Bloc d'una lectora

Fi de Jane Austen, de Carol Shields

2006-07-24T11:46:00.001+02:00

He acabat Jane Austen, de Carol Shields. M'hi sobra tot aquest tros final dedicat a saber quantes parts del cos va mencionar Jane Austen. És completament absurd. Fragments com aquest són els que fan que els homes diguin que les dones són escriptores "menors". No em ficaré en un tema tan delicat, però no m'ha agradat gens. En canvi, altres coses que diu al final sí que m'agraden. No puc jutjar el que diu sobre Emma, perquè és la novel·la de Jane Austen que menys conec; només l'he llegida dos cops i ja fa molt de temps. Diu que Emma és novel·lista, per la manera com manipula a la gent, i que comet els mateixos errors que comenten els novel·listes. No hi estic d'acord: els bons novel·listes no comenten errors. Però d'aquí a deduir, pel que fa Emma, el que pensava Jane Austen dels novel·listes, hi va un bon tros... Jo no crec que Emma sigui novel·lista en absolut, fantasiosa sí, però novel·lista no. Intentar manipular a la gent a la realitat és molt diferent de fer-ho en una novel·la. Jane Austen era novel·lista; Emma és una nena mimada. És evident que a Carol Shields aquesta idea de l'Emma novel·lista li fa il·lusió, però a mi em sembla una bestiesa. Hi ha una altra biografia de Jane Austen traduïda al castellà, la de Claire Tomalin. Per la manera com critico els comentaris de la Shields, algú es podria pensar que no m'agrada el seu llibre. Al contrari, m'agrada molt. El de la Claire Tomalin no em va agradar. Crec que té a veure amb la manera com estan escrits. Shields, novel·lista, dota al seu llibre de l'atractiu d'una bona novel·la. El de Tomalin és una simple biografia documentada. És molt exhaustiu, molt documentat, però se'm va fer pesat. I això que aquest és un tema que m'interessa moltíssim. Però crec que no m'importa tant saber coses de Jane Austen (moltes de les quals han de ser per força pures suposicions), com llegir un bon text. I el text de Shields, amb les seves irregularitats, està ben escrit.

Mansfield Park

2006-07-23T15:35:00.001+02:00

Llegeixo Jane Austen, de Carol Shields. És veritat que la diferència que hi ha entre un autor publicat i un d'inèdit és enorme. Jane Austen devia d'estar exultant. Llàstima que decidís vendre's els drets d'Orgull i Prejudici! En relació a la suposada gelosia de Cassandra, això només són suposicions. Em penso que Carol Shields està creant el personatge de la "germana dolenta" en Cassandra, basant-se solament en el fet que va destruir cartes. En realitat, no podem saber la veritat que hi ha darrera d'això. Es presenta a Cassandra com si posés pals en les rodes de l'escriptura de la seva germana. Jo no crec que hagi estat així. Jane Austen i la seva germana Cassandra van viure juntes durant tota la seva vida, i estaven molt unides. Si Jane no hagués tingut el suport de Cassandra per a la seva escriptura, ben segur que la seva història com a escriptora hauria estat diferent. És evident que Jane era la creadora i que era ella qui donava vida a les històries segons la seva ment, però també em sembla evident que va tenir el suport de Cassandra, formant part d'aquest "grup de consulta" excepcional del que parla Shields. Encara que és veritat que existeix aquesta imatge que a Cassandra no li agradava que escrivís. No sé en quines proves objectives pot basar-se això.

Respecte al que diu Shields sobre Mansfield Park: la Fanny no és "mojigata". Les persones mojigates són religioses, i la Fanny no ho és. La Fanny mai es converteix en la senyora de Mansfield Park; es converteix en la senyora de la rectoria només. (Perquè Tom no mor.) No crec que la Fanny sigui inferior que les altres heroïnes de Jane Austen. La seva intuïció respecte a la veritat de les persones, encara que no ho expressi, és admirable, i en aquest sentit és molt austeniana; respecte a si es pot estimar a la Fanny... doncs jo me l'estimo molt. Es va guanyar el meu cor. Des de quan Fanny cuida a un germà moribund? Jo no recordo això, potser m'equivoqui. Quin germà és aquest? Si és Tom, és el seu cosí, i això no passa a Postmoursth. Això em sembla que és com el que va dir Shields que Catherine Morland havia perdut un escriptori a Bath. Jo no recordo aquest episodi a L'abadia de Northanger. No sé. Potser no tinc les novel·les de Jane Austen tan al cap com em pensava... Una cosa és que abans d'escriure-la Jane Austen parlés que faria una novel·la sobre l'ordenació, i una altra molt diferent és que després d'haver llegit Mansfield Park algú s'atreveixi a dir que és una novel·la sobre l'ordenació (sic). Per què recopila un novel·lista opinions dels seus escrits? Doncs perquè n'està molt orgullós i està ansiós de saber si els altres l'han comprès. Jo crec que això és una prova de com valorava Jane les seves obres sobre les quals va recopilar opinions. No crec que ho fes per inseguretat. O almenys, sinó ho va fer per inseguretat amb Emma, què li fa pensar a Shields que ho va fer per inseguretat amb Mansfield Park? I no crec que se sentís insegura respecte a Mansfield Park. Jo sí crec que és una obra mestra, i no estic gens d'acord amb Carol Shields respecte a que Emma és superior. Emma és la novel·la de Jane Austen que menys conec, potser perquè l'Emma em sembla molt insuportable. Aprendré a apreciar-la, però mai m'arribarà al cor. Per mi Mansfield Park és tan bona o més, la seva millor novel·la, quant a estructura, manipulació de personatges i ambigüitat.

Paraules de Torga

2006-07-22T08:22:00.001+02:00

"Al final de la sessió, tothom plorava.
Pel que fa a mi, em sentia commogut i destarotat. Quasi m'avergonyia de les lectures que feia a la filada. Històries llegides, al costat d'històries que es veien!
I vaig pensar en allò."

La creació del món
Miguel Torga

(parla del dia en què va veure la seva primera pel·lícula)

La connexió Charlotte

2006-07-21T09:51:00.001+02:00

Memorias de Ultratumba. Llibre X. Chateaubriand s'ha enamorat per primera vegada. Atenció: no estic dient que no hagués conegut cap dona en el sentit bíblic del terme abans; estic dient que s'enamora de debò per primer cop. Té 29 anys. Ella el correspon. Però, ai l'as, està casat! Tot queda en no-res - És curiós: la Charlotte és filla d'un clergue rural anglès en la mateixa època que Jane Austen escriu les seves primeres històries on hi apareixen clergues rurals anglesos, en el mateix escenari. Charlotte pertany al món descrit per Jane Austen, són de la mateixa classe social. No en va Chateaubriand i Jane Austen són contemporanis. Quan Chateaubriand coneix Charlotte Jane Austen té 22 anys i ja ha escrit les seves tres primeres novel·les, o està acabant de fer-ho. No sé quina edat tenia Charlotte, però devia ser si fa no fa – Chateaubriand i Charlotte es retroben quan ell té 54 anys i té una bona posició. Ja no passa res, però constaten el seu amor, passat i present, que mai s'ha consumat; ell l'estima tant que ni tan sols s’adona que ella s’ha fet vella.

Paraules de Chateaubriand

2006-07-20T09:27:00.000+02:00

"Tots nosaltres, mentre vivim, només tenim el minut present; el que segueix pertany a Déu."

"El temps és un vel interposat entre Déu i nosaltres, com la nostra parpella entre l'ull i la llum."

