Color Cioran - Color amargor

"Ai del llibre que es pot llegir sense que ens interroguem constantment sobre el seu autor!"

E.M.Cioran

He acabat Desgarradura, de E.M.Cioran.

Es evident que quan una llegeix a Cioran és pregunta per la persona que hi ha al darrera d'aquestes paraules. Jo crec que era un bon home, torturat pels seus fantasmes, i amb una gran ambició. Un no escriu tant bé sinó té ambició, i ell escriu molt bé. Tota l'estona parla del suïcidi, de la fi de la civilització, del no-res; però continua escrivint, continua llegint, viu. No vull dir que sigui mentida tota aquesta amargor. L'únic que vull dir és que si et dones la feina d'escriure-la i fer que la gent la llegeixi, és que no estàs tan isolat com això. La dosi màxima de veritat amb ell mateix l'hauria d’haver dut inevitablement a destruir els seus llibres abans de publicar-los, o simplement a no escriure'ls. Però l'ambició i l'instint de supervivència el fan publicar-los. D'això concloc que en realitat no podia estar tan desesperat. Potser ell s'ho creia sincerament, que ho estava. Però no ho estava. Escriure el salvava.

Paraules de Cioran

"No escrivim perquè tinguem alguna cosa a dir, sinó perquè tenim ganes de dir alguna cosa."

"Si hi hagués una manera corrent, fins i tot oficial, de matar-se, el suïcidi seria molt més còmode i molt més freqüent. Però com per a acabar amb un mateix cadascú ha de buscar la seva pròpia manera, perd tant temps meditant sobre bagatel·les que oblida l'essencial."

"El vertader escriptor escriu sobre els éssers, las coses i els esdeveniments, no escriu sobre l'escriure, usa les paraules però no s'atura en les paraules, no las converteix en objecte de remugó. Serà qualsevol cosa excepte un anatomista del Verb. La dissecció del llenguatge és la monomania dels qui, no tenint res a dir, es confinen al dir."

"El prendre's seriosament els assumptes humans demostra alguna secreta carència."

"La meva missió consisteix en matar el temps i la d'ell és matar-me a mi. Entre assassins ens portem de perles."

E.M.Cioran
Desgarradura

Blau Cioran

Llegint Desgarradura, de E.M.Cioran. Qui ha après a pintar sap que hi ha un color que es diu blau cian. Quan llegeixo a Cioran, també penso que les seves paraules estan pintades amb un blau especial. És un escriptor (o hauria de dir filòsof?) Per mi escriptor. Doncs és un escriptor que usa les paraules fent-les-hi agafar significats insospitats. És una barreja d'amargor, angoixa, vitalitat i necessitat d'expressar-se, vida i mort, que desarma. La seva prosa és poesia i les seves frases, sobretot les frases curtes, els aforismes, van directes a la medul·la. Els seus raonaments disparen a matar. Però a la medul·la de qui? Matar a qui? Al lector o bé al pianista. Al cor de la societat malalta. És el que diu, però també com ho diu. I el substrat de cultura que demostra darrera de la seva escriptura és impressionant. Com ell mateix diu: "no havent practicat cap ofici, he pogut llegir una gran quantitat d'autors". Ha llegit i això traspua. És una de les coses que m'agraden de la seva escriptura. Amb les seves idees no sempre hi estic d'acord. És més: de vegades no les entenc. Però llegir-lo és tota una experiència. (Llegir Cioran quan has tingut un desengany amorós et pot abocar al suïcidi.) És un bany de blau.

Feminisme, no gràcies...

El llibre Las hermanas Beauvoir és a la meitat, però sembla haver-se acabat. A partir d'ara l'autora es posa a parlar d'ella mateixa i de la seva lluita feminista al costat de les dues germanes. No puc dir que no em sembli un tema just, però no era això el que m'esperava quan vaig comprar el llibre. Jo havia començat aquest llibre per saber xafarderies de Sartre i Simone de Beauvoir, i de la relació que tenien. Però de qui més parla el llibre és de Hélène, la germana de Simone, que era amiga de l'autora. Ara Claudine (l’autora) està a punt de fer-se militant del partit de Simone i de començar la seva lluita feminista. Aquesta sembla la part més important del llibre per ella. No dic que lluitar pels drets de les dones no estigui bé, però jo de la política sempre me n'he malfiat. No m'interessa pas gaire el tema, francament. M'hauria d'interessar com a dona? No és literatura, és un pamflet. A mi m'interessa la literatura. Crec que puc ajudar més a fer un món millor llegint i parlant del que llegeixo que fent pamflets, siguin del tema que siguin i per justos que siguin. Potser m'equivoco, no ho sé, però veig que tot això no m'interessa en absolut, i per tant deixo aquest llibre. Es tros llegit ha estat bé, però fins aquí. Les pàgines que queden les fullejaré una mica per sobre i prou.

El preu de la llibertat

Las hermanas Beauvoir. Ara Simone s'ho troba. S'ha fet vella i ja no té amants, només té a Sartre envoltat de jovencelles. Va ser lliure, però li va costar molt car: es va quedar sola. I amb això no vull moralitzar. Només constato els fets tal i com van passar. La parella i la família burgeses poden ser una institució decadent, però són un dels remeis més eficaços contra la solitud. (Encara que de vegades fallen).

Llibertat

El llibre Las hermanas Beauvoir contraposa la vida que duien les dues germanes i el que representava. Hélène, pintora sense èxit, esposa d'un funcionari de l'ambaixada que treballava pels serveis secrets, fent malabarismes per fer la pilota als caps del seu marit, i Simone, escriptora d'èxit, apartada de l'ensenyament per tenir relacions amb les seves alumnes (sic), amb diversos amants, amb una relació d'amor lliure amb Sartre, simpatitzant dels comunistes... i lliure. És evident que la vida que podia dur Simone, la llibertat de que gaudia, no poden ser aconseguides fàcilment. Es tracta d'una persona excepcional. És molt més normal la vida de Hélène, i tothom qui ha tingut una feina ho sap. Sembla que el camí és clar: per ser lliure, t'has de fer escriptora.

"Las hermanas Beauvoir"

Estic llegint aquest llibre de la Claudine Monteil. És molt àgil i amè, no hi ha reflexions, explica els fets i prou, va al gra. A mi el que m'interessa però, la raó per la que el llegeixo, és per saber més de la relació que unia a Simone de Beauvoir amb Jean Paul Sartre. A més, explica la vida de Hélène, la germana petita de Simone, que era pintora. I això no fa que el llibre tingui menys interès, tal com m'havia fet por en un primer moment. Sospito que l'autora era més amiga de la Hélène que de la Simone.

Ara està a punt d'esclatar la Guerra. Simone encara no ha publicat.

Acostumada a les llargues digressions de Simone de Beauvoir a Memorias de una joven formal, aquest llibre, parlant del mateix, sembla volar amb una inusitada lleugeresa. I diu més la veritat. Almenys m'he assabentat de coses que aquell llibre no deixava clares. Vull llegir més coses de Simone de Beauvoir, i coses de Sartre, però a poc a poc.