Fi de Jane Austen, de Carol Shields

He acabat Jane Austen, de Carol Shields. M'hi sobra tot aquest tros final dedicat a saber quantes parts del cos va mencionar Jane Austen. És completament absurd. Fragments com aquest són els que fan que els homes diguin que les dones són escriptores "menors". No em ficaré en un tema tan delicat, però no m'ha agradat gens. En canvi, altres coses que diu al final sí que m'agraden. No puc jutjar el que diu sobre Emma, perquè és la novel·la de Jane Austen que menys conec; només l'he llegida dos cops i ja fa molt de temps. Diu que Emma és novel·lista, per la manera com manipula a la gent, i que comet els mateixos errors que comenten els novel·listes. No hi estic d'acord: els bons novel·listes no comenten errors. Però d'aquí a deduir, pel que fa Emma, el que pensava Jane Austen dels novel·listes, hi va un bon tros... Jo no crec que Emma sigui novel·lista en absolut, fantasiosa sí, però novel·lista no. Intentar manipular a la gent a la realitat és molt diferent de fer-ho en una novel·la. Jane Austen era novel·lista; Emma és una nena mimada. És evident que a Carol Shields aquesta idea de l'Emma novel·lista li fa il·lusió, però a mi em sembla una bestiesa. Hi ha una altra biografia de Jane Austen traduïda al castellà, la de Claire Tomalin. Per la manera com critico els comentaris de la Shields, algú es podria pensar que no m'agrada el seu llibre. Al contrari, m'agrada molt. El de la Claire Tomalin no em va agradar. Crec que té a veure amb la manera com estan escrits. Shields, novel·lista, dota al seu llibre de l'atractiu d'una bona novel·la. El de Tomalin és una simple biografia documentada. És molt exhaustiu, molt documentat, però se'm va fer pesat. I això que aquest és un tema que m'interessa moltíssim. Però crec que no m'importa tant saber coses de Jane Austen (moltes de les quals han de ser per força pures suposicions), com llegir un bon text. I el text de Shields, amb les seves irregularitats, està ben escrit.

Mansfield Park

Llegeixo Jane Austen, de Carol Shields. És veritat que la diferència que hi ha entre un autor publicat i un d'inèdit és enorme. Jane Austen devia d'estar exultant. Llàstima que decidís vendre's els drets d'Orgull i Prejudici! En relació a la suposada gelosia de Cassandra, això només són suposicions. Em penso que Carol Shields està creant el personatge de la "germana dolenta" en Cassandra, basant-se solament en el fet que va destruir cartes. En realitat, no podem saber la veritat que hi ha darrera d'això. Es presenta a Cassandra com si posés pals en les rodes de l'escriptura de la seva germana. Jo no crec que hagi estat així. Jane Austen i la seva germana Cassandra van viure juntes durant tota la seva vida, i estaven molt unides. Si Jane no hagués tingut el suport de Cassandra per a la seva escriptura, ben segur que la seva història com a escriptora hauria estat diferent. És evident que Jane era la creadora i que era ella qui donava vida a les històries segons la seva ment, però també em sembla evident que va tenir el suport de Cassandra, formant part d'aquest "grup de consulta" excepcional del que parla Shields. Encara que és veritat que existeix aquesta imatge que a Cassandra no li agradava que escrivís. No sé en quines proves objectives pot basar-se això.

