Una de les coses que més m'impressiona d'aquestes Memorias de Ultratumba, a part de com estan escrites, són les circumstàncies en que van ser concebudes. En els darrers anys de la seva vida Chateaubriand no lligava els gossos amb llangonisses, precisament, i no se li va acudir altra cosa que vendre el dret de publicar les seves memòries (que encara no havia escrit) a un grup d'accionistes. La jugada li va sortir rodona, i tot i que ell diu que moltes vegades va desitjar no haver-ho fet, per poder conservar les seves pàgines, i fins i tot destruir-les, va viure còmodament els darreres anys de la seva vida gràcies a això. Les accions, que en un primer moment havien estat posades en mans d'amics seus, van anar canviat de propietari fins a pertànyer a perfectes estranys que només desitjaven que ell es morís per rendibilitzar la inversió. El que m'impressiona de tota la història és que Chateaubriand va hipotecar una cosa que no existia, que encara havia de crear, i que ningú no sabia com seria. Ell ja havia demostrar ser un bon escriptor, era una celebritat (sinó mai li haurien donat els diners per avançat, em sembla), però de fet, ningú podia saber que estava creant una de les obres més importants de la literatura. No sé si els accionistes van fer gaire negoci, un cop ell va ser mort, amb la seva obra. Enlloc no parla d'això. No sembla una obra gaire comercial, i ha esta titllada d'incomprensible per seu francès arcaïtzant. Però el cas es que, per mi, Chateaubriand va marcar dos gols: un als accionistes, i l'altre, molt més difícil, a la posteritat.
dimecres, 25 de gener del 2006
diumenge, 22 de gener del 2006
Notícia
Una bona notícia: Quaderns Crema publica en català Fouché, el genio tenebroso. El titula Fouché, retrat de l’home polític. Em fa molta gràcia que la paraula "polític" hagi passat a substituir la paraula "tenebroso"…
dissabte, 21 de gener del 2006
La Caputxeta tria
Caperucita en Manhattan és una bellísima obra de la Carmen Martín Gaite, que es llegeix d'una revolada. Quan vaig haver-la acabat, vaig escriure'n un comentari. Al rellegir-lo l'endemà al matí vaig decidir estripar-lo: em va semblar reaccionari. Ara que ja ha passat un mes des que vaig acabar el llibre i tinc una certa perspectiva espero poder escriure alguna cosa més bona.
És una recreació del conte de la Caputxeta Vermella, però que prengui com a model un conte infantil no vol dir que sigui un llibre per a nens. Jo no ho crec almenys. El final, sobretot, fuig de l'esquema clàssic del conte de fades. En la seva obra, l'autora ens parla de la incomunicació i l'aïllament. I al final, la Caputxeta decideix convertir-se en una altra Miss Lunátic, és a dir, en una marginada de la societat. En principi, això no em va agradar. Però m'he adonat que ser Miss Lunátic és una forma més profunda d'estar integrada. És a dir que, en realitat, no escull la marginació, sinó la integració, només que a la seva manera. Això és el que m'agradaria destacar.
Quan vaig escriure el primer comentari, vaig voler ressaltar que no m'agradava gens que una nena de 10 anys escollís deixar la seva família per ficar-se en una claveguera. Ara penso que en tot cas és una claveguera simbòlica, "el camí cap a la llibertat".
De totes maneres hi hauria molt a discutir.
És una recreació del conte de la Caputxeta Vermella, però que prengui com a model un conte infantil no vol dir que sigui un llibre per a nens. Jo no ho crec almenys. El final, sobretot, fuig de l'esquema clàssic del conte de fades. En la seva obra, l'autora ens parla de la incomunicació i l'aïllament. I al final, la Caputxeta decideix convertir-se en una altra Miss Lunátic, és a dir, en una marginada de la societat. En principi, això no em va agradar. Però m'he adonat que ser Miss Lunátic és una forma més profunda d'estar integrada. És a dir que, en realitat, no escull la marginació, sinó la integració, només que a la seva manera. Això és el que m'agradaria destacar.
Quan vaig escriure el primer comentari, vaig voler ressaltar que no m'agradava gens que una nena de 10 anys escollís deixar la seva família per ficar-se en una claveguera. Ara penso que en tot cas és una claveguera simbòlica, "el camí cap a la llibertat".
