La cartoixa de Parma

Pocs llibres hi ha que m'estimi més que aquest. Potser El Guepard i para de comptar. Harold Bloom diu que és un llibre per anar rellegint a mesura que es llegeix, perquè Stendhal reinventa els seus personatges a mesura que escriu. Té raó. No sé qui va dir que Stendhal feia que un lector (o lectora) se sentís orgullós de ser el seu lector. És ben veritat. Es un orgull poder dir que m'agrada Stendhal, i que el rellegeixo. No diré que sigui una lectura fàcil, no ho és; no tots els dies estàs d'humor per enfrontar-t'hi; però l'esforç val la pena.

Ara estic rellegint La cartoixa de Parma. Estic a la part en que Fabrici, després d’haver estudiat a Nàpols, va a Parma amb Gina, i fa sentir al Compte Mosca com el "terzo incomodo". Fabrici no pot estimar Gina, perquè es pensa que no pot estimar, però no la vol perdre... Sap Fabrici que Gina no és la seva tia de debò? Sempre m'ho he preguntat. De totes maneres, per ell seria incest. No pas per Gina, molt més liberal, i que es deleix per provar aquest jovenet tan ben plantat... Jo la comprenc, encara que Fabrici em sembla una mica insípid fins que s'enamora de Clèlia. Enamorat guanya molt. Però no avancem esdeveniments, perquè això encara no ha passat. De moment, sense voler-ho, tia i nebot estan posant gelós al Compte Mosca. (Em cau bé aquest home.) Bé, no explicaré res més. Continuaré llegint, i ja en parlaré un altre dia.