Respecte al que diu Shields sobre Mansfield Park: la Fanny no és "mojigata". Les persones mojigates són religioses, i la Fanny no ho és. La Fanny mai es converteix en la senyora de Mansfield Park; es converteix en la senyora de la rectoria només. (Perquè Tom no mor.) No crec que la Fanny sigui inferior que les altres heroïnes de Jane Austen. La seva intuïció respecte a la veritat de les persones, encara que no ho expressi, és admirable, i en aquest sentit és molt austeniana; respecte a si es pot estimar a la Fanny... doncs jo me l'estimo molt. Es va guanyar el meu cor. Des de quan Fanny cuida a un germà moribund? Jo no recordo això, potser m'equivoqui. Quin germà és aquest? Si és Tom, és el seu cosí, i això no passa a Postmoursth. Això em sembla que és com el que va dir Shields que Catherine Morland havia perdut un escriptori a Bath. Jo no recordo aquest episodi a L'abadia de Northanger. No sé. Potser no tinc les novel·les de Jane Austen tan al cap com em pensava... Una cosa és que abans d'escriure-la Jane Austen parlés que faria una novel·la sobre l'ordenació, i una altra molt diferent és que després d'haver llegit Mansfield Park algú s'atreveixi a dir que és una novel·la sobre l'ordenació (sic). Per què recopila un novel·lista opinions dels seus escrits? Doncs perquè n'està molt orgullós i està ansiós de saber si els altres l'han comprès. Jo crec que això és una prova de com valorava Jane les seves obres sobre les quals va recopilar opinions. No crec que ho fes per inseguretat. O almenys, sinó ho va fer per inseguretat amb Emma, què li fa pensar a Shields que ho va fer per inseguretat amb Mansfield Park? I no crec que se sentís insegura respecte a Mansfield Park. Jo sí crec que és una obra mestra, i no estic gens d'acord amb Carol Shields respecte a que Emma és superior. Emma és la novel·la de Jane Austen que menys conec, potser perquè l'Emma em sembla molt insuportable. Aprendré a apreciar-la, però mai m'arribarà al cor. Per mi Mansfield Park és tan bona o més, la seva millor novel·la, quant a estructura, manipulació de personatges i ambigüitat.

El germen

De Jane Austen, de Carol Shields:

"Al final escriure és sempre una batalla solitària, però Jane Austen va escriure i revisar les seves novel·les d’acord amb un grup de consulta excepcional."

A mi sola no se m'hagués acudit això, però és veritat que és el que degué passar. Tenia unes oients privilegiades (dones) i ella també era privilegiada per això. Una voldria imaginar que els debats que tenien aquelles primeres oients de les seves novel·les eren com els debats que tenim ara en els nombrosos fòrums d'Internet que es dediquen a Jane Austen. Podria haver estat el germen. Hi ha alguna cosa d'això.

"La novel·la com a article de fabricació casolana."

James Edward Austen-Leigh

Està molt bé aquesta definició. A una la fa sentir capaç de "fabricar-ne" una. Casolanament.

"En canvi, es va veure forçada a tirar endavant sola, a buscar el seu propi equilibri a la llum dels seus limitats coneixements."

D'on treu Carol Shields que els coneixements de Jane Austen eren limitats? Jo no definiria a Jane Austen com una persona de “coneixements limitats”, precisament... Potser no sabia gaire física quàntica, però els seus coneixements sobre les persones i la natura humana eren sorprenents. Aquest és el principal valor de les seves novel·les. I que estan ben escrites.

Explorant territori amic

He llegit Los Watson, una de les poques obres de Jane Austen que encara no havia llegit. Ho he fet perquè Carol Shields en parla en el seu llibre Jane Austen, i ja que el tenia a l'abast, m'ha picat la curiositat. M'ha agradat molt. No estic d'acord que sigui un nen mort. Potser és un nen sense extremitats, però no està mort. Tampoc estic gaire d'acord amb el que diu Carol Shields sobre que aquests relat demostri res sobre la rivalitat entre Jane Austen i la seva germana Cassandra. Les relacions entre el personatge d'Emma i el personatge de la seva germana Elisabeth són bones. La traïció que hi ha hagut entre les altres germanes no la vivim directament, només s'insinua. I l'amor fraternal és el raser per el que es mesuren tots els altres amors a les novel·les de Jane Austen. I això és veritat a totes les novel·les, tant les primeres com les últimes, si bé és veritat que la figura de la "germana bona" desapareix amb el temps. Aquí encara no ha desaparegut. Tampoc tinc la sensació que l'Emma sigui més jove que la Margaret o la Penèlope, que en certa manera recorden les germanes petites d'Orgull i Prejudici. Com a personatge masculí, trobo molt ben dibuixat aquest Tom Musgrove, un perfecte imbècil. I Lord Osborne promet, en positiu. Primer, en el diàleg entre les germanes, m'han vingut ecos d'Amor i Amistat, la irònica novel·la de joventut. Però de seguida s'ha recuperat el to i l'autora demostra que ha evolucionat des d'allò. Les relacions entre els membres de la família Watson estan descrites amb molta agudesa. Hi ha un punt "d'aquesta família és un desastre" que no veiem enlloc més en les novel·les de Jane Austen (no, ni en la família de Fanny Price). Com diu Carol Shields, són els vells temes des de una perspectiva més fosca. Encara no s'ha produït el salt qualitatiu de les darreres tres novel·les.