De totes maneres hi hauria molt a discutir.
dilluns, 16 de gener del 2006
Revelació de secrets
Una de les tècniques que usa Jane Austen per captar l'atenció del lector és la "revelació de secrets". En totes les seves novel·les se n'acostuma a revelar un o més d'un. A Seny i sentiment en tenim dos exemples, si no vaig errada. Encara recordo l'emoció incomparable que em va produir saber els secrets del Sr. Eliott la primera vegada que vaig llegir Persuasió. Per desgracia, és quelcom que només es pot gaudir una vegada, perquè quan ho rellegeixes ja saps què passarà.
diumenge, 15 de gener del 2006
Ostra amb perla
En el número 103 (Octubre 2005) del Qué leer hi ha un article del qual extrec algunes perles:
L'article es titula El cuadro vacio i està escrit per un tal Miguel Dalmau. Diu:
“(A Espanya) els lectors de qualité en prou feines arriben als 70.000. La resta és carn de canó: encara que comprin llibres, estan incapacitats per assaborir els plaers literaris.”
“L’augment de la massa lectora – i en conseqüència del fenomen best-seller- es fruit de l’auge de la classe mitjana, una classe que fa trenta anys pertanyia la món rural o proletari i no llegia.”
"El llast més gros de la modernització és que tant lectors com escriptors no disposaren en el seu dia de les eines necessàries per enfrontar-se a un text. I, per tant, avui els manquen gust estètic i rigor intel·lectual. Aquest elements rara vegada són innats i només apareixen en un ambient propici on la literatura convisqui amb la música, la pintura o la conversa culta. Mancat d’aquest elements, l’artista cadell ha de fer un sobreesforç per suplir les carències de seu origen.”
“La majoria d’autors recents no té el criteri artístic necessari.”
I la meva preferida:
“El mateix val pel públic, que sense aquest criteri no està facultat per distingir el que li agrada del que és bo.”
“Estic convençut que la pràctica totalitat ignora els noms d’Auden, Brodsky, Akhmàtova, Ahsbery, Zagajewsky, Torga, Sarduy o Mandelxtam.”
“El vertader art acabarà sent ocult, minoritari, secret.”
És a dir, que els que tenim "carències d’origen", és a dir, som treballadors, hem anat a l'escola pública, i no som de classe alta ni tenim converses cultes (sic) , estem incapacitats per a assaborir un bon llibre! No és millor que llegim El codi da Vinci que que no llegim res? El que m'ha picat l'amor propi són aquest autors que cita. A part d'Auden, dels altres no n'havia sentit parlar mai. Però si lleguir-los em pot ajudar a superar "carències d’origen" creu que ho farè. Pel poc que he investigat, semblen bons, i ja poden ser-ho, després d'aquest excurs! Per mi, haber conegut aquest escriptors és la veritable perla d'aquest text.
L'article es titula El cuadro vacio i està escrit per un tal Miguel Dalmau. Diu:
“(A Espanya) els lectors de qualité en prou feines arriben als 70.000. La resta és carn de canó: encara que comprin llibres, estan incapacitats per assaborir els plaers literaris.”
“L’augment de la massa lectora – i en conseqüència del fenomen best-seller- es fruit de l’auge de la classe mitjana, una classe que fa trenta anys pertanyia la món rural o proletari i no llegia.”
"El llast més gros de la modernització és que tant lectors com escriptors no disposaren en el seu dia de les eines necessàries per enfrontar-se a un text. I, per tant, avui els manquen gust estètic i rigor intel·lectual. Aquest elements rara vegada són innats i només apareixen en un ambient propici on la literatura convisqui amb la música, la pintura o la conversa culta. Mancat d’aquest elements, l’artista cadell ha de fer un sobreesforç per suplir les carències de seu origen.”
“La majoria d’autors recents no té el criteri artístic necessari.”
I la meva preferida:
“El mateix val pel públic, que sense aquest criteri no està facultat per distingir el que li agrada del que és bo.”
“Estic convençut que la pràctica totalitat ignora els noms d’Auden, Brodsky, Akhmàtova, Ahsbery, Zagajewsky, Torga, Sarduy o Mandelxtam.”
“El vertader art acabarà sent ocult, minoritari, secret.”