Chateaubriand
Memorias de Ultratumba

El germen

2006-07-19T09:13:00.001+02:00

De Jane Austen, de Carol Shields:

"Al final escriure és sempre una batalla solitària, però Jane Austen va escriure i revisar les seves novel·les d’acord amb un grup de consulta excepcional."

A mi sola no se m'hagués acudit això, però és veritat que és el que degué passar. Tenia unes oients privilegiades (dones) i ella també era privilegiada per això. Una voldria imaginar que els debats que tenien aquelles primeres oients de les seves novel·les eren com els debats que tenim ara en els nombrosos fòrums d'Internet que es dediquen a Jane Austen. Podria haver estat el germen. Hi ha alguna cosa d'això.

"La novel·la com a article de fabricació casolana."

James Edward Austen-Leigh

Està molt bé aquesta definició. A una la fa sentir capaç de "fabricar-ne" una. Casolanament.

"En canvi, es va veure forçada a tirar endavant sola, a buscar el seu propi equilibri a la llum dels seus limitats coneixements."

D'on treu Carol Shields que els coneixements de Jane Austen eren limitats? Jo no definiria a Jane Austen com una persona de “coneixements limitats”, precisament... Potser no sabia gaire física quàntica, però els seus coneixements sobre les persones i la natura humana eren sorprenents. Aquest és el principal valor de les seves novel·les. I que estan ben escrites.

Palavras da Pessoa

2006-07-18T11:27:00.000+02:00

"Assim como falham as palavras quando querem exprimir qualquer pensamento, assim falham os pensamentos quando querem exprimir qualquer realidade."

Fernando Pessoa

Explorant territori amic

2006-07-17T17:13:00.000+02:00

He llegit Los Watson, una de les poques obres de Jane Austen que encara no havia llegit. Ho he fet perquè Carol Shields en parla en el seu llibre Jane Austen, i ja que el tenia a l'abast, m'ha picat la curiositat. M'ha agradat molt. No estic d'acord que sigui un nen mort. Potser és un nen sense extremitats, però no està mort. Tampoc estic gaire d'acord amb el que diu Carol Shields sobre que aquests relat demostri res sobre la rivalitat entre Jane Austen i la seva germana Cassandra. Les relacions entre el personatge d'Emma i el personatge de la seva germana Elisabeth són bones. La traïció que hi ha hagut entre les altres germanes no la vivim directament, només s'insinua. I l'amor fraternal és el raser per el que es mesuren tots els altres amors a les novel·les de Jane Austen. I això és veritat a totes les novel·les, tant les primeres com les últimes, si bé és veritat que la figura de la "germana bona" desapareix amb el temps. Aquí encara no ha desaparegut. Tampoc tinc la sensació que l'Emma sigui més jove que la Margaret o la Penèlope, que en certa manera recorden les germanes petites d'Orgull i Prejudici. Com a personatge masculí, trobo molt ben dibuixat aquest Tom Musgrove, un perfecte imbècil. I Lord Osborne promet, en positiu. Primer, en el diàleg entre les germanes, m'han vingut ecos d'Amor i Amistat, la irònica novel·la de joventut. Però de seguida s'ha recuperat el to i l'autora demostra que ha evolucionat des d'allò. Les relacions entre els membres de la família Watson estan descrites amb molta agudesa. Hi ha un punt "d'aquesta família és un desastre" que no veiem enlloc més en les novel·les de Jane Austen (no, ni en la família de Fanny Price). Com diu Carol Shields, són els vells temes des de una perspectiva més fosca. Encara no s'ha produït el salt qualitatiu de les darreres tres novel·les.

Sentit a la tele

2006-07-16T07:22:00.000+02:00

"_ La gent que escriu aquestes novel·les, aquestes indecències, no tenen la mateixa moral que nosaltres.
_ Les ha llegides?
_ Totes."

S'ha escrit un crim

Paraules d'Ashbery

2006-07-14T07:21:00.000+02:00

"De debò que em penso que la pluja mai ha submergit coses més dolces i més prosaiques que aquestes amb les que ens trobem aquí, ara, i estic segur que amb això n’hi haurà d’haver prou."

Haibun 6
Una Ola
John Ashbery

El dolor als ulls

2006-07-13T08:09:00.002+02:00

Aquest dies he anat llegint Norte y Sur, encara que no n'hagi parlat. En Thornton s'ha declarat, la Sra. Hale ha demanat pel seu fill, el germà de la Margaret, i en Thornton ha confessat a sa mare que la Margaret no l'estima.

Després de la declaració d'en Thornton, la Margaret l'ha rebutjat, però ha vist als ulls d'ell el dolor que el seu rebuig produïa: això és una cosa nova, no li havia passat amb en Lennox. Almenys sap que ell l'estima de debò. Però, com diu ell: "que no esperi gaire expressió per part meva".

La Sra. Hale s'aprofita de la bona fe de la Margaret per fer passar la seva i fer que escrigui al seu fill, fent-lo venir posant en greu perill la seva vida. És molt egoista aquesta dona. Dèbil i egoista.

Per mare forta la del Sr. Thornton. Dona pràctica, ja està preparant la roba blanca per cosir-hi les inicials de la Margaret... Però és massa aviat. Ajudarà al seu fill a aconseguir l'amor de la Margaret?

Jane Austen en català, siusplau

2006-07-12T12:06:00.000+02:00

Senyors editors de llibres en català: per quan les edicions de Mansfield Park i Emma en català? No és una vergonya que dos clàssics com aquests no es puguin trobar normalment en la nostra llengua? Felicito els que van publicar no fa gaire Seny i sentiment, els de La Magrana, i els animo a que això no s'aturi aquí.

P.S.: Tampoc em puc oblidar d'Orgull i prejudici, publicat per Proa, en varies edicions, cosa que fa pensar que deu tenir el seu èxit... Aviam si s'animen a anar més enllà!

Els dos enamorats

2006-07-11T08:46:00.002+02:00

Vet-ho aquí un lai molt senzill. El rei té una filla, no se'n vol separar, s'insinua que hi té una relació incestuosa. Qui la vulgui l'haurà de dur en braços fins a dalt de la muntanya. Hi ha un jove que l'estima, ella també l'estima. Sap que ell no se'n sortirà, de la prova, i per això la princesa li fa preparar una poció perquè l'ajudi a recuperar forces. Arriba el dia de la prova, la princesa s'ha aprimat, va en camisa, ell l'agafa en braços i comença a pujar; amb l'emoció de tenir la seva estimada als braços, en camisa!, no es vol prendre la poció i... No explico més. Qui ho vulgui descobrir, que llegeixi el lai Els dos enamorats en el llibre Lais, de Maria de França.

Pols de fades

2006-07-10T08:06:00.001+02:00

Estic llegint Jane Austen, de Carol Shields. Per a Jane Austen, passar del seu poble natal, amb els seus passejos pel camp, a una ciutat com Bath, tota activitat, va haver de ser un xoc. Una cosa que no m'agrada es la referència que fa Carol Shields a que alguns famosos van actualment de vacances a Bath, per ressaltar la importància de la ciutat. Què ens interessa això? Em sembla una xafarderia sense importància que desentona al llibre; no em sembla que tingui res a veure amb la Jane Austen.

A mi em sembla lògic que després del canvi traumàtic que va suposar abandonar la seva llar no pogués escriure. No és només haver perdut la pau i la seguretat d'esperit: és no tenir ja una habitació pròpia on poder fer-ho. Jo no considero de cap manera que Jane Austen fos pobra, contra el que opina tothom, ja que escriure requereix cert benestar material, y ella va poder fer-ho. En aquesta època sí que pot considerar-se que no tenia aquest benestar, canviant contínuament de casa, vivint en cases que no podia considerar la seva llar. Quan va poder tornar a trobar aquests benestar material, va poder tornar a escriure. De totes maneres potser va fer algun intent que no va quallar i que no s'ha conservat. Em costa molt creure que no escrigués res. Al cap i a la fi era escriptora.