El dolor als ulls

Aquest dies he anat llegint Norte y Sur, encara que no n'hagi parlat. En Thornton s'ha declarat, la Sra. Hale ha demanat pel seu fill, el germà de la Margaret, i en Thornton ha confessat a sa mare que la Margaret no l'estima.

Després de la declaració d'en Thornton, la Margaret l'ha rebutjat, però ha vist als ulls d'ell el dolor que el seu rebuig produïa: això és una cosa nova, no li havia passat amb en Lennox. Almenys sap que ell l'estima de debò. Però, com diu ell: "que no esperi gaire expressió per part meva".

La Sra. Hale s'aprofita de la bona fe de la Margaret per fer passar la seva i fer que escrigui al seu fill, fent-lo venir posant en greu perill la seva vida. És molt egoista aquesta dona. Dèbil i egoista.

Per mare forta la del Sr. Thornton. Dona pràctica, ja està preparant la roba blanca per cosir-hi les inicials de la Margaret... Però és massa aviat. Ajudarà al seu fill a aconseguir l'amor de la Margaret?

Jane Austen en català, siusplau

Senyors editors de llibres en català: per quan les edicions de Mansfield Park i Emma en català? No és una vergonya que dos clàssics com aquests no es puguin trobar normalment en la nostra llengua? Felicito els que van publicar no fa gaire Seny i sentiment, els de La Magrana, i els animo a que això no s'aturi aquí.

P.S.: Tampoc em puc oblidar d'Orgull i prejudici, publicat per Proa, en varies edicions, cosa que fa pensar que deu tenir el seu èxit... Aviam si s'animen a anar més enllà!

Pols de fades

Estic llegint Jane Austen, de Carol Shields. Per a Jane Austen, passar del seu poble natal, amb els seus passejos pel camp, a una ciutat com Bath, tota activitat, va haver de ser un xoc. Una cosa que no m'agrada es la referència que fa Carol Shields a que alguns famosos van actualment de vacances a Bath, per ressaltar la importància de la ciutat. Què ens interessa això? Em sembla una xafarderia sense importància que desentona al llibre; no em sembla que tingui res a veure amb la Jane Austen.

A mi em sembla lògic que després del canvi traumàtic que va suposar abandonar la seva llar no pogués escriure. No és només haver perdut la pau i la seguretat d'esperit: és no tenir ja una habitació pròpia on poder fer-ho. Jo no considero de cap manera que Jane Austen fos pobra, contra el que opina tothom, ja que escriure requereix cert benestar material, y ella va poder fer-ho. En aquesta època sí que pot considerar-se que no tenia aquest benestar, canviant contínuament de casa, vivint en cases que no podia considerar la seva llar. Quan va poder tornar a trobar aquests benestar material, va poder tornar a escriure. De totes maneres potser va fer algun intent que no va quallar i que no s'ha conservat. Em costa molt creure que no escrigués res. Al cap i a la fi era escriptora.

Jo sí crec que va existir l'enamorat misteriós que es va morir, perquè encara que Jane Austen no fos una dona refinada, com ens diu la seva neboda, era molt intel·ligent i plena de vida i perfectament capaç d'inspirar efecte en un cavaller. Potser sí que això sigui "pols de fades" tirat per les fans, no ho sé. De totes maneres es quelcom que queda per la llegenda, perquè desafortunadament no podem saber-ho.

