El dolor als ulls

Aquest dies he anat llegint Norte y Sur, encara que no n'hagi parlat. En Thornton s'ha declarat, la Sra. Hale ha demanat pel seu fill, el germà de la Margaret, i en Thornton ha confessat a sa mare que la Margaret no l'estima.

Després de la declaració d'en Thornton, la Margaret l'ha rebutjat, però ha vist als ulls d'ell el dolor que el seu rebuig produïa: això és una cosa nova, no li havia passat amb en Lennox. Almenys sap que ell l'estima de debò. Però, com diu ell: "que no esperi gaire expressió per part meva".

La Sra. Hale s'aprofita de la bona fe de la Margaret per fer passar la seva i fer que escrigui al seu fill, fent-lo venir posant en greu perill la seva vida. És molt egoista aquesta dona. Dèbil i egoista.

Per mare forta la del Sr. Thornton. Dona pràctica, ja està preparant la roba blanca per cosir-hi les inicials de la Margaret... Però és massa aviat. Ajudarà al seu fill a aconseguir l'amor de la Margaret?

Jane Austen en català, siusplau

Senyors editors de llibres en català: per quan les edicions de Mansfield Park i Emma en català? No és una vergonya que dos clàssics com aquests no es puguin trobar normalment en la nostra llengua? Felicito els que van publicar no fa gaire Seny i sentiment, els de La Magrana, i els animo a que això no s'aturi aquí.

P.S.: Tampoc em puc oblidar d'Orgull i prejudici, publicat per Proa, en varies edicions, cosa que fa pensar que deu tenir el seu èxit... Aviam si s'animen a anar més enllà!

Els dos enamorats

Vet-ho aquí un lai molt senzill. El rei té una filla, no se'n vol separar, s'insinua que hi té una relació incestuosa. Qui la vulgui l'haurà de dur en braços fins a dalt de la muntanya. Hi ha un jove que l'estima, ella també l'estima. Sap que ell no se'n sortirà, de la prova, i per això la princesa li fa preparar una poció perquè l'ajudi a recuperar forces. Arriba el dia de la prova, la princesa s'ha aprimat, va en camisa, ell l'agafa en braços i comença a pujar; amb l'emoció de tenir la seva estimada als braços, en camisa!, no es vol prendre la poció i... No explico més. Qui ho vulgui descobrir, que llegeixi el lai Els dos enamorats en el llibre Lais, de Maria de França.

Pols de fades

Estic llegint Jane Austen, de Carol Shields. Per a Jane Austen, passar del seu poble natal, amb els seus passejos pel camp, a una ciutat com Bath, tota activitat, va haver de ser un xoc. Una cosa que no m'agrada es la referència que fa Carol Shields a que alguns famosos van actualment de vacances a Bath, per ressaltar la importància de la ciutat. Què ens interessa això? Em sembla una xafarderia sense importància que desentona al llibre; no em sembla que tingui res a veure amb la Jane Austen.

A mi em sembla lògic que després del canvi traumàtic que va suposar abandonar la seva llar no pogués escriure. No és només haver perdut la pau i la seguretat d'esperit: és no tenir ja una habitació pròpia on poder fer-ho. Jo no considero de cap manera que Jane Austen fos pobra, contra el que opina tothom, ja que escriure requereix cert benestar material, y ella va poder fer-ho. En aquesta època sí que pot considerar-se que no tenia aquest benestar, canviant contínuament de casa, vivint en cases que no podia considerar la seva llar. Quan va poder tornar a trobar aquests benestar material, va poder tornar a escriure. De totes maneres potser va fer algun intent que no va quallar i que no s'ha conservat. Em costa molt creure que no escrigués res. Al cap i a la fi era escriptora.

Jo sí crec que va existir l'enamorat misteriós que es va morir, perquè encara que Jane Austen no fos una dona refinada, com ens diu la seva neboda, era molt intel·ligent i plena de vida i perfectament capaç d'inspirar efecte en un cavaller. Potser sí que això sigui "pols de fades" tirat per les fans, no ho sé. De totes maneres es quelcom que queda per la llegenda, perquè desafortunadament no podem saber-ho.