Jo sí crec que va existir l'enamorat misteriós que es va morir, perquè encara que Jane Austen no fos una dona refinada, com ens diu la seva neboda, era molt intel·ligent i plena de vida i perfectament capaç d'inspirar efecte en un cavaller. Potser sí que això sigui "pols de fades" tirat per les fans, no ho sé. De totes maneres es quelcom que queda per la llegenda, perquè desafortunadament no podem saber-ho.

Respecte al compromís anul·lat, me n'alegro que no deixessin de ser amigues amb les germanes del jove. Amistats s'han perdut per molt menys. Després d'haver escrit Seny i Sentiment i Orgull i Prejudici no podia entrar en la contradicció de casar-se per conveniència, encara que per descomptat el guany material pogués haver-la temptat. Crec que el que pensava Jane Austen al respecte queda clar tant a Persuasió com a Mansfield Park, quan l'Anne es planteja la impossibilitat de casar-se amb l'Eliott, encara que això signifiqui passar a ser la mestressa de Kellych, y quant la Fanny es nega a casar-se amb en Henry Crawford. No sé què pensaria de si mateixa Jane Austen com a escriptora, ni quina importància considerava que tenia el fet d'escriure a la seva vida si en aquella època no escrivia, però jo crec que es va haver de d'adonar que casar-se amb algú que no estimava els llibres significaria haver de deixar d'escriure. Això em sembla molt important, i crec que pot ser una de les raons, encara que en realitat no podem saber-ho. Però crec que és un fet que Jane Austen s’estimava el fet de ser escriptora i que poder escriure era important per ella, malgrat no haver estat reconeguda en aquella època. Però també crec que si hagués estat realment enamorada, el no poder escriure hagués quedat en un segon pla, i s’hagués casat igual. Es clar que la pregunta està en si podia enamorar-se d'un home que l'impedís escriure.

Subratllo:

"Els novel·listes no escriuen en el buit. Necessiten una reacció de resposta, un públic de lectors fora del cercle familiar i també l'aprovació que implica la publicació professional."

La creació de la opinió - Miguel Torga

2006-07-09T08:46:00.002+02:00

Acaben de matar un ase. Adolfo Correia da Rocha, de set anys, i els seus amics s'han trobat un ase moribund, i, per fer-li un favor (sic), l'han torturat cruelment fins a matar-lo. Ni la mort del seu avi em va impressionar tant. Estic llegint La creació del món, relat autobiogràfic de Miguel Torga. De moment, records d'infantesa. Està molt ben escrit i entenc que sigui un dels autors de la llista.

Per Internet, he llegit diversos textos sobre l'escriptor portuguès Miguel Torga (1907-1995). Per alguns, era gasiu. Per altres, feia visites gratuïtes als pobres (era metge) i era pobre ell també. Uns donen a entendre que els seus pares no l'estimaven, per altres hi tenia una relació tan profunda que s'entenien sense necessitat de paraules. Uns destaquen que li va dir a la seva dona "sempre et canvio per un vers", per altres se l'estimava profundament, així com a la seva filla. Coses així et fan pensar que depenent de qui escriu un text, i sense dir mentides, et pot donar una imatge o altra de la persona de que es parla. Així que el més prudent és no creure's tot el que es llegeix, o almenys, acceptar-ho amb un esperit crític. Queda la veritat.

Miquel Torga és el pseudònim d'Adolfo Correia da Rocha. La torga és una planta ibèrica elemental, molt resistent. Amb Fernando Pessoa, Torga seria un dels grans escriptors portuguesos del segle XX. Fill de camperols, quan tenia tretze anys va passar un any al Brasil, on un oncle seu es va adonar de la seva vàlua i va acceptar pagar-li els estudis de medicina, de retorn a Portugal. De jove va estar lligat a la revista Presença, grup intel·lectual del que més tard es va distanciar. Va publicar els seus llibres en edicions d'autor, pagades per ell mateix, fugint de les editorials; alguns atribueixen això a la seva gasiveria. Es va casar i va tenir una filla. Va guanyar diversos premis. Va estar a la presó per la seva oposició a la dictadura portuguesa. Era un home difícil, que es relacionava preferentment amb la gent humil. Va publicar La creació del món, novel·la autobiogràfica en sis parts o dies; Bèsties, narracions; així com relats, poesia i dotze o tretze volums del seu diari. Des dels anys quaranta fins al seixanta va publicar gairebé un llibre cada any.

Dolça presó

2006-07-08T08:07:00.000+02:00

La Cartoixa de Parma, capítols XIX i XX. Fabrici és a la presó i festeja amb Clèlia; la Duquessa fa passos per treure'l d'allí, sap que el volen enverinar. Tot primer, Fabrici no es vol escapar, la possibilitat de perdre el contacte amb Clèlia l'aclapara, però Clèlia mateix el fa entrar en raó: s'ha d'escapar. La Duquessa vol –agosaradament- que baixi de la torre amb l'ajuda d'unes cordes! Clèlia s'encarregarà d'entrar les cordes a la presó. Amb això espera salvar-li la vida.

Una de les coses a destacar és com passa el temps. Stendhal fa una pirueta que trenca la linealitat dels esdeveniments, i que el lector no s'espera; això no deixa de donar impuls a la narració, encara que potser costa una mica de seguir.

L'home que explica històries

2006-07-07T07:43:00.003+02:00

Memorias de Ultratumba. Llibre IX. Chateaubriand s'ha enrolat com a soldat a l'exèrcit del Rei –o ex-Rei- de França. És a dir, lluita contra els que fan la Revolució Francesa. Ara entenc que no s'endugués a la seva dona a l'exili. Això de la guerra és una cosa que no comprenc, i menys quan ell sap que és una causa perduda i ho confessa. Em costa entendre què hi va a buscar allà. És per què hi són els seus amics? Es pensava que era el seu deure? És pels privilegis que espera recuperar? Fa de mal dir. Mentrestant, a la seva dona la posen a la presó. Una cosa que m'impressiona és que té els seus "paperots" i escriu mentre està en campanya. És a dir, que fer la guerra no consumeix tot el seu esforç. Li roben les camises, però li deixen els papers. Aquests mateixos papers absorbiran dues bales que li anaven destinades. Chateaubriand parla de "la seva glòria"; els papers són la seva glòria. Està plenament convençut de la seva vàlua com a escriptor. Ho està "a posteriori", o ja ho estava quan no havia publicat res? No ens diu res d'això. No ens ha dit quan va prendre consciència que era escriptor. Potser va ser durant el viatge a Amèrica? Que escriu es dóna per fet des que va començar el llibre, però no veiem a un escriptor explicant la seva vida d'escriptor, sinó que veiem a un home que viu; a més escriu, però viu. És un home que, malgrat el seu talent, no està aïllat. No es perd en reflexions solitàries ni en "experiències interiors". És un ser social que treu la seva força del món que observa i amb el que es relaciona, i del que és un agut analista. És a la guerra, però la mort i l'experiència de la mort no semblen haver-lo tocat íntimament. Hi ha poc espai en aquestes memòries per les misèries de la guerra, i es fixa més en els detalls positius, com per exemple el mercat o l'home que explicava històries. Això també determina una manera de veure les coses. És una persona amb una visió global, més enllà de la misèria del moment. Sembla haver-lo impressionat més aquell gairebé naufragi que va patir de retorn a França que setmanes de lluitar al front. No és que la guerra no sigui tan o més terrible, però ho ha viscut d'una altra manera. Emmalalteix, però no fa d'això un gran què. Finalment, el llicencien, i jo me n'alegro. No m'agradava tenir-lo al front, per més que ell ens vengui una visió bastant romàntica del que és el front. El que no sé és què farà a partir d'ara.