És a dir, que els que tenim "carències d’origen", és a dir, som treballadors, hem anat a l'escola pública, i no som de classe alta ni tenim converses cultes (sic) , estem incapacitats per a assaborir un bon llibre! No és millor que llegim El codi da Vinci que que no llegim res? El que m'ha picat l'amor propi són aquest autors que cita. A part d'Auden, dels altres no n'havia sentit parlar mai. Però si lleguir-los em pot ajudar a superar "carències d’origen" creu que ho farè. Pel poc que he investigat, semblen bons, i ja poden ser-ho, després d'aquest excurs! Per mi, haber conegut aquest escriptors és la veritable perla d'aquest text.
L'home del Castell
Fa uns quants anys vam anar a veure un castell a França. Se'ns va dir que era el castell on un gran escriptor havia escrit la seva obra. El cas és que ara no puc recordar si era on Montaigne va escriure els Assaigs o on Chateaubriand va escriure les seves Memòries. De totes maneres, puig que Chateaubriand és a qui primer llegeixo, sempre que obro les seves Memorias de Ultratumba, el veig a ell escrivint des d'aquell castell.
Què puc dir d'aquest llibre? Estic al llibre quart. En espera de llegir a Cervantes, puc dir que és la cosa més ben escrita que he llegit mai (i he llegit bastant) i per postres es tracta d'una traducció. En un dels pròlegs (n'hi ha tres o quatre), algú diu que més que explicar la seva vida, el que Chateaubriand fa és dur un registre de les seves excursions mentals. És una manera de dir-ho molt exacte.
De moment, encara no ha passat res. Ha explicat la seva infantesa, ha parlat de la seva família, de les seves germanes, del col·legi, de l'exèrcit... Però tenint en compte que l'home va ser polític en una època en que ser-ho encara valia alguna cosa (amb il·lustres excepcions com ara Fouché), la cosa promet. Va ser testimoni d'excepció d'una època excepcional, però a mi això m'importa poc. La "història" no m'interessa gaire. El que m'importa de debò és la seva mirada sobre tots aquest fets històrics, la manera com ell ho explicarà. La seva visió humana. Això pot ser molt interessant. Estic esperant que entri en el joc social, que tingui una feina, que s'enamori... però mentrestant, quin exquisit aperitiu!
Què puc dir d'aquest llibre? Estic al llibre quart. En espera de llegir a Cervantes, puc dir que és la cosa més ben escrita que he llegit mai (i he llegit bastant) i per postres es tracta d'una traducció. En un dels pròlegs (n'hi ha tres o quatre), algú diu que més que explicar la seva vida, el que Chateaubriand fa és dur un registre de les seves excursions mentals. És una manera de dir-ho molt exacte.
De moment, encara no ha passat res. Ha explicat la seva infantesa, ha parlat de la seva família, de les seves germanes, del col·legi, de l'exèrcit... Però tenint en compte que l'home va ser polític en una època en que ser-ho encara valia alguna cosa (amb il·lustres excepcions com ara Fouché), la cosa promet. Va ser testimoni d'excepció d'una època excepcional, però a mi això m'importa poc. La "història" no m'interessa gaire. El que m'importa de debò és la seva mirada sobre tots aquest fets històrics, la manera com ell ho explicarà. La seva visió humana. Això pot ser molt interessant. Estic esperant que entri en el joc social, que tingui una feina, que s'enamori... però mentrestant, quin exquisit aperitiu!
dissabte, 14 de gener del 2006
Text sobre Jane Austen
Reprodueixo tot seguit un text escrit arran de Seny i sentiment, de Jane Austen, per una persona pertanyent al grup de yahoo JAcastellano. Es a dir que no és un text meu, però el copio aquí perquè em sembla molt interessant:
“És interessant com Jane Austen aconsegueix caricaturitzar els personatges destacant aquells trets dels seus caràcters que l’interessen. Sembla difícil que només les Dashwood fossin capaces de percebre la falsedat i ensabonament excessiu de les germanes Steele. Però Jane Austen destaca aquest tret del seu caràcter (diluint aquells que amaguen els seus defectes) de la mateixa manera que destaca la xerramequeria i manca de delicadesa de Sir John i de la senyora Jenning, o la galanteria de Willoughby, o la sequedat de Lady Middleton i la seva obsessió per seus cadells, o l’apassionament incontrolat de la Marianne, o el seny i la capacitat d’encobrir els seus sentiments de l’Elinor.”
