Vendre's la memòria

Una de les coses que més m'impressiona d'aquestes Memorias de Ultratumba, a part de com estan escrites, són les circumstàncies en que van ser concebudes. En els darrers anys de la seva vida Chateaubriand no lligava els gossos amb llangonisses, precisament, i no se li va acudir altra cosa que vendre el dret de publicar les seves memòries (que encara no havia escrit) a un grup d'accionistes. La jugada li va sortir rodona, i tot i que ell diu que moltes vegades va desitjar no haver-ho fet, per poder conservar les seves pàgines, i fins i tot destruir-les, va viure còmodament els darreres anys de la seva vida gràcies a això. Les accions, que en un primer moment havien estat posades en mans d'amics seus, van anar canviat de propietari fins a pertànyer a perfectes estranys que només desitjaven que ell es morís per rendibilitzar la inversió. El que m'impressiona de tota la història és que Chateaubriand va hipotecar una cosa que no existia, que encara havia de crear, i que ningú no sabia com seria. Ell ja havia demostrar ser un bon escriptor, era una celebritat (sinó mai li haurien donat els diners per avançat, em sembla), però de fet, ningú podia saber que estava creant una de les obres més importants de la literatura. No sé si els accionistes van fer gaire negoci, un cop ell va ser mort, amb la seva obra. Enlloc no parla d'això. No sembla una obra gaire comercial, i ha esta titllada d'incomprensible per seu francès arcaïtzant. Però el cas es que, per mi, Chateaubriand va marcar dos gols: un als accionistes, i l'altre, molt més difícil, a la posteritat.