Respecte al compromís anul·lat, me n'alegro que no deixessin de ser amigues amb les germanes del jove. Amistats s'han perdut per molt menys. Després d'haver escrit Seny i Sentiment i Orgull i Prejudici no podia entrar en la contradicció de casar-se per conveniència, encara que per descomptat el guany material pogués haver-la temptat. Crec que el que pensava Jane Austen al respecte queda clar tant a Persuasió com a Mansfield Park, quan l'Anne es planteja la impossibilitat de casar-se amb l'Eliott, encara que això signifiqui passar a ser la mestressa de Kellych, y quant la Fanny es nega a casar-se amb en Henry Crawford. No sé què pensaria de si mateixa Jane Austen com a escriptora, ni quina importància considerava que tenia el fet d'escriure a la seva vida si en aquella època no escrivia, però jo crec que es va haver de d'adonar que casar-se amb algú que no estimava els llibres significaria haver de deixar d'escriure. Això em sembla molt important, i crec que pot ser una de les raons, encara que en realitat no podem saber-ho. Però crec que és un fet que Jane Austen s’estimava el fet de ser escriptora i que poder escriure era important per ella, malgrat no haver estat reconeguda en aquella època. Però també crec que si hagués estat realment enamorada, el no poder escriure hagués quedat en un segon pla, i s’hagués casat igual. Es clar que la pregunta està en si podia enamorar-se d'un home que l'impedís escriure.

Subratllo:

"Els novel·listes no escriuen en el buit. Necessiten una reacció de resposta, un públic de lectors fora del cercle familiar i també l'aprovació que implica la publicació professional."

La creació de la opinió - Miguel Torga

Acaben de matar un ase. Adolfo Correia da Rocha, de set anys, i els seus amics s'han trobat un ase moribund, i, per fer-li un favor (sic), l'han torturat cruelment fins a matar-lo. Ni la mort del seu avi em va impressionar tant. Estic llegint La creació del món, relat autobiogràfic de Miguel Torga. De moment, records d'infantesa. Està molt ben escrit i entenc que sigui un dels autors de la llista.

Per Internet, he llegit diversos textos sobre l'escriptor portuguès Miguel Torga (1907-1995). Per alguns, era gasiu. Per altres, feia visites gratuïtes als pobres (era metge) i era pobre ell també. Uns donen a entendre que els seus pares no l'estimaven, per altres hi tenia una relació tan profunda que s'entenien sense necessitat de paraules. Uns destaquen que li va dir a la seva dona "sempre et canvio per un vers", per altres se l'estimava profundament, així com a la seva filla. Coses així et fan pensar que depenent de qui escriu un text, i sense dir mentides, et pot donar una imatge o altra de la persona de que es parla. Així que el més prudent és no creure's tot el que es llegeix, o almenys, acceptar-ho amb un esperit crític. Queda la veritat.

Miquel Torga és el pseudònim d'Adolfo Correia da Rocha. La torga és una planta ibèrica elemental, molt resistent. Amb Fernando Pessoa, Torga seria un dels grans escriptors portuguesos del segle XX. Fill de camperols, quan tenia tretze anys va passar un any al Brasil, on un oncle seu es va adonar de la seva vàlua i va acceptar pagar-li els estudis de medicina, de retorn a Portugal. De jove va estar lligat a la revista Presença, grup intel·lectual del que més tard es va distanciar. Va publicar els seus llibres en edicions d'autor, pagades per ell mateix, fugint de les editorials; alguns atribueixen això a la seva gasiveria. Es va casar i va tenir una filla. Va guanyar diversos premis. Va estar a la presó per la seva oposició a la dictadura portuguesa. Era un home difícil, que es relacionava preferentment amb la gent humil. Va publicar La creació del món, novel·la autobiogràfica en sis parts o dies; Bèsties, narracions; així com relats, poesia i dotze o tretze volums del seu diari. Des dels anys quaranta fins al seixanta va publicar gairebé un llibre cada any.

Dolça presó

La Cartoixa de Parma, capítols XIX i XX. Fabrici és a la presó i festeja amb Clèlia; la Duquessa fa passos per treure'l d'allí, sap que el volen enverinar. Tot primer, Fabrici no es vol escapar, la possibilitat de perdre el contacte amb Clèlia l'aclapara, però Clèlia mateix el fa entrar en raó: s'ha d'escapar. La Duquessa vol –agosaradament- que baixi de la torre amb l'ajuda d'unes cordes! Clèlia s'encarregarà d'entrar les cordes a la presó. Amb això espera salvar-li la vida.

Una de les coses a destacar és com passa el temps. Stendhal fa una pirueta que trenca la linealitat dels esdeveniments, i que el lector no s'espera; això no deixa de donar impuls a la narració, encara que potser costa una mica de seguir.

