Una papallona a la finestra

Abocant-me per la costa espadada, de Jenrik Larson. El que veig en aquesta obra és una línia ascendent que es complementa amb la totalitat de l'expressió global i centrípeta (i perquè no centrífuga). El llibre presenta unes marcades línies d'expressió, plenes d'inflexions profundament humanes (sic), girs col·loquials i una veritat per sobre de les interpretacions casuals. Audiometria o postrimetria, l'obra aconsegueix transmetre el seu missatge ecològic amb el necessari cromatisme, no sense que ens preguntem per la germanor universal i la il·luminació del coneixement. Impepinable.

Alliberar llibres

Ara es veu que està de moda això d'alliberar llibres en llocs públics. Fins i tot hi ha una pàgina web que s'hi dedica: et donen un número i tu "alliberes" el llibre que vols on vols; gràcies al número es pot seguir la trajectòria del llibre... Una idea tan romàntica com tonta. Jo no alliberaré cap llibre, mai deixaria un llibre a la intempèrie; m’estimo més donar els llibres que ja no m’agraden a la biblioteca... Això no treu que m'agradaria molt trobar-me un, a poder ser un clàssic introbable…

La veritat que buscava

Sempre he pensat que si em trobés en una situació límit, voldria llegir-te en veu alta. No tinc gaire experiència llegint poemes. Moltes llacunes. Però vet aquí un poeta que en prou feines rima. Una traducció. I sonen les paraules, omplen els espais. Un llibre per llegir a algú que t'importa. I que t'escolti com m'escoltes tu. Llegir per algú, és pecat? Ha de ser-ho quan vols substituir la pregaria. Ha de ser-ho quan només és una persona qui ho ha escrit. Ha passat molt temps des que vam ser conscients per primera vegada del poder d'un poema. Van ser Els mars del sud, de Cesare Pavese. Durant aquest temps he oblidat la poesia. Com si el nodriment espiritual es pogués oblidar. Fins ara no havia tornat a sentir la gana. Jo també estic aquí asseguda esperant que la bombolla exploti. Però et diré un secret: els llibres t'esperen. Esperen que siguis prou gran, prou madur, prou lliure, prou boig, prou estimat. T'esperen perquè els llegeixis quan arriba el moment d'explotar. I també quan es el moment de recollir-te en allò més íntim. Són poemes. Només paraules. No canviaran el món. Però si arribés a una situació límit, poques coses em quedarien més enllà del record d'haver-te'ls estat llegint.

Per què llegeixo?

Per què llegeixo? La resposta és fàcil: perquè m'agrada, m'apassiona. Sartre diu que es llegeix un llibre perquè falta quelcom a la vida del que llegeix, i això que falta es busca en el llibre. No li negaré. Però què és això que falta? Jo diria que és una mancança en la relació amb els altres. Sóc una persona extremadament introvertida, m'és més fàcil relacionar-me amb els altres llegint-los que no pas parlant-t'hi. Es un defecte meu, ja ho sé, però haig de reconèixer que es així. Kafka parla de llegir "perquè ens faci feliços". Això, algú que no llegeix no ho entén. Però la felicitat que es pot treure d'un bon llibre no és gens menyspreable. Però, a part de perquè em faci feliç, llegeixo per adquirir una cultura, per saber més de les persones i del món. I també, per una raó molt important: per aprendre a escriure. No sé qui deia que només llegim amb atenció el que egoistament ens interessa, ja sigui per fer mal a algú o per obtenir quelcom. Jo no ho pintaria tant negre; res del que he llegit fins ara m'ha servit per fer mal a ningú, crec innocentment, encara que mai es pot saber del cert quina utilitat tindrà el veïnatge amb la lletra impresa... (I un llibre físicament sempre el pots tenir a mà per tirar-lo al cap d’algú...) El que no puc dir es que egoistament no m'interessi llegir, llegir amb l'egoisme d'aquella que vol escriure i s'interessa pel com. Llegir permet escoltar moltes històries, tenir molts punts de vista, veure la realitat des de totes les perspectives. Amplia les mires, i els coneixements, i multiplica l’experiència individual. El que es llegeix no és real però precisament perquè no ho és té una dimensió de veritat que de vegades no es pot obtenir de la mateixa realitat. Llegeixo perquè m'agrada, m'apassiona. No hi ha gaire res més a dir.