Dolça presó

La Cartoixa de Parma, capítols XIX i XX. Fabrici és a la presó i festeja amb Clèlia; la Duquessa fa passos per treure'l d'allí, sap que el volen enverinar. Tot primer, Fabrici no es vol escapar, la possibilitat de perdre el contacte amb Clèlia l'aclapara, però Clèlia mateix el fa entrar en raó: s'ha d'escapar. La Duquessa vol –agosaradament- que baixi de la torre amb l'ajuda d'unes cordes! Clèlia s'encarregarà d'entrar les cordes a la presó. Amb això espera salvar-li la vida.

Una de les coses a destacar és com passa el temps. Stendhal fa una pirueta que trenca la linealitat dels esdeveniments, i que el lector no s'espera; això no deixa de donar impuls a la narració, encara que potser costa una mica de seguir.

Amor

La Cartoixa de Parma. Capítol XVIII. Fabrici i Clèlia aprenen a estimar-se a través dels murs de la presó. O a través de les finestres de la presó. És curiós que dues persones que s'havien vist a la Cort no mostren interès l'una per l'altra fins que per força han d'estar separades. Però, poden estar més unides que això?

I recordem que Clèlia ja té a les seves mans un anell que anava destinat a Fabrici.

Capítol XVIII

Capítol XVIII, pàg. 271. Per fi. El meu capítol preferit de La Cartoixa.

Fabrici el bell

Durant aquests dies he anat avançant en la lectura de La Cartoixa de Parma, d'Stendhal. He viscut la ganivetada a Giletti, he vist com Fabrici es buscava al mirall després d'haver matat un home (és presumit, què hi farem!) i l'he vist resar, demanant perdó pels seus pecats (no tots) i donant les gràcies per la seva sort. També l'he vist corregir l'ortografia d'uns versos mentre fuig de l'autoritat. Com molt assenyadament diu Ludovic "l'ortografia no fa el talent". Durant tots aquests esdeveniments, m'he enamorat una mica més d'ell. És introspectiu i valent. L'episodi de la Fausta, en canvi, més aviat és un descrèdit. Fer el pallús d'aquesta manera creient que va a la recerca de l'amor...

La impetuosa Gina ha començat a fer passos per ell, passos que la perden i el perden. Finalment, l'han pres. Lluny però de que això es converteixi en font d'infelicitat, d'alguna manera l'amor que cercava el ve a buscar: retroba la bella Clélia Conti, ara filla del seu carceller. Que Clélia serà un personatge important, ho veiem pel capítol sencer que dedica Stendhal a explicar-nos els seus pensaments, un dels més interessants del llibre fins ara, tot i el nivell. Si Gina sedueix pels seus arravataments, Clélia ho fa pel seu candor. Gina per fi s'ha reconegut a si mateixa que estima a Fabrici d'una manera diferent de com s'estima un nebot. I Clélia pensa que si Fabrici es tan bell enmig de guàrdies facinerosos, com no ho serà, de bell, quan sigui feliç... Nosaltres, que no veiem el seu aspecte, també el trobem bell, o sigui que tenen raó d'estar-ne, d'ell. Gina, Fabrici i Clélia. El triangle està servit.

Fabrici i la presó

La cartoixa de Parma. Mossèn Blanès li ha predit a Fabrici que anirà a la presó. Es normal que el nostre heroi es preocupi, que en tot el que li passa intenti veure-hi un senyal. Fabrici és un personatge, i com a tal Stendhal pot jugar perfectament a predir el seu futur. Que anirà a la presó, ja ho sé, perquè he llegit el llibre abans. Però si no ho hagués fet, començaria a sospitar-ho. Que en aquesta presó li passarà la cosa més meravellosa de la seva vida, també és cert. (Molt típic d'Stendhal això, en absoluta discordància amb el que és la presó al món real.) Però de moment, deixem Fabrici preocupat pel seu destí, tement-lo i atalaiant presagis.

El to

Una de les coses que més m'agrada de Stendhal és el to. Pot explicar coses horribles: corrupció, batalles, apunyalaments, presó, però ho fa d'una manera que no resulta horrible, destil·lant bellesa. És un món hedonista, on els personatges estan protegits contra la lletjor i la vulgaritat. Llegir Stendhal és com entrar en un altre món, un món on es paraules sonen amb l'harmonia de la música, transportant-te lluny de les preocupacions de la vida diària. És un món que no existeix, que no ha existit mai, llevat de en les seves pàgines; un món on t'agrada estar i on et quedaries a viure.

La cartoixa de Parma

Pocs llibres hi ha que m'estimi més que aquest. Potser El Guepard i para de comptar. Harold Bloom diu que és un llibre per anar rellegint a mesura que es llegeix, perquè Stendhal reinventa els seus personatges a mesura que escriu. Té raó. No sé qui va dir que Stendhal feia que un lector (o lectora) se sentís orgullós de ser el seu lector. És ben veritat. Es un orgull poder dir que m'agrada Stendhal, i que el rellegeixo. No diré que sigui una lectura fàcil, no ho és; no tots els dies estàs d'humor per enfrontar-t'hi; però l'esforç val la pena.

Ara estic rellegint La cartoixa de Parma. Estic a la part en que Fabrici, després d’haver estudiat a Nàpols, va a Parma amb Gina, i fa sentir al Compte Mosca com el "terzo incomodo". Fabrici no pot estimar Gina, perquè es pensa que no pot estimar, però no la vol perdre... Sap Fabrici que Gina no és la seva tia de debò? Sempre m'ho he preguntat. De totes maneres, per ell seria incest. No pas per Gina, molt més liberal, i que es deleix per provar aquest jovenet tan ben plantat... Jo la comprenc, encara que Fabrici em sembla una mica insípid fins que s'enamora de Clèlia. Enamorat guanya molt. Però no avancem esdeveniments, perquè això encara no ha passat. De moment, sense voler-ho, tia i nebot estan posant gelós al Compte Mosca. (Em cau bé aquest home.) Bé, no explicaré res més. Continuaré llegint, i ja en parlaré un altre dia.