Paraules de Zagajewski

2006-07-06T19:09:00.000+02:00

"A la meva habitació s'apilonen els somnis
apretats com catifes
en una botiga oriental, sufocant,
i ja no hi ha espai per a nous poemes."

Fum
Adam Zagajewski
Poemas escogidos

Galants, persones i personatges

2006-07-04T15:31:00.000+02:00

Se m'ha acudit una cosa: l'altre dia, al conte de Txèjov En casa de los amigos, el protagonista no es vol casar amb la Nadia, i una de les raons podria ser no haver de carregar amb un cunyat ple de deutes de per vida. Això és just al contrari del que passa a Orgull i Prejudici, de la Jane Austen. En Darcy va a buscar a la Lydia i obliga a en Wickham a casar-se amb ella sabent quina mena de persona és en Wickham i el que significarà estar emparentat amb ell: és a dir, haver d'eixugar tots els seus deutes. Darcy ho sap i malgrat tot accepta la relació, perquè estima Elisabeth. En aquest sentit em sembla més realista el conte de Txèjov, però en realitat són dues històries diferents, i no sé si es poden comparar. Són els homes com en Darcy producte de la fantasia femenina? En tot cas, es tracta d'una bona fantasia. I és clar que el protagonista del conte de Txèjov no dóna la talla com a galant (tampoc era el que es pretenia), però és un personatge amb més matisos.

Aigua fresca

2006-07-03T09:53:00.000+02:00

"Que potser les imatges són l'essència d'un bon poema? No és el sentiment el que dóna els seus batecs a un poema?"

Robert Walser

Torno a aquesta frase cada cop que haig de comentar un poema. Estic llegint Poemas escogidos, d'Adam Zagajewski. M'agraden molt. Són completament diferents dels d'Ashbery, però igual de valuosos. Zagajewski fa unes imatges clares i nítides, sense abstraccions, gairebé diria que "tocables", i no trenca la continuïtat del poema amb sortides que no t'esperes com ho fa Ashbery. En aquest sentit, el poemes de Zagajewski són molt més comprensibles. Transmeten una gran senzillesa, impressió que en realitat no s'aconsegueix sense una gran dosi d'elaboració. Les imatges són cristal·lines, i tampoc hi manca el sentiment de que parla Walser. Es més, jo sobretot en destacaria el sentiment. Però també les imatges. Els poemes de Zagajewski (almenys els que he llegit fins ara) són com una font d'aigua clara i fresca, i apaguen la set de tot allò que es busca en un poema.

Paraules de Zagajewski

2006-07-02T09:35:00.000+02:00

"Al voltant nostre s'extén la prosa del món, i en un ventricle del cor, la poesia és a l'aguait."

La prosa del món
Adam Zagajewski
Poemas escogidos

Una papallona a la finestra

2006-06-29T11:48:00.000+02:00

Abocant-me per la costa espadada, de Jenrik Larson. El que veig en aquesta obra és una línia ascendent que es complementa amb la totalitat de l'expressió global i centrípeta (i perquè no centrífuga). El llibre presenta unes marcades línies d'expressió, plenes d'inflexions profundament humanes (sic), girs col·loquials i una veritat per sobre de les interpretacions casuals. Audiometria o postrimetria, l'obra aconsegueix transmetre el seu missatge ecològic amb el necessari cromatisme, no sense que ens preguntem per la germanor universal i la il·luminació del coneixement. Impepinable.

Amor

2006-06-28T11:33:00.000+02:00

La Cartoixa de Parma. Capítol XVIII. Fabrici i Clèlia aprenen a estimar-se a través dels murs de la presó. O a través de les finestres de la presó. És curiós que dues persones que s'havien vist a la Cort no mostren interès l'una per l'altra fins que per força han d'estar separades. Però, poden estar més unides que això?

I recordem que Clèlia ja té a les seves mans un anell que anava destinat a Fabrici.

Desconcert

2006-06-27T11:27:00.000+02:00

Memorias de Ultratumba. No només s'ha casat amb una dona que no estima pels seus diners: ara a més resulta que estan arruïnats i que ha hagut de demanar un préstec. Com si això no fos prou, va a una sala de joc i es juga el préstec! A més, perd en una diligència els pocs diners que li queden de tot plegat. Al final els recupera i amb aquest diners pot emprendre el camí de l'exili. Sense la seva dona! Suposo que que em sembli tot tan increïble és perquè va passar en una altra època, a algú amb una altra mentalitat. Però em sembla increïble. Fins ara l'havia comprès, a aquest home. Ara ja no sé que pensar-ne, em desconcerta. Això sí, el text continua estan meravellosament escrit.

Rubors

2006-06-26T17:02:00.000+02:00

Norte y Sur. Capítol XXIII. En aquest capítol assistim a una conversa reveladora de la relació entre la Sra. Thornton i el seu fill. Amb una paraula d'ell, ella ho ha sabut. I sembla resignar-s'hi. Aquesta actitud clarivident contrasta amb la de la Fanny, que ni entén res ni té amb els altres dos la relació de franquesa que els altres tenen entre ells. La Sra. Thornton no ha vist res però ha comprès al seu fill. La Fanny sap el que sap, com si ho hagués vist, però no ha comprès res.

En Thornton es posa vermell en recordar els braços de la Margaret al voltant del seu coll, i la Margaret es posa vermella només de pensar que algú s'hagi pogut pensar que està enamorada d'ell. Un paral·lelisme deliciós.La història romàntica s'ha apoderat del llibre, i ja ningú es recorda del disturbis, de la vaga i del treballadors, i jo menys que ningú, malgrat que em sàpiga greu; tot plegat és un decorat: l’important és la relació entre la Margaret i en Thornton.

Paraules de Zagajewski

2006-06-24T10:36:00.002+02:00

"Algunos lloran; otros fuman cigarrillos elegantes, leves como el aliento de un gorrión."

Georges Seurat: La fábrica
Adam Zagajewski
Poemas escogidos

Lanval

2006-06-23T10:29:00.000+02:00

Maria de França, Lais. Lanval. Vet aquí una nova visió de la relació entre Artur i Ginebra. Costa molt de veure a la dona del Rei Artur en aquest context.

Com a detall curiós, vull destacar el vestit de la fada que estima Lanval (segons les notes és una fada): era obert dels costats i aquests estaven units amb llacets. Quin vestit no devia ser!

El poder del tabac

2006-06-22T17:06:00.000+02:00

Em sembla que ja havia dit alguna vegada que m'encanten aquest llibres d'autoajuda nord-americans. Tots semblen escrits sota la mateixa mentalitat. El que m'agrada d'ells és dosi d'autoestima que proporcionen, del tipus "tu ho pots fer" (si segueixes les instruccions, es clar). Et fan sentir capaç de dirigir la teva vida.

