Galants, persones i personatges

Se m'ha acudit una cosa: l'altre dia, al conte de Txèjov En casa de los amigos, el protagonista no es vol casar amb la Nadia, i una de les raons podria ser no haver de carregar amb un cunyat ple de deutes de per vida. Això és just al contrari del que passa a Orgull i Prejudici, de la Jane Austen. En Darcy va a buscar a la Lydia i obliga a en Wickham a casar-se amb ella sabent quina mena de persona és en Wickham i el que significarà estar emparentat amb ell: és a dir, haver d'eixugar tots els seus deutes. Darcy ho sap i malgrat tot accepta la relació, perquè estima Elisabeth. En aquest sentit em sembla més realista el conte de Txèjov, però en realitat són dues històries diferents, i no sé si es poden comparar. Són els homes com en Darcy producte de la fantasia femenina? En tot cas, es tracta d'una bona fantasia. I és clar que el protagonista del conte de Txèjov no dóna la talla com a galant (tampoc era el que es pretenia), però és un personatge amb més matisos.

On és l'amor que manca?

Llegeixo el llibre de Peter Handke El miedo del portero al penalty. L'exemplar és de la biblioteca, i algú l'ha llegit abans que jo. Aquest algú ha subratllat la frase: "Ahora que tenía las manos ocupadas, se sentía más inofensivo que antes". És curiós això de llegir un exemplar d'un llibre que algú ha subratllat abans. Jo precisament pensava que en aquest llibre no hi havia res a subratllar, i em trobo amb això. També em resulta un pèl xocant que algú hagi arribat al mateix punt del llibre que jo, ja que és un llibre que només es pot llegir amb una certa força de voluntat. I ha de ser d'una tirada, quin remei! Què en pensava aquesta persona d'un llibre tan estrany? Era un noi o una noia? Va necessitar, com jo, tota la seva paciència per acabar-lo? Però no l'he deixat.

Dues coses: a la contraportada se'n fa un resum que no és veritat, indicant unes coses que no passen. Ja sol passar això, amb els llibres inclassificables i difícils de resumir. I la segona: com acaba? L'agafen? Estan a punt d'agafar-lo? Es delata a si mateix quan canvia la moneda? Li servirà el futbol per recompondre la seva vida, o almenys la seva percepció de les coses? Un llibre molt estrany, molt, que no sé si he entès. Si m'ha agradat? No. La veritat. Però no perquè sigui dolent. Simplement la meva visió del món no encaixa amb la que es mostra en aquest llibre. Però això no vol dir que la mostrada sigui menys veritat. Estrany, ja dic. De totes maneres, per qualitat que tingui el llibre, es queda a la superfície de les coses i de les relacions humanes. No hi veig una empatia amb l'entorn, amb les persones. (La qual cosa no és estranya si pensem que és la visió d'un assassí.) O sigui que el seu gran defecte és la seva gran qualitat. Però jo diria que fins i tot els assassins estimen. Per cert: si no mata a la segona dona és perquè no s'hi ha ficat al llit.

No és preocupant que algú escrigui una novel·la així? No és preocupant que algú vegi el món d'aquesta manera?

Sana obsessió

Amb tota l'emoció, he acabat de llegir Novel·la d'escacs, d'Stefan Zweig. L'he llegit d'una tirada, la febre per saber què passarà m'ha posseït. Conec una cosa comparable a l'obsessió pels escacs que es descriu en aquest llibre: l'obsessió per les novel·les d'Stefan Zweig, el primer cop que les llegeixes. Es ben bé el mateix, aquest oblidar-se de tot, aquest no preocupar-se per cap altra cosa, només continuar llegint; no menjar, no dormir: només anar passat les pàgines. Mai és bo obsessionar-se, i a més el llibre ve a dir això: compte amb les obsessions en les que no et comuniques amb els altres. Però tan de bo n'hi haguessin més de novel·les d'aquestes, novel·les amb les que et puguis obsessionar d'aquesta manera.