Respecte al compromís anul·lat, me n'alegro que no deixessin de ser amigues amb les germanes del jove. Amistats s'han perdut per molt menys. Després d'haver escrit Seny i Sentiment i Orgull i Prejudici no podia entrar en la contradicció de casar-se per conveniència, encara que per descomptat el guany material pogués haver-la temptat. Crec que el que pensava Jane Austen al respecte queda clar tant a Persuasió com a Mansfield Park, quan l'Anne es planteja la impossibilitat de casar-se amb l'Eliott, encara que això signifiqui passar a ser la mestressa de Kellych, y quant la Fanny es nega a casar-se amb en Henry Crawford. No sé què pensaria de si mateixa Jane Austen com a escriptora, ni quina importància considerava que tenia el fet d'escriure a la seva vida si en aquella època no escrivia, però jo crec que es va haver de d'adonar que casar-se amb algú que no estimava els llibres significaria haver de deixar d'escriure. Això em sembla molt important, i crec que pot ser una de les raons, encara que en realitat no podem saber-ho. Però crec que és un fet que Jane Austen s’estimava el fet de ser escriptora i que poder escriure era important per ella, malgrat no haver estat reconeguda en aquella època. Però també crec que si hagués estat realment enamorada, el no poder escriure hagués quedat en un segon pla, i s’hagués casat igual. Es clar que la pregunta està en si podia enamorar-se d'un home que l'impedís escriure.

Subratllo:

"Els novel·listes no escriuen en el buit. Necessiten una reacció de resposta, un públic de lectors fora del cercle familiar i també l'aprovació que implica la publicació professional."

Rubors

Norte y Sur. Capítol XXIII. En aquest capítol assistim a una conversa reveladora de la relació entre la Sra. Thornton i el seu fill. Amb una paraula d'ell, ella ho ha sabut. I sembla resignar-s'hi. Aquesta actitud clarivident contrasta amb la de la Fanny, que ni entén res ni té amb els altres dos la relació de franquesa que els altres tenen entre ells. La Sra. Thornton no ha vist res però ha comprès al seu fill. La Fanny sap el que sap, com si ho hagués vist, però no ha comprès res.

En Thornton es posa vermell en recordar els braços de la Margaret al voltant del seu coll, i la Margaret es posa vermella només de pensar que algú s'hagi pogut pensar que està enamorada d'ell. Un paral·lelisme deliciós.La història romàntica s'ha apoderat del llibre, i ja ningú es recorda del disturbis, de la vaga i del treballadors, i jo menys que ningú, malgrat que em sàpiga greu; tot plegat és un decorat: l’important és la relació entre la Margaret i en Thornton.

És una novel·la rosa?

Pregunta transcendental: és Norte y Sur una novel·la rosa? Per la darrera escena a la que hem assistit, això sembla. Tampoc sóc aquí per dir si una novel·la és rosa o no. Totes les grans novel·les són grans històries d'amor. Aquí sembla que hi ha alguna cosa més que material "rosa". Hi ha una lluita de classes, hi ha la descripció d'uns personatges. És interessant. Rosa? Potser sí una mica. Però té més qualitat que tot això.

Valent i cortès

Norte y Sur. Capítol XXII. Quina escena! És ben bé un llibre. No sé què trobo més increïble: que ella li digui que surti a enfrontar-se a la multitud, o que ell es planti i ho faci. Estan fets ben bé l'un per l'altra. Com a mínim són valents, però crec que tanta valentia voreja els límits del sentit comú. I llavors ell li confessa que l'estima (es clar que ella està desmaiada...) La lectora no s'imaginava que això arribés tan lluny. Em sembla que al Sr. Thornton encara li queda mig llibre per patir, ben bé, perquè tot just estic a la meitat. I la tal Fanny, quina bleda!

Sopar de categoria

Norte y Sur. Sopar a casa dels Thornton. La Margaret no s'interessa per les absurdes converses de les "dones". Els que parlen de coses interessants són els homes; les dones només es dediquen a criticar-se els vestits. En això Elisabeth Gaskell simplifica; aquí no s'assembla gens a Jane Austen. En el sopar la Margaret també és conscient de l'ascendent del Sr. Thornton entre els seus iguals. Ell és conscient de no ser un cavaller, però si de ser "tot un home". Ell ja està profundament enamorat, però no té gaire experiència en el tracte amb les dames, i això també pot ser un atractiu. Què haurà de passar perquè la Margaret se'n enamori?