Primer vaig llegir Com conquistar marit. Trobo que alguns consells d'aquest llibre van contra l'instint de supervivència, però a part d'això, el to didàctic és molt interessant. Llavors vaig llegir Simplifica la teva vida. Aquest em va apassionar, i algunes coses que diu son realment fruit del sentit comú, per bé que altres siguin impossibles. El vaig comentar aquí, fins i tot. Llavors he llegit Deixar de fumar és fàcil, si saps com. No fumo, i més que deixar el tabac, el que m'ha fet sentir aquest llibre és fascinació per una força tan poderosa que fa que, contra tot sentit comú i tota lògica, la gent continuï fumant. No sé si és l'autor que està fascinat pel poder del tabac, o sóc jo. O l'encantadora contradicció que fa afirmar a l'autor que fumar és un plaer i que fumar no proporciona cap plaer al mateix temps, que segur que els fumadors entendran. Ara vull llegir Els homes són de Mart, les dones són de Venus. Entreveig instruccions molt prometedores per convertir la meva vida emocional en un èxit. Just el que necessito, realment. Ja us diré el què!

Finalment voldria parlar dels exemples: us heu fixat que aquests llibres sempre tenen exemples? Tipus: en Dave i la Karen van fer tal cosa d'acord amb el llibre i els va funcionar. O la Sue i en Karl. Tots aquest exemples – dels quatre llibres- semblen inventats per la mateixa persona. Deu ser la mentalitat nord-americana?

On és l'amor que manca?

2006-06-21T06:42:00.000+02:00

Llegeixo el llibre de Peter Handke El miedo del portero al penalty. L'exemplar és de la biblioteca, i algú l'ha llegit abans que jo. Aquest algú ha subratllat la frase: "Ahora que tenía las manos ocupadas, se sentía más inofensivo que antes". És curiós això de llegir un exemplar d'un llibre que algú ha subratllat abans. Jo precisament pensava que en aquest llibre no hi havia res a subratllar, i em trobo amb això. També em resulta un pèl xocant que algú hagi arribat al mateix punt del llibre que jo, ja que és un llibre que només es pot llegir amb una certa força de voluntat. I ha de ser d'una tirada, quin remei! Què en pensava aquesta persona d'un llibre tan estrany? Era un noi o una noia? Va necessitar, com jo, tota la seva paciència per acabar-lo? Però no l'he deixat.

Dues coses: a la contraportada se'n fa un resum que no és veritat, indicant unes coses que no passen. Ja sol passar això, amb els llibres inclassificables i difícils de resumir. I la segona: com acaba? L'agafen? Estan a punt d'agafar-lo? Es delata a si mateix quan canvia la moneda? Li servirà el futbol per recompondre la seva vida, o almenys la seva percepció de les coses? Un llibre molt estrany, molt, que no sé si he entès. Si m'ha agradat? No. La veritat. Però no perquè sigui dolent. Simplement la meva visió del món no encaixa amb la que es mostra en aquest llibre. Però això no vol dir que la mostrada sigui menys veritat. Estrany, ja dic. De totes maneres, per qualitat que tingui el llibre, es queda a la superfície de les coses i de les relacions humanes. No hi veig una empatia amb l'entorn, amb les persones. (La qual cosa no és estranya si pensem que és la visió d'un assassí.) O sigui que el seu gran defecte és la seva gran qualitat. Però jo diria que fins i tot els assassins estimen. Per cert: si no mata a la segona dona és perquè no s'hi ha ficat al llit.

No és preocupant que algú escrigui una novel·la així? No és preocupant que algú vegi el món d'aquesta manera?

A casa dels amics

2006-06-20T12:15:00.000+02:00

Anton Txèjov. Cuentos: En casa de los amigos. Un conte que m'ha sorprès molt. Sembla que el protagonista estava enamorat de la Vania, però ella ha escollit una vida independent sense un home. Ara ja no la veu bella, sinó vella. El protagonista està ressentit amb aquestes dones que el tracten amb condescendència i li diuen que no ha viscut, mentre admiren al perfecte inútil d'en Serguéi Serguéich. És un home pràctic, i no vol estimar. O no vol estimar la Nadia. En certa manera me m'alegro que no l'enredin perquè s'hi casi. Aquesta gent no em semblen autèntics amics, en especial ell. Hi ha una discordança de punts de vista, entre la realitat que veu el protagonista i la que veuen elles. Això els separa. Suposo que li fa un cert fàstic sentir-se estimat per la mateixa gent que estima a algú com en Serguéi Serguéich. Aquí hi ha la clau del relat. Si elles no poden diferenciar a algú que realment val, no serveix de res tenir el seu amor. Està decepcionat de la seva joventut per això, per com ha acabat tot. I no creu gaire en el gènere humà, en l'amor. També sent que si es casés amb la Nadia, quedaria atrapat per sempre en l'esfera d'aquest cunyat que té la mà foradada.

Està molt bé el detall de les sabatilles.

Un conte que té la complexitat d'una novel·la. Hi ha novel·les que en cinc-centes pàgines no expressen els matisos d'aquest conte. Txèjov és un dels grans. No m'ho acabava de creure, pensava que les crítiques exageraven. Ara estic veient que és ben veritat.

Paraules de Zagajewski

2006-06-19T10:33:00.000+02:00

"L'èxtasi ha de pactar amb setmanes de dejú"

Parla més baixet
Adam Zagajewski
Poemas escogidos

Coixesa

2006-06-18T16:06:00.000+02:00

Vaig llegir en una revista una entrevista a dos pesos pesants de la crítica literària d'aquest país. Deien que la majoria de crítiques de llibres aletejen sobre el llibre del que parlen en comptes de centrar-s'hi. Deien que moltes d'aquestes crítiques són intercanviables. Això em va fer pensar, i em va fer adonar que moltes de les coses que he escrit elogiant un autor o altre potser sí, que ho són, d'intercanviables. Potser jo també aletejo sobre els llibres en comptes de centrar-m'hi. En fi, tampoc no pretenc fer crítica exhaustiva, només són opinions, i això només és un bloc. Però una voldria escriure alguna cosa que valgués la pena. En tot cas, m'aniria prou bé saber de quin peu coixejo.

Sense sang

2006-06-17T10:23:00.000+02:00

Algú es pot haver adonat que sempre parlo amb entusiasme dels llibres que llegeixo. Això és per què, si un llibre no m'agrada, o no m'interessa prou, el deixo i no en parlo. No crec que sigui ningú per emetre opinions sanguinàries sobre llibres que no m'han agradat.

Darrerament he deixat un parell de llibres: eren d'un autor català i d'un autor espanyol actuals. Simplement no m'han interessat. I són autors amb bones crítiques, considerats bons. I es que per bo que sigui un autor actual, encara no ha passat la prova del pas del temps. Sóc massa exquisida o aquest autors no estan a l'altura? En tot cas no sóc ningú per dir-ho, i no mencionaré el seu nom. Simplement enrecordar-me de no llegir-los més. Sort que eren de la biblioteca!

És una novel·la rosa?

2006-06-16T08:34:00.003+02:00

Pregunta transcendental: és Norte y Sur una novel·la rosa? Per la darrera escena a la que hem assistit, això sembla. Tampoc sóc aquí per dir si una novel·la és rosa o no. Totes les grans novel·les són grans històries d'amor. Aquí sembla que hi ha alguna cosa més que material "rosa". Hi ha una lluita de classes, hi ha la descripció d'uns personatges. És interessant. Rosa? Potser sí una mica. Però té més qualitat que tot això.

Valent i cortès

2006-06-14T08:32:00.006+02:00

Norte y Sur. Capítol XXII. Quina escena! És ben bé un llibre. No sé què trobo més increïble: que ella li digui que surti a enfrontar-se a la multitud, o que ell es planti i ho faci. Estan fets ben bé l'un per l'altra. Com a mínim són valents, però crec que tanta valentia voreja els límits del sentit comú. I llavors ell li confessa que l'estima (es clar que ella està desmaiada...) La lectora no s'imaginava que això arribés tan lluny. Em sembla que al Sr. Thornton encara li queda mig llibre per patir, ben bé, perquè tot just estic a la meitat. I la tal Fanny, quina bleda!