Stefan Zweig era un mestre, un mestre en la descripció del microcosmos que és la ment d'una persona. No se li escapa el matís més fi del pensament, la més petita reacció humana. És un autor del que, pel que he llegit a Internet, tothom s'enamora. Es fa difícil que pugui ser d'una altra manera. Hi ha autors que provoquen infinites controvèrsies: la reacció davant Zweig és unànime. Tothom en destaca la sensibilitat, però hi ha moltes coses més, coses que és un plaer anar descobrint. Com diu el meu llibreter, les seves novel·les són petites joies.

El punt de vista

De Carol Shields vaig llegir Deixar-ho tot. És un llibre que explica la història d'una mare que veu com la seva filla es posa a demanar caritat. El llibre em va agradar, però hi veig un problema, i és que és fet des del punt de vista de la mare. En cap moment es dóna veu a la filla ni ella explica en les seves pròpies paraules la seva experiència. Per això el llibre em va semblar incomplet. La història paral·lela de la novel·la que escriu la mare em va semblar del tot supèrflua, sinó és que es posi com a contrast del que és "ficció" amb el que seria "la realitat" del que explica el llibre, però que al cap i a la fi el lector sap que també és una novel·la. A més, com es pot posar a escriure novel·les amb la filla demanant caritat? De qui representa que és la culpa al final? Del noi amb qui surt? Una no es posa a demanar caritat per una escena que veu al carrer. La situació és el resultat d'un llarg procés d'interiorització, que no es menciona. No està ben aclarit. Hi passa de puntetes per tot això. El personatge de l'editor em va agradar, és un bon detall. És interessant el punt de vista d'aquesta mare que veu com la seva filla es posa a demanar caritat, però a mi m'hagués agradat molt més veure el punt de vista de la filla. Crec que això és el que diferencia una bona obra d'una gran obra.

Edith Wharton

Encara recordo la impressió inesborrable que em va deixar La casa de l'alegria. Una vegada vaig llegir que John Gardner deia que Edith Wharton era menor. Com pot ser menor una novel·la així? Veus a la Lily Bart anar d'error en error, i no pots fer-hi res. La vida és així, de vegades. Ens enganyem tant com al Lily Bart s'enganya a si mateixa, i no podem fer-hi res. En aquest món en el que vivim, és molt difícil saber on és la veritat, l'autèntica amistat, l'autèntic amor. Ella es queda atrapada en la teranyina que ella mateixa ha deixat que es teixeixi al seu voltat. La construcció d'aquesta teranyina és una de les grans qualitats d'aquesta novel·la. La vida d'Edith Wharton va ser una teranyina així en algun moment, però gràcies a l'escriptura va aconseguir sortir-ne. L'escriptura, però, fou per ella una altra teranyina, i les exigències del mercat editorial una espessa xarxa on en va quedar atrapada. L'escriptura ens pot salvar, però també pot ofegar-nos en un moment determinat. A partir d'ara, escriuré només quan l'escriptura em salvi.

Què passa amb "Guerra i Pau"?

Què passa amb Guerra i Pau? Doncs que no la puc acabar. L'he començada tres vegades, sempre em dic: aquest cop l'acabo. Però és en va. I pensar que em vaig llegir Anna Karènina d'una tirada! Aquesta és més totxo encara. "La mare de totes les novel·les", diu d'ella Sergi Pitol. Diu que hi ha 559 personatges, i no cal que m’ho juri, perquè el primer cop la vaig deixar precisament perquè confonia uns personatges amb els altres i m'estava fent un embolic. El segon cop la vaig deixar en arribar a la part de la Guerra. La Pau era molt interessant, però la Guerra... Almenys vaig aprendre a distingir els personatges. El tercer cop la vaig deixar simplement perquè ja sabia què passaria, en el tros ja llegit, i no era interessant. Sóc un cas. I pensar que Rilke prenia apunts sobre el personatges mentre la llegia! Quina mena d'apunts devia prendre? La meva delicada ment femenina no se'n fa el càrrec. En fi. No sé pas si ho tornaré a intentar. Suposo que sí, perquè sóc tossuda de mena, i aquesta novel·la s'ha d'haver llegit. També, tot s'ha de dir, vaig cometre l'error de llegir l'índex de personatges del final, per saber qui era qui (ja he dit que em feia un embolic). El cas es que allà ja diuen amb qui es casarà cadascú, i això m'ha espatllat la intriga. Si ja ho sé, per què continuar llegint? Però prometo llegirla, algun dia...

