La seva filla

Quan vaig parlar de Càlcul d'estructures, de Joan Margarit, no vaig fer esment al més important: la persona a qui està dedicat el llibre. El llibre està dedicat a la seva filla Mariona, morta prematurament. Els poemes que parlen explícitament d'ella són potser els més bonics. Al contrari que alguns dels altres, potser lleugerament amargs, aquest mostren un amor incondicional, sense limitacions ni especulacions. Són autèntics poemes d'amor. Malgrat això, com diu el mateix Margarit, "estimar no és fer poemes d'amor"; estimar és una altra cosa. Però els poemes poden ajudar a algú a expressar-se, si sent amor.

Llegit... o potser tocat?

Acabo de llegir Càlcul d'estructures de Joan Margarit. Són petites històries. De mort i d'amor. Margarit diu "en acabar de llegir un poema, ja no som els mateixos, perquè ha augmentat el nostre ordre interior". Tots són bons, senzills i bons, i n'hi ha alguns de realment molt bonics, de la mena dels que s'han de compartir amb la persona estimada. El poeta s'ha fet vell i sap que la mort l'està esperant; contra això, contra la vida, aquests poemes. El piano no és un instrument de percussió, diuen les professores russes; el piano ha de cantar. Margarit parla de "la barrera protectora del llenguatge". Si en comptes d'escriure, Joan Margarit estigués tocant el piano, el piano cantaria.