Trobar

2006-06-12T11:34:00.001+02:00

Avui llegia Haibun, dins el llibre Una Ola, de John Ashbery. Llegint això, una compren perquè està considerat un dels gran poetes de l'actualitat. Els poemes que hi havia abans també m'han agradat molt. Tenien raó els crítics: els seus poemes són com quadres abstractes, amb imatges fragmentades com en un trencadís de Gaudí. Però amb tanta abstracció seria fàcil perdre's, caure en el no dir res, en les paraules buides. No és el cas. Encara que no l'entenguis literalment, sents què vol dir, sents que el missatge t'arriba. Són missatges d'harmonia. Hi ha una ferma base humana al darrera, no és pirotècnia. Hi ha una persona que sap, que ha viscut i ha sentit, i ha conservat algunes imatges precioses a la memòria, que un dia, obeint un estrany instint, sorgeixen per un poema, unint-se des del fons de les seves vivències per integrar-se en el text, ocupant el lloc que els correspon, que els ha correspost sempre.

En un dels poemes que he llegit avui surt la paraula espineta. No sabia què volia dir. L'he buscat al diccionari. Una espineta és un clavicordi petit, una mena de piano. La música, sempre present als seus poemes.

Un vell conegut

2006-06-11T11:25:00.000+02:00

Memorias de Ultratumba. Ha aparegut Fouché! Chateaubriand no en parla amb l'admiració amb que en parlava Zweig, precisament... Més aviat el té per una rata...

Sopar de categoria

2006-06-10T11:16:00.002+02:00

Norte y Sur. Sopar a casa dels Thornton. La Margaret no s'interessa per les absurdes converses de les "dones". Els que parlen de coses interessants són els homes; les dones només es dediquen a criticar-se els vestits. En això Elisabeth Gaskell simplifica; aquí no s'assembla gens a Jane Austen. En el sopar la Margaret també és conscient de l'ascendent del Sr. Thornton entre els seus iguals. Ell és conscient de no ser un cavaller, però si de ser "tot un home". Ell ja està profundament enamorat, però no té gaire experiència en el tracte amb les dames, i això també pot ser un atractiu. Què haurà de passar perquè la Margaret se'n enamori?

Entrevista a Paul Auster

2006-06-09T10:15:00.006+02:00

"Mi novela es una elegía a una forma de vivir que desapareció de un plumazo el 11 de septiembre"

Doce años tardó el autor estadounidense en escribir su nueva novela: Brooklyn Follies. Desde su casa en Nueva York, explica por qué optó por la comedia para rendir homenaje a una forma de vida rota abruptamente en 2001 y a la necesidad de reconocer la felicidad en lo cotidiano. Auster, que plasma en esta historia su veta más política, recuerda los motivos que lo llevaron a la poesía y de ésta a la narración. Confiesa, además, la manera en que se le ocurre una idea para un libro y cómo es su proceso de creación.

EDUARDO LAGO
BABELIA - 18-03-2006

Paul Auster publicó su primer libro hace 27 años, 'La invención de la soledad'. .
"Mi manera de aproximarme al lenguaje es la de un poeta, no se diferencia en nada de la actitud que tenía cuando escribía poesía"

La cita es en su casa, un brownstone de tres plantas ubicado en Park Slope, cerca de la Séptima Avenida, en una calle en cuesta que recuerda vivamente la atmósfera recreada en Smoke y Blue in the Face, dos películas que captan con la misma riqueza de matices que sus narraciones el espíritu de Brooklyn, el idiosincrásico barrio en el que Paul Auster vive desde hace dos décadas. El autor de Leviatán y La música del azar acaba de cumplir 59 años. En una pared de la biblioteca cuelga una solemne declaración firmada por el presidente de la Junta Municipal de Brooklyn que da cuenta de una efemérides recientemente instaurada: la proclamación del 26 de febrero como "El día de Paul Auster". Su última novela, la número doce en su haber, es un encendido homenaje a Brooklyn y a las gentes que lo habitan.

PREGUNTA. Sus novelas se caracterizan por tener finales abiertos o ambiguos. Sin embargo, Brookly Follies tiene un final feliz. ¿Ha escrito Paul Auster una comedia romántica?

RESPUESTA. Desde luego, es una comedia, aunque no sé si romántica. Suceden cosas tristes y hay episodios oscuros, pero al final, a la mayoría de los personajes les salen bien las cosas. También hay una veta política, sobre todo por parte de Tom, uno de los personajes principales, que es muy crítico con la Administración de Bush. Hay que tener en cuenta que la novela transcurre en el periodo de las elecciones presidenciales del año 2000. Se habla bastante de la situación que aqueja a este país. Tom no es precisamente republicano y sus ideas se expresan con toda claridad en Brooklyn Follies. Es cierto que de todas las novelas que he escrito, ésta es la que tiene un final más cerrado, pero no podía ser de otra manera, dado que se trata de una comedia. Necesitaba un final contundente y aunque se puede tildar de feliz, hay que matizar, porque se da una mezcla de emociones de signo muy encontrado.

P. En la novela irrumpen bruscamente los acontecimientos del 11 de septiembre de 2001. ¿Le resultó doloroso escribir sobre eso?

R. La sombra de los atentados se cierne de manera velada sobre toda la novela, pero no afloran en la narración hasta el final. Esos párrafos le dan un vuelco total al libro. Todo lo que ha tenido ante sus ojos el lector cobra un sentido inusitado. Brooklyn Follies se transforma en una elegía, en un himno a una forma de vivir que desapareció de un plumazo de la faz de la tierra. El lector descubre que lo que tiene ante sí es un canto a un mundo perdido, a la belleza y sencillez de una forma de vida cotidiana que dejó de ser posible a partir de aquellos acontecimientos. El 11 de septiembre de 2001 cambió el curso de la historia, haciéndonos entrar a todos en un periodo ominoso.

P. Brooklyn siempre ha ejercido una extraña fascinación sobre todo tipo de escritores. ¿Podría recordar a algunos?

R. Habría que empezar por Walt Whitman, quizás el más célebre de todos. Más recientemente tenemos a los dos Miller, Arthur y Henry. También Thomas Wolfe vivió en Brooklyn durante un tiempo... Y luego está aquel experimento tan interesante cuando un grupo de escritores compartió una casa en Brooklyn Heights, en la década del cuarenta o del cincuenta, no me acuerdo bien. W. H. Auden, Langston Hughes, Carson McCullers. Hay una novelista maravillosa, hoy olvidada, Bessie Smith, la autora de Un árbol crece en Brooklyn, un libro bellísimo. Y tantos otros, Norman Mailer, Truman Capote... Si nos trasladamos a la actualidad es un delirio la cantidad de poetas y novelistas que viven aquí. Son innumerables.

P. ¿A qué cree que se debe?

R. Brooklyn es un lugar que tiene una atmósfera muy especial. Hay en este barrio algo misterioso que se te mete por debajo de la piel y se queda ahí. Brooklyn es un inventario del universo y tiene la peculiaridad de que mientras que en todas partes las diferencias étnicas y religiosas son una fuente potencial de conflictos, aquí se convive en armonía. Yo me vine a vivir por razones prácticas, porque los alquileres eran más baratos y llevo 19 años aquí. Cuando me casé con Siri, ella dejó Manhattan para venirse a Brooklyn, y cuando decidimos comprarnos una casa le dije que no tenía por qué ser aquí, y ella, que había venido un poco a regañadientes, dijo que no, que no quería irse de Brooklyn.