Rosamunde Pilcher

Voldria parlar a favor d'aquesta escriptora, que té dos llibres realment bons. Els altres no valen tant la pena, però el Regreso i Los buscadores de conchas són molt interessants. Era una senyora gran que escrivia, i això no es pot obviar; són unes novel·les escrites per algú amb mentalitat de senyora gran. La Guerra la va marcar, i això es nota. No hi ha res de modern ni massa atrevit, però tot i això son dues novel·les que em van agradar molt. Sobretot m'agraden els homes que hi surten, en preferència escocesos i pintors. El Regreso narra la peripècia d'una noia jove que té els seus pares lluny; coneix una família rica que es convertirà en la seva pròpia família, però no ben bé. Los buscadores de conchas es la historia d'una senyora ja gran amb tres fills que diu que ha educat igual però només una d'entre tots tres l'estima; també se centra en les peripècies d'aquesta filla i les del jardiner de la senyora gran (escocès). Em van agradar molt totes dues, però especialment el Regreso, que crec que conté escenes molt emotives, escenes que després he rellegit. La llegia a les nits abans de posar-me a dormir, i em va saber molt greu acabar-la. Los buscadores de conchas potser no transmet una càrrega d'emoció tan profunda, però té molta qualitat i es llegeix amb molt d'interès. He intentat llegir més coses d'aquesta escriptora (té una mitja dotzena de llibres) però he hagut de parar perquè simplement no m'han interessat. No tenen el nivell de qualitat de les dues novel·les que he mencionat, malgrat que alguns tics (com menjar costelles de xai) s'hi conservin i a primera vista pugui semblar el mateix. Em sap molt greu dir-ho, però no són el mateix.

Poetes russos

Al Llibre de la memòria, Llibre Tercer, Paul Auster menciona Mandelxtam, un dels autors de la llista. També menciona a Marina Tsvetàieva, de la que trobem els poemes a la mateixa antologia que Anna Akhmàtova, El canto y la ceniza (Akhmàtova es una altra dels autors de la llista). O sigui que Tsvetàieva es un nom a recordar, que s'afegeix als ja citats.

Pel que fa a Mandelxtam, he descobert que surt mencionat en un llibre que vaig llegir recentment, quan encara no duia el blog: Ricardo Pligia parla d'ell a El útimo lector. Ossip Mandelxtam va ser deportat a un camp de concentració sota el règim d'un dels dictadors russos; se'l recorda escalfant-se davant d'una foguera, a Sibèria, enmig de la desolació, envoltat d'un grup de presoners com ell als qui parla de Virgili. Recorda la seva lectura de Virgili, i aquesta és la darrera imatge que tenim d'ell.

Marina Tsvetàieva es va penjar l'any 1941.

La Caputxeta tria

Caperucita en Manhattan és una bellísima obra de la Carmen Martín Gaite, que es llegeix d'una revolada. Quan vaig haver-la acabat, vaig escriure'n un comentari. Al rellegir-lo l'endemà al matí vaig decidir estripar-lo: em va semblar reaccionari. Ara que ja ha passat un mes des que vaig acabar el llibre i tinc una certa perspectiva espero poder escriure alguna cosa més bona.