Amos i treballadors

"¡Y aquellos hombres se consideraban capacitados para enseñar a los patronos a disponer de su capital! Hamper había dicho aquel mismo día que si se arruinaba por la huelga, empezaría de nuevo, consolándose con la idea de que quienes lo habían provocado todo se verían en una situación más difícil que él, ya que él tenía cabeza además de manos, mientras que ellos sólo tenían manos; y que si destruían su mercado, no podrían seguir en él ni recurrir a otra cosa."

Norte y Sur, d'Elisabeth Gaskell.

En aquesta novel·la es presenta als patrons com a gent capacitada i preparada perquè la societat progressi i als treballadors com a uns ignorants ressentits que només saben beure. El que a Orgull i prejudici era l'herència, que representava el Sr. Darcy, aquí és la posició guanyada amb la pròpia capacitat de treballar, que representa el Sr. Thornton. Tal i com jo ho entenc, i esperant acabar de llegir-lo, aquesta novel·la ve a dir que els amos són millors que els treballadors, i que per això uns són amos i els altres treballadors. Una mena de selecció natural. No diré què en penso d'aquesta idea, perquè em fa por que no estic prou preparada.

Un altre aspecte que voldria tractar és la Margaret: com la veu la gent. El doctor Donalson i la Mary Higgins, persones bones i agradables, la veuen com un sol que il·lumina. La Sra. Thornton, persona autoritària i desagradable, la veu orgullosa. No deixa de ser curiós. Malgrat tot em cau bé la Sra. Thornton, no sé exactament perquè. Potser perquè sospito que sabrà apreciar a la Margaret quan la conegui. En canvi la Fanny, la germana, suposo que es un personatge preparat perquè et desagradi ja d'entrada.

I, parlant de tot, quina malaltia té la Sra. Hale?

La gran prova

He començat un nou llibre: Jane Austen, de Carol Shields. Subratllo el següent:

"La sensibilidad contemporánea considera cada vez más que el verdadero tema de la ficción seria no son "los acontecimientos actuales", las guerras en curso o las cuestiones políticas, sino la búsqueda por parte de un individuo de su verdadero hogar."

Té raó. La literatura no la fan les noticies (que serien l'equivalent d'ara a el que en aquella època eres les Guerres Napoleòniques per els anglesos) Aquestes coses es magnifiquen a posteriori o be s'obliden, depenent de qui guanyi. Retreure a Jane Austen que no parlés de Napoleó i veure en això "la gran prova" de les seves limitacions com a escriptora em sembla absurd. Stendhal, a La Cartoixa, ens parla de la darrera batalla de Napoleó, però si La Cartoixa té valor no es pas per això, precisament. Queda com una anècdota. Stendhal ni tan sols menciona el nom de la batalla i no es recrea en "els fets històrics". Tot i admirant tant a Napoleó, Stendhal no fa les seves novel·les parlant d'ell, sinó que usa el tema com un element de ficció més. La primera vegada que vaig llegir La Cartoixa, no sabia res de la importància de la batalla ni del seu significat històric. Ho vaig trobar un dels trossos més absurds del llibre. Simplement no entenia què hi havia anat a buscar, Fabrici, allà. Però no saber res no em va impedir disfrutar de l'humor de l'escena. I en canvi, per molta gent aquest és el gran tros de La Cartoixa, el tros que justifica la seva lectura (sic). Com si l'explicació de la batalla fos de debò i no una més de les invencions d'Stendhal! Gràcies a Déu, a Jane Austen no se li va acudi inventar en aquest sentit. Potser ho hauria d'haver fet. Hauria callat moltes boques, boques "napoleòniques".

També subratllo:

"Y la misma Jane Austen, trabajando en sus brillantes ficciones, crea una y otra vez una visión de refugio a base de amor, aceptación y seguridad, una imagen que ella pudiese considerar un hogar propio."

Les novel·les de Jane Austen són avui en dia una llar per molta gent.