L'home que explica històries

Memorias de Ultratumba. Llibre IX. Chateaubriand s'ha enrolat com a soldat a l'exèrcit del Rei –o ex-Rei- de França. És a dir, lluita contra els que fan la Revolució Francesa. Ara entenc que no s'endugués a la seva dona a l'exili. Això de la guerra és una cosa que no comprenc, i menys quan ell sap que és una causa perduda i ho confessa. Em costa entendre què hi va a buscar allà. És per què hi són els seus amics? Es pensava que era el seu deure? És pels privilegis que espera recuperar? Fa de mal dir. Mentrestant, a la seva dona la posen a la presó. Una cosa que m'impressiona és que té els seus "paperots" i escriu mentre està en campanya. És a dir, que fer la guerra no consumeix tot el seu esforç. Li roben les camises, però li deixen els papers. Aquests mateixos papers absorbiran dues bales que li anaven destinades. Chateaubriand parla de "la seva glòria"; els papers són la seva glòria. Està plenament convençut de la seva vàlua com a escriptor. Ho està "a posteriori", o ja ho estava quan no havia publicat res? No ens diu res d'això. No ens ha dit quan va prendre consciència que era escriptor. Potser va ser durant el viatge a Amèrica? Que escriu es dóna per fet des que va començar el llibre, però no veiem a un escriptor explicant la seva vida d'escriptor, sinó que veiem a un home que viu; a més escriu, però viu. És un home que, malgrat el seu talent, no està aïllat. No es perd en reflexions solitàries ni en "experiències interiors". És un ser social que treu la seva força del món que observa i amb el que es relaciona, i del que és un agut analista. És a la guerra, però la mort i l'experiència de la mort no semblen haver-lo tocat íntimament. Hi ha poc espai en aquestes memòries per les misèries de la guerra, i es fixa més en els detalls positius, com per exemple el mercat o l'home que explicava històries. Això també determina una manera de veure les coses. És una persona amb una visió global, més enllà de la misèria del moment. Sembla haver-lo impressionat més aquell gairebé naufragi que va patir de retorn a França que setmanes de lluitar al front. No és que la guerra no sigui tan o més terrible, però ho ha viscut d'una altra manera. Emmalalteix, però no fa d'això un gran què. Finalment, el llicencien, i jo me n'alegro. No m'agradava tenir-lo al front, per més que ell ens vengui una visió bastant romàntica del que és el front. El que no sé és què farà a partir d'ara.

Paraules de Zagajewski

"A la meva habitació s'apilonen els somnis
apretats com catifes
en una botiga oriental, sufocant,
i ja no hi ha espai per a nous poemes."

Fum
Adam Zagajewski
Poemas escogidos

Galants, persones i personatges

Se m'ha acudit una cosa: l'altre dia, al conte de Txèjov En casa de los amigos, el protagonista no es vol casar amb la Nadia, i una de les raons podria ser no haver de carregar amb un cunyat ple de deutes de per vida. Això és just al contrari del que passa a Orgull i Prejudici, de la Jane Austen. En Darcy va a buscar a la Lydia i obliga a en Wickham a casar-se amb ella sabent quina mena de persona és en Wickham i el que significarà estar emparentat amb ell: és a dir, haver d'eixugar tots els seus deutes. Darcy ho sap i malgrat tot accepta la relació, perquè estima Elisabeth. En aquest sentit em sembla més realista el conte de Txèjov, però en realitat són dues històries diferents, i no sé si es poden comparar. Són els homes com en Darcy producte de la fantasia femenina? En tot cas, es tracta d'una bona fantasia. I és clar que el protagonista del conte de Txèjov no dóna la talla com a galant (tampoc era el que es pretenia), però és un personatge amb més matisos.

Aigua fresca

"Que potser les imatges són l'essència d'un bon poema? No és el sentiment el que dóna els seus batecs a un poema?"

Robert Walser

Torno a aquesta frase cada cop que haig de comentar un poema. Estic llegint Poemas escogidos, d'Adam Zagajewski. M'agraden molt. Són completament diferents dels d'Ashbery, però igual de valuosos. Zagajewski fa unes imatges clares i nítides, sense abstraccions, gairebé diria que "tocables", i no trenca la continuïtat del poema amb sortides que no t'esperes com ho fa Ashbery. En aquest sentit, el poemes de Zagajewski són molt més comprensibles. Transmeten una gran senzillesa, impressió que en realitat no s'aconsegueix sense una gran dosi d'elaboració. Les imatges són cristal·lines, i tampoc hi manca el sentiment de que parla Walser. Es més, jo sobretot en destacaria el sentiment. Però també les imatges. Els poemes de Zagajewski (almenys els que he llegit fins ara) són com una font d'aigua clara i fresca, i apaguen la set de tot allò que es busca en un poema.