La invenció de la solitud

Tal i com em vaig proposar, estic començant a llegir tota l'obra de Paul Auster. El segon llibre que llegeixo, després de El llibre de les il·lusions, és La invenció de la solitud, llibre autobiogràfic en que Auster ens parla del seu pare. Intenta, mitjançant l'acte d'escriure aquest llibre, de relacionar-se amb un pare que ja no hi és i al que no comprenia. L'estimava, però eren dos perfectes estranys l'un per l'altre. Dissecciona la personalitat del seu pare i els fets que van marcar la seva vida, i com vivia. És a dir, es un llibre on no passa gairebé res. Només es l'autor, reflexionant en veu alta. Ho trobo apassionant. A més, es un llibre que Auster escriu davant dels nostres ulls, gairebé el veiem fer-ho. Veiem les dificultats que passa per parlar de segons què. Ens explica la seva vida, però ho fa com podria estar creant la millor ficció. I per això el llibre és interessant. Normalment, els llibres tipus "va passar de debò" solen ser molt fluixos. Aquest porta la factura de la millor literatura. Que passes o no de debò, m'interessa ben poc. Auster està creant un personatge, el personatge del seu pare, i ho fa molt bé.