“És interessant com Jane Austen aconsegueix caricaturitzar els personatges destacant aquells trets dels seus caràcters que l’interessen. Sembla difícil que només les Dashwood fossin capaces de percebre la falsedat i ensabonament excessiu de les germanes Steele. Però Jane Austen destaca aquest tret del seu caràcter (diluint aquells que amaguen els seus defectes) de la mateixa manera que destaca la xerramequeria i manca de delicadesa de Sir John i de la senyora Jenning, o la galanteria de Willoughby, o la sequedat de Lady Middleton i la seva obsessió per seus cadells, o l’apassionament incontrolat de la Marianne, o el seny i la capacitat d’encobrir els seus sentiments de l’Elinor.”
divendres, 13 de gener del 2006
Lucy Steel "la dolenta"
Sóc al capítol 22 de Seny i sentiment. Jo crec que la Lucy Steel coneix al seu home i en el fons sap que l'Edward està enamorat de l'Elinor. Sospita que deu haver-se vist confirmada quan l'ha coneguda. Per això s'afanya a dir-li com n'estan, de compromesos, perquè sinó sembla una confidència innecessària. No las té totes amb l'Edward, i per més que la Lucy sigui la "dolenta" de la novel·la (compartint paper amb la Fanny), igual que penso que la revelació és un cop dur per l'Elinor, també penso que és un cop dur per a la Lucy, això que l'home al que està compromesa estigui enamorat d'una altra. Per més inculta i insincera que sigui, i encara que sigui una caçafortunes, ha de ser dur.
dijous, 12 de gener del 2006
Poder i destí
Ara Fouché s'enfronta directament a Napoleó. És apassionant. Son dos homes borratxos de poder, i el poder, quan es prova una vegada, no es pot deixar. Pel que veig és pitjor que la droga. Això de manar agrada a tothom. Però que arribi a pujar al cap d'aquesta manera, costa de creure. El que també tracta indirectament el tema del poder és Stendhal a La Cartoixa. La seva reflexió és la següent, posada en boca del príncep de Parma i també del compte Mosca: "No tenia més poder que ningú en aquell estat? Doncs no hauria de ser més feliç que ningú?" I es clar, ni el príncep ni el compte són la persona més feliç de l'estat, precisament. Fabrici no té poder, però en canvi és molt més feliç. I això que encara no s'ha enamorat de debò. Es clar que ell és jove. Però no crec que sigui qüestió de joventut, sinó de caràcter. Hi ha gent que està més predisposada que els altres a ser feliç. I la majoria de gent no espera a tenir "el poder" per ser-ho. (Gràcies a Déu). Fouché, m'importa ben poc si era feliç o no. Però el poder es com l'aigua salada, que quanta més en veus més set tens. I això és una mica el que li està passant. I també el que li passa a Napoleó, de qui, indirectament, Zweig ens en fa un bon retrat. Això que la seva dona l’espiés per compte de Fouché m'ha impressionat. I quina família té! O més aviat clan. Sé com acaba Napoleó però no sé com acabarà Fouché. Apostaria que morirà ric. Es una aposta arriscada, perquè el seu destí està molt lligat al de Napoleó, i si aquest no se'n surt... Però jo crec que Fouché caurà dempeus. En fi, ja es veurà…
Pel que fa a Fouché, al començament podia pensar que els fets de Lió van ser una casualitat, fruit de les circumstàncies del moment històric. Ara crec que es va emborratxar de sang, i que va disfrutar guillotinant tanta gent, com més tard s’emborratxarà de poder i manarà sortir a les milícies innecessàriament. No, els fets de Lió no van ser una casualitat.
Pel que fa a Fouché, al començament podia pensar que els fets de Lió van ser una casualitat, fruit de les circumstàncies del moment històric. Ara crec que es va emborratxar de sang, i que va disfrutar guillotinant tanta gent, com més tard s’emborratxarà de poder i manarà sortir a les milícies innecessàriament. No, els fets de Lió no van ser una casualitat.
diumenge, 8 de gener del 2006
Continuant amb Fouché
Continuo llegint Fouché, el genio tenebroso. És un malparit. Ara ja torna a tenir un cert poder. M'he quedat paradíssima: entre els seus espies, la mateixa Josefina Bonaparte, donant informacions sobre el seu ínclit marit. És que no es pot confiar en ningú!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
