Passeig amb detalls

Al llibre El Paseo, de Robert Walser, hi ha uns detalls que m'agradaria comentar. El primer es produeix quan el passejant va a dinar a casa de la senyora gran. La senyora li fa la broma que no pot parar de menjar. Broma horripilant, si et pares a pensar-ho. Un altre detall és quan parla amb el sastre i li diu que els seus vestits no li queden bé. El sastre li respon que té clients, persones respectables dins la societat, a qui els seus vestits queden perfectament. Un tercer detall son els diners que el passejant rep d'un grup de dames benestants. Es com si Walser hagués fet sortir a El Paseo els seus somnis i els seus malsons. Si ets un poeta pelacanyes, una donació d'un mecenes és un somni. Que algú et faci menjar fins a rebentar es un malson, encara que estiguessis afamat. Que a tu no et quedin bé peces de roba que a els altres els van perfectament també és un malson, i mostra la por a no estar ben integrat dins la societat; és la més kafkiana de les escenes, i l'asseguraríem influïda per Kafka, si no fos perquè Walser va ser abans; Kafka el venerava, i no és difícil entendre perquè. Vet aquí un breu passeig que ens dóna accés al moll de l'ós dels somnis (i malsons) d'un home.