P. ¿Cómo surgió Brooklyn Follies?

R. Se me ocurrió en 1993. Eso en mí es normal. Mis novelas se gestan durante periodos muy largos de tiempo, cinco, diez, a veces quince años. Cuando empecé, tenía en mente una estructura muy diferente a la de ahora. Nathan, el protagonista, no existía entonces en mi imaginación, pero el resto de los personajes sí. Sobre todo había dos personajes muy especiales, Willy Christmas, un mendigo poeta, y Míster Bones, su perro. Esos dos personajes fueron el motor que puso en marcha la novela, pero cuando terminé el primer capítulo me di cuenta de la singularidad de su historia y tomé la decisión de dedicarles una novela a ellos dos. El resultado fue Tombuctú, una narración breve, de carácter acusadamente poético. Mi intención era escribir Brooklyn Follies inmediatamente después de Tombuctú. Pero faltando Willy Christmas y Míster Bones, la estructura que tenía pensada se me vino abajo y no fui capaz de recomponerla. Me pasé años pensando en cómo resolver el problema. Entre medias, escribí otras novelas, pero no me resultó posible abordar Brooklyn Follies hasta que se me ocurrió el personaje de Nathan.

P. ¿De dónde surgen sus historias?

R. De las profundidades del subconsciente, de un abismo al que no tengo acceso. Anidan ocultas dentro de mí mismo hasta que un día surgen y entonces las observo: ideas, personajes, palabras. Al principio no las entiendo, pero si se trata de algo que me atrae, que me subyuga aunque no sepa por qué, me pongo a explorar el material, a tratar de darle forma.

P. Usted empezó como poeta. ¿Cómo se convirtió en narrador?

R. La discontinuidad no es tan tajante. Hasta el día de hoy me sigo considerando poeta, un poeta que cuenta historias. Mi manera de aproximarme al lenguaje es la propia de un poeta, no se diferencia en nada de la actitud que tenía cuando escribía poesía propiamente dicha. Además, siempre he escrito ficción, sólo que de joven no quería publicarla porque no tenía suficiente calidad. Llegó un momento en que dejé de escribir ficción, aunque seguí escribiendo ensayos y reseñas, además de poesía. A finales de los setenta atravesé por una crisis muy profunda y dejé de escribir por completo. Durante un año no escribí una sola línea. Y cuando me sentí con fuerzas para volver a hacerlo, me dediqué exclusivamente a la prosa. Sentí una especie de liberación, pero no es exacto decir que dejara la poesía. Seguía ahí, sólo que el vehículo en que aparecía eran mis novelas. Y todavía sigo escribiendo poemas, sólo que lo hago con carácter privado, para celebrar ocasiones familiares, como bodas y cumpleaños. (Se ríe). Son poemas con rima, y me divierto mucho componiéndolos.

P. En 1979 publica La invención de la soledad. ¿Cuál es la importancia de ese libro?

R. No es una novela, pero siempre he pensado que fue el catalizador que puso en marcha toda mi carrera como novelista. Lo escribí tras la muerte de mi padre, con ánimo de entender quién había sido. La invención de la soledad es un intento de encontrar el sentido que había tenido la vida de mi padre. ¿Y qué es la ficción sino el intento de entender las vidas ajenas? Ésa es la razón por la que se escriben novelas. La invención de la soledad abrió para mí una puerta que desde entonces nunca se ha cerrado, la de la ficción. Estamos en 2006, han pasado 27 años, y a lo largo de todos estos años no he dejado de escribir novelas en ningún momento.

P. ¿Por qué hay tan poco diálogo en sus novelas?

R. Resulta llamativa la influencia que ejerce hoy día el cine sobre la literatura. Son muchos los narradores cuya imaginación está condicionada por el cine. Estructuran sus novelas yuxtaponiendo escenas que luego llenan de personajes que intercambian palabras. En cuanto a mí, a pesar de que he hecho cine, soy el menos cinematográfico de los escritores. Lo que a mí me interesa es el cuerpo mismo de la narración, ir desplegándola lentamente para dar forma a la novela, y aunque hay diálogo, es relativamente escaso.

P. ¿Qué le ofrece el cine que no encuentra en la novela?

R. Son dos maneras completamente diferentes de contar historias, y en eso hay un desafío que me atrae como creador. Soy un cinéfilo empedernido desde que era niño, aunque eso no se refleje en mi manera de escribir. Me metí a hacer películas por accidente. Luego hay un elemento extra-artístico y es que escribir es un oficio atrozmente solitario. Me he pasado muchos años encerrado en una habitación, sin hablar con nadie. Por el contrario, el cine es un arte colectivo, te permite trabajar con mucha gente, y eso es algo muy gratificante.

P. ¿Qué ocurre en el tiempo que media entre el final de una novela y el principio de la siguiente?

R. Cuando termino una novela tiendo a olvidarme de ella, aunque los personajes siguen vivos dentro de mí durante algún tiempo. Es como si después de haber convivido muy de cerca con unos amigos, de repente se van y los echas terriblemente de menos. De vez en cuando me pregunto: ¿qué estarán haciendo X o Y ahora? Algo así. Luego viene un vacío abrupto, durante el cual me siento deprimido y no soy capaz de hacer nada. Sólo que en la parte de atrás de la cabeza, ya está la siguiente novela, tratando de abrirse paso y al cabo de un par de meses, ya estoy encerrado, escribiendo. Por cierto, he terminado otra novela. La terminé a finales de diciembre... Sí... (pensativo). Es una novela corta, muy extraña... Se titula Viajes por mi escritorio. Su génesis es distinta de la del resto de mis novelas. Normalmente tengo las novelas en mi cabeza durante muchos años antes de ponerme de hecho a escribirlas. El caso de Viajes por mi escritorio es distinto. Surgió de la nada, como por ensalmo. Un día tuve una visión de un anciano en pijama que calzaba zapatillas de cuero. Lo vi sentado al borde de la cama, con las manos apoyadas en las rodillas y la cabeza hundida, mirando al suelo. (Paul Auster aparta la silla de la mesa, reproduce el gesto que acaba de describir, y se queda un rato callado). Era una imagen hipnótica, que no me podía apartar de la cabeza. De pronto la entendí: aquel anciano era yo dentro de veinte años. Esa imagen fue lo que generó la novela, pero no me pregunte de qué va, porque no sabría por dónde empezar. El año que viene podrá leerla, si quiere.

P. Su obra está firmemente anclada en el legado de los autores mayores de la historia de la novela. En la Trilogía de Nueva York hay un homenaje directo a Cervantes y Hawthorne aparece en muchas de sus obras, incluida Brooklyn Follies, donde hay un manuscrito falsificado de La letra escarlata.

R. Cervantes nos dio el libro de los libros. Don Quijote es una novela en la que aparecen todas las cuestiones relativas al arte de la ficción. Es, sencillamente, un libro inagotable. Dos libros, en realidad, porque la segunda parte es otra novela, la verdaderamente moderna, todavía mejor que la primera. Don Quijote es un libro que te lleva a lugares insospechados. No sé cuántas veces lo he leído. En cuanto a Hawthorne, toda la literatura norteamericana remite a él. La letra escarlata es fundamental, pero tiene otras muchas cosas de gran interés. No hace mucho edité y prologué un librito suyo muy curioso, el diario que dedicó a su hijo Julian, un diario que comprende un periodo de 20 días. Y luego están los relatos. Hawthorne es un cuentista prodigioso. Tiene razón Borges cuando dice que es un precursor de Kafka. Los cuadernos, en particular, están impregnados de una atmósfera que prefigura llamativamente una sensibilidad como la de Kafka. Están cuajados de apuntes y bosquejos, de ideas para relatos que parece haberlos escrito alguien que vivió en el siglo XX. Me siento muy cerca de él, por eso aparece constantemente en mis libros. Mi personalidad se asemeja a la suya, tengo el mismo gusto por la soledad que tenía él. Cuando decidió ser novelista se pasó doce años encerrado en una habitación, escribiendo. Sólo salía durante el verano, a viajar por Nueva Inglaterra. Me parece fascinante. Hawthorne es nuestro primer gran escritor, junto con Edgar Allan Poe.