Jane Austen i les escriptores dolentes

Dic escriptores perquè la majoria són dones. Algú sap quantes seqüeles de les obres de Jane Austen s'han escrit? Infinitat. Són novel·les roses de la més baixa estofa. Jo també hi vaig caure: volia més. Vaig començar a llegir una continuació de Seny i Sentiment: La tercera hermana, em sembla que es deia. Vaig haver de parar del dolenta que era. Va ser un pecat, i no ho he tornat a fer. El que em sap greu és que es faci servir el nom de Jane Austen per escriure novel·les dolentes. Això no passa amb altres escriptors, el dubtós honor de generar totes aquestes seqüeles li correspon només a ella. Això és com les persones que es pensen que l'essència d'Orgull i Prejudici és un mascle sortint d'un llac amb la camisa molla, només perquè ho han vist a la tele. No veuen més enllà. Les seqüeles i la camisa molla són divertides, però no són Jane Austen. Jane Austen és a les novel·les que va escriure: poques, inscrites dins una societat limitada, amb personatges masculins en prou feines esbossats, però obres mestres. Obres ben escrites que parlen amb autenticitat de les persones. Poques novel·les poden dir això. Jo també vull més, però no hi ha més. No podem ressuscitar a Jane Austen. No podem fer que escrigui sis novel·les més. Deixem-la descansar en pau, siusplau.

Un home fet a ell mateix

Norte y Sur. Al capítol anterior, apareix la "sogra", dona formidable i a qui no serà fàcil guanyar-se. Ja ha advertit al seu fill estimat contra les "caçafortunes del sud", i ja ha decidit que no li cau bé la Margaret perquè ha tractat amb orgull el seu fill.

En aquest capítol, té a casa dels Hale. Ens adonem que el Sr. Thornton és un home fet a ell mateix, que ha començat des de baix. La Margaret, és orgullosa? No ho sabria dir. A ell li sembla. Però no crec que en cap moment això li resti atractiu als ulls d'algú que està acostumat a què tothom li faci la pilota.

Vaig dir que se'm feia pesada aquesta novel·la: ho retiro completament. Ara la començo a trobar apassionant.

Un home per a la Margaret

Norte y Sur. Ara es comença a posar interessant això. Ha aparegut el Senyor Thornton. De moment ja sabem que és un poderós industrial capaç de fer canviar l'empaperat d'una casa. Té poder. Tosc, no és un cavaller, i la Margaret, que és una dama, li ha fet un gran afecte. La combinació de poder que pot exercir el senyor Thornton amb el poder que pot exercir la Margaret sobre ell el fan molt atractiu. Com no pensar en el Sr. Darcy i en l'Elisabeth d'Orgull i Prejudici?

Se'm fa pesat

La veritat és que Norte y Sur se'm fa pesat. De moment no passa res, només obvietats. Suposo que allargar-se tant en detalls anodins és propi de la novel·la decimonònica... (o ho és simplement de les novel·les dolentes?) Evidentment no és Jane Austen. En fi, continuaré llegint perquè m'interessa la Margaret i vull que s'enamori, però espero que la cosa agafi una mica més de ritme. El somni on mort Henry Lennox és l'únic fragment que salvaria d'aquest capítol. Com diu el meu llibreter, és una manera antiga d'escriure. Això no tindria importància, si fos bona i tingués interès.

Problemes de consciència

Norte y Sur. En aquest quart capítol el pare de la Margaret li diu que han de deixar el benefici eclesiàstic, i anar-se'n al nord. No acaba d'explicar bé el perquè d'aquesta decisió. El Sr. Hale no pot continuar exercint el seu ministeri, sembla, però continua creient en Déu i en l'Església Anglicana; només que no es veu capaç de ser-ne pastor. No ho acabo d'entendre. Deixar una feina còmoda, una casa que és la seva llar, uns feligresos que s'estima... i tot per què? Per anar-se'n a fer de professor particular a una ciutat del nord. No em cap al cap. Es clar que llavors ja no hi hauria llibre, però em resulta difícil de creure que algú vagi en contra dels seus interessos materials, i dels de la seva família, per un problema de consciència. Més mala consciència li hauria de fer la decisió que pren, decisió que em sembla més un caprici que altra cosa. Un altre punt que m'agradaria destacar és que necessita que sigui la seva filla qui ho digui a la seva dona. Ell no s'hi atreveix! Trobo que té una barra impressionat. No només perjudica a la seva dona i a la seva filla amb la seva decisió, sinó que no s'atreveix a donar la cara. Això no encaixa amb la meva idea de pare de família ni puntal de la comunitat. Com pot demanar això de la Margaret? No dic que la seva dona no s'ho mereixi (la decisió i la manera de saber-la), però la Margaret ben segur que no s'ho mereix. Veure'm què passa.

