La primera obra d’Italo Calvino que vaig llegir va ser Si una nit d’hivern un viatger, entramat de contes i novel·la que t’atrapa des del primer moment, sobretot a aquells a qui els agradin els llibres i això de llegir. Narra les aventures del Lector per una successió de relats que segueixen els diferents estils de relats del món, i com no, apareix la Lectora...
Italo Calvino va estar ficat al Partit Comunista Italià, del que es va acabar distanciant, però el fet que participés en política, com va dir en Quim Monsó, no va fer que escrivís merda. Just el contrari. Si bé aquest compromís amb una organització i amb la societat es nota llegint-lo, els seus llibres van molt més enllà, fins al compromís últim de les persones les unes amb les altres. Va dir que volia escriure textos que ajudessin a formar als dirigents del demà, i jo crec que va aconseguir-ho. Encara que pugui semblar una intenció molt ambiciosa, es té la sensació que si els polítics llegissin a Calvino el món iria molt més bé.
La segona novel·la seva que vaig llegir va ser El baró rampant. Pot semblar una novel·la juvenil, perquè és bastant divertida, però va molt més enllà que això. Parla de l’home i de la societat, és una parodia de la relació de l’artista creador amb el món, que a vegades se’n va viure a la copa dels arbres per integrar-se.
Una frase de Calvino que em va robar el cor es aquesta: “l’infern dels vius no és una cosa que vindrà, és una cosa que és aquí, que vivim cada dia. I es cosa nostra saber què i qui en aquest infern no és infern, i fer-li lloc, i fer-la durar...”. Després d’això, procuro esforçar-me per reconèixer les coses i les persones que per mi no són infern, i tracto de fer-los-hi lloc, i de fer-les durar... Com els llibres de Calvino.
Italo Calvino va estar ficat al Partit Comunista Italià, del que es va acabar distanciant, però el fet que participés en política, com va dir en Quim Monsó, no va fer que escrivís merda. Just el contrari. Si bé aquest compromís amb una organització i amb la societat es nota llegint-lo, els seus llibres van molt més enllà, fins al compromís últim de les persones les unes amb les altres. Va dir que volia escriure textos que ajudessin a formar als dirigents del demà, i jo crec que va aconseguir-ho. Encara que pugui semblar una intenció molt ambiciosa, es té la sensació que si els polítics llegissin a Calvino el món iria molt més bé.
La segona novel·la seva que vaig llegir va ser El baró rampant. Pot semblar una novel·la juvenil, perquè és bastant divertida, però va molt més enllà que això. Parla de l’home i de la societat, és una parodia de la relació de l’artista creador amb el món, que a vegades se’n va viure a la copa dels arbres per integrar-se.
Una frase de Calvino que em va robar el cor es aquesta: “l’infern dels vius no és una cosa que vindrà, és una cosa que és aquí, que vivim cada dia. I es cosa nostra saber què i qui en aquest infern no és infern, i fer-li lloc, i fer-la durar...”. Després d’això, procuro esforçar-me per reconèixer les coses i les persones que per mi no són infern, i tracto de fer-los-hi lloc, i de fer-les durar... Com els llibres de Calvino.