És una recreació del conte de la Caputxeta Vermella, però que prengui com a model un conte infantil no vol dir que sigui un llibre per a nens. Jo no ho crec almenys. El final, sobretot, fuig de l'esquema clàssic del conte de fades. En la seva obra, l'autora ens parla de la incomunicació i l'aïllament. I al final, la Caputxeta decideix convertir-se en una altra Miss Lunátic, és a dir, en una marginada de la societat. En principi, això no em va agradar. Però m'he adonat que ser Miss Lunátic és una forma més profunda d'estar integrada. És a dir que, en realitat, no escull la marginació, sinó la integració, només que a la seva manera. Això és el que m'agradaria destacar.

Quan vaig escriure el primer comentari, vaig voler ressaltar que no m'agradava gens que una nena de 10 anys escollís deixar la seva família per ficar-se en una claveguera. Ara penso que en tot cas és una claveguera simbòlica, "el camí cap a la llibertat".

De totes maneres hi hauria molt a discutir.

Ostra amb perla

En el número 103 (Octubre 2005) del Qué leer hi ha un article del qual extrec algunes perles:

L'article es titula El cuadro vacio i està escrit per un tal Miguel Dalmau. Diu:

“(A Espanya) els lectors de qualité en prou feines arriben als 70.000. La resta és carn de canó: encara que comprin llibres, estan incapacitats per assaborir els plaers literaris.”

“L’augment de la massa lectora – i en conseqüència del fenomen best-seller- es fruit de l’auge de la classe mitjana, una classe que fa trenta anys pertanyia la món rural o proletari i no llegia.”

"El llast més gros de la modernització és que tant lectors com escriptors no disposaren en el seu dia de les eines necessàries per enfrontar-se a un text. I, per tant, avui els manquen gust estètic i rigor intel·lectual. Aquest elements rara vegada són innats i només apareixen en un ambient propici on la literatura convisqui amb la música, la pintura o la conversa culta. Mancat d’aquest elements, l’artista cadell ha de fer un sobreesforç per suplir les carències de seu origen.”

“La majoria d’autors recents no té el criteri artístic necessari.”
I la meva preferida:

“El mateix val pel públic, que sense aquest criteri no està facultat per distingir el que li agrada del que és bo.”

“Estic convençut que la pràctica totalitat ignora els noms d’Auden, Brodsky, Akhmàtova, Ahsbery, Zagajewsky, Torga, Sarduy o Mandelxtam.”

“El vertader art acabarà sent ocult, minoritari, secret.”
És a dir, que els que tenim "carències d’origen", és a dir, som treballadors, hem anat a l'escola pública, i no som de classe alta ni tenim converses cultes (sic) , estem incapacitats per a assaborir un bon llibre! No és millor que llegim El codi da Vinci que que no llegim res? El que m'ha picat l'amor propi són aquest autors que cita. A part d'Auden, dels altres no n'havia sentit parlar mai. Però si lleguir-los em pot ajudar a superar "carències d’origen" creu que ho farè. Pel poc que he investigat, semblen bons, i ja poden ser-ho, després d'aquest excurs! Per mi, haber conegut aquest escriptors és la veritable perla d'aquest text.

El secret del violí

Ja fa temps que vaig llegir el llibre Una música constant, de Wickram Seth. Em va agradar molt. Darrerament hi he tornat a pensar. Una cosa que no vaig entendre de cap manera quan el vaig llegir és perquè Michael deixa a la noia, si se l'estima tant. Es clar que llavors ja no hi hauria llibre, però ara crec que la cosa va més enllà. Ara crec que el violí, i la relació que Michael Holme té amb el violí, és una peça clau a la trama. S'han de separar i fa freses. Ella hi és i no vol tocar. Es com si el violí fos viu i estigués gelós de la seva relació amb ella. És una bestiesa? Potser. En tot cas, li hauríem de preguntar al propi autor si ha posat això al llibre. La història, dins la seva senzillesa, cobra una nova dimensió amb aquest element. Ara es tracta de saber si podria ser veritat. És el violí el culpable? Es com si estigués viu i tingués sentiments envers ell? No oblidem que es tracta d'un llibre, i en els llibres, tot es possible...