Noia anglesa busca

He començat a llegir Norte y Sur, d'Elisabeth Gaskell. Aquesta novel·la va ser publicada per primer cop l'any 1855. Ara Alba Editorial l'ha traduïda al castellà. El meu interès per aquesta novel·la ve del fet que ha estat comparada amb Orgull i prejudici, de Jane Austen. És una història d'amor que es desenvolupa en la mateixa línia: noia de casa bona però sense diners coneix un home ric, i primer es repel·leixen, però després s'atrauen. És tot el que em cal per interessar-m'hi. He llegit els dos primers capítols i m'han agradat força. De moment, només em vist el que és la vida de la noia, i atenció, ja hi apareix un possible pretendent. M'agrada la defensa que es fa de tot el que és la vida del camp i les passejades a peu. Però alguna cosa em diu que la Margaret s'haurà d'empassar les seves paraules desagradables sobre els que es guanyen la vida amb el comerç. Una altra cosa que m'ha cridat l'atenció és que tant la protagonista com el possible pretendent són lletjos... almenys estan considerats lletjos. Alguns detalls que dóna l'autora, però, ens fan veure que la Margaret no ho és pas, de lletja. I el pretendent, Henry Lennox, sembla molt intel·ligent, i això ja el fa atractiu. En fi, continuaré llegint...

Fi de "Seny i Sentiment"

Jane Austen està magistral movent els fils per darrera perquè tot acabi bé. L'escena on es troben l'Elinor, la Lucy Steele i l'Edward és senzillament genial. La confessió d'en Willougby també és genial. O quan la Senyora Jennigs es pensa que el Coronel s'ha declarat a l'Elinor... Jane Austen és capaç de crear personatges que son autèntics monstres d'egoisme, com la senyora Ferrars, la Fanny Dashwood o el seu marit, i personatges que són bons i desinteressats, com la Senyora Jennigs o el Coronel Brandon. Algú va dir que no li agradava aquest llibre de la Jane Austen perquè al final no es castiga als dolents... com si haver d'estar els uns amb els altres no fos prou càstig! Tindran els diners, però no tindran res més. Lucy Steele és un personatges interessant, que jo per exemple trobo molt més real que l'Elinor. S'acaba casant amb el germà ric, adduint que l'Edward ja no l'estima, però si fos realment desinteressada hauria trencat quan ell li proposa: llavors ja ho sabia, que ell no l'estimava... però fins que no té segur l'altre no diu res... De totes maneres, casada amb en Robert Ferrars, uix... aquest és un dels casos en que en el pecat es troba la penitència... es clar que ella és mestra en l'art d'enganyar-se a si mateixa... Voldria para esment en l'Edward tallant la funda amb les tisores quan explica el cas. Potser no l'estima, però la traïció l'ha colpit. I recordem que tal i com és ell segur que encara no està del tot segur que l'Elinor el correspon... Pel que fa a en Willoughby... quina cara que té! Algú va dir que aquesta escena en la que es confessa ofereix una gran mostra de la veritat humana. Es cert. És el mateix cas que la Lucy Steele: en el pecat ha trobat la penitència. Només que ell, amb tota la seva cara dura, és capaç de reconèixer-ho. Això fa que sigui millor, però no pas gaire. Les mateixes persones que condemnem a la Lucy Steele tenim en canvi flaca per en Willougby, no sé per què... potser perquè a ell l'autora li permet reconèixer la veritat i expressar-la, i en canvi no sentim cap confessió de la Lucy. M'alegro de tot cor que l'Elinor es pugui casar amb l'Edward, l'home que estima, i que tinguin mitjans per formar una família.