BIBLIOGRAFÍA

NARRATIVA

La noche del oráculo.
El libro de las ilusiones.
Creía que mi padre era Dios.
Tombuctú.
A salto de mata.
Mr. Vértigo.
El cuaderno rojo.
Leviatán.
La música del azar.
La trilogía de Nueva York.
El palacio de la Luna.
El país de las últimas cosas.
La invención de la soledad.

ENSAYO

Experimentos con la verdad.

GUIONES
Smoke; Blue in the Face.
Lulú on the Bridge.

POESÍA

Pista de despegue.

Capítol XVIII

2006-06-08T09:01:00.000+02:00

Capítol XVIII, pàg. 271. Per fi. El meu capítol preferit de La Cartoixa.

Bisclavret

2006-06-07T07:00:00.000+02:00

Un lai d'un home que es converteix en llop. La seva dona no vol continuar dormint al seu costat per aquesta raó; li arrenca el seu secret i...

Una cosa que em sorprèn és que la dona, tot i perdre el nas (cosa que segons les notes era una gran ofensa a l'època) no es queda sola; l'home que estima l'acompanya en el seu exili, i tenen fills. Per tant jo no veig que sigui tan castigada pel que ha fet.

Veritat o amanida?

2006-06-04T10:03:00.003+02:00

He llegit d'una tirada El cuaderno rojo, de Paul Auster. Parla de coincidències, de casualitats. Diu que totes les històries que explica són veritat. Després del que va dir en Martí Peraferrer sobre Vaig creure que el meu pare era Déu, no me'n fio. De totes maneres, veritat o invenció, veritat o veritat amanida, el lector no pot evitar llegir-les d'una tirada. Són històries que t'atrapen. Això és el que és important d'una història, que t'atrapi. I la veritat que contenen va més enllà de si la cosa va passar de debò o no. I dir que, encara que me'n malfiï una mica, jo me les crec aquestes històries, com em crec tots els llibres. On seria la gràcia sinó?

Especialment pertorbadora es la història de la carta, per destacar-ne alguna. Un malson d'escriptor. Si es vertadera és espaordidora, i si és inventada, mereixeria ser vertadera (com a història, no pel que implica i lo malament que li va fer passar).

Sana obsessió

2006-06-03T07:29:00.000+02:00

Amb tota l'emoció, he acabat de llegir Novel·la d'escacs, d'Stefan Zweig. L'he llegit d'una tirada, la febre per saber què passarà m'ha posseït. Conec una cosa comparable a l'obsessió pels escacs que es descriu en aquest llibre: l'obsessió per les novel·les d'Stefan Zweig, el primer cop que les llegeixes. Es ben bé el mateix, aquest oblidar-se de tot, aquest no preocupar-se per cap altra cosa, només continuar llegint; no menjar, no dormir: només anar passat les pàgines. Mai és bo obsessionar-se, i a més el llibre ve a dir això: compte amb les obsessions en les que no et comuniques amb els altres. Però tan de bo n'hi haguessin més de novel·les d'aquestes, novel·les amb les que et puguis obsessionar d'aquesta manera.

Stefan Zweig era un mestre, un mestre en la descripció del microcosmos que és la ment d'una persona. No se li escapa el matís més fi del pensament, la més petita reacció humana. És un autor del que, pel que he llegit a Internet, tothom s'enamora. Es fa difícil que pugui ser d'una altra manera. Hi ha autors que provoquen infinites controvèrsies: la reacció davant Zweig és unànime. Tothom en destaca la sensibilitat, però hi ha moltes coses més, coses que és un plaer anar descobrint. Com diu el meu llibreter, les seves novel·les són petites joies.

Amos i treballadors

2006-06-02T11:28:00.006+02:00

"¡Y aquellos hombres se consideraban capacitados para enseñar a los patronos a disponer de su capital! Hamper había dicho aquel mismo día que si se arruinaba por la huelga, empezaría de nuevo, consolándose con la idea de que quienes lo habían provocado todo se verían en una situación más difícil que él, ya que él tenía cabeza además de manos, mientras que ellos sólo tenían manos; y que si destruían su mercado, no podrían seguir en él ni recurrir a otra cosa."

Norte y Sur, d'Elisabeth Gaskell.

En aquesta novel·la es presenta als patrons com a gent capacitada i preparada perquè la societat progressi i als treballadors com a uns ignorants ressentits que només saben beure. El que a Orgull i prejudici era l'herència, que representava el Sr. Darcy, aquí és la posició guanyada amb la pròpia capacitat de treballar, que representa el Sr. Thornton. Tal i com jo ho entenc, i esperant acabar de llegir-lo, aquesta novel·la ve a dir que els amos són millors que els treballadors, i que per això uns són amos i els altres treballadors. Una mena de selecció natural. No diré què en penso d'aquesta idea, perquè em fa por que no estic prou preparada.

Un altre aspecte que voldria tractar és la Margaret: com la veu la gent. El doctor Donalson i la Mary Higgins, persones bones i agradables, la veuen com un sol que il·lumina. La Sra. Thornton, persona autoritària i desagradable, la veu orgullosa. No deixa de ser curiós. Malgrat tot em cau bé la Sra. Thornton, no sé exactament perquè. Potser perquè sospito que sabrà apreciar a la Margaret quan la conegui. En canvi la Fanny, la germana, suposo que es un personatge preparat perquè et desagradi ja d'entrada.

I, parlant de tot, quina malaltia té la Sra. Hale?

Missatge número 100

2006-05-29T11:15:00.000+02:00

Ja fa quatre missatges que vaig arribar al missatge número cent. Visca! No volia deixar passar l'ocasió sense celebrar-ho. Sé que cent missatges de fet no és res en comparació a altres blocs que he vist, però jo n'estic molt contenta. No és tant el fet de celebrar el missatge número cent com el fet de poder continuar escrivint. Com diu Cioran, no escrivim tant perquè tinguem quelcom a dir com perquè tinguem ganes de dir alguna cosa. Jo tinc moltes ganes de xerrar sobre els llibres que llegeixo. Llançant les meves paraules a l'infinit em realitzo una mica. De vegades no hi ha temps o no hi ha res a dir o estic escrivint una altra cosa, però sempre acabo tornant al lloc del crim. Escriure el bloc m'agrada molt. Que duri!

Color Cioran - Color amargor

2006-05-28T11:00:00.001+02:00

"Ai del llibre que es pot llegir sense que ens interroguem constantment sobre el seu autor!"

E.M.Cioran

He acabat Desgarradura, de E.M.Cioran.

Es evident que quan una llegeix a Cioran és pregunta per la persona que hi ha al darrera d'aquestes paraules. Jo crec que era un bon home, torturat pels seus fantasmes, i amb una gran ambició. Un no escriu tant bé sinó té ambició, i ell escriu molt bé. Tota l'estona parla del suïcidi, de la fi de la civilització, del no-res; però continua escrivint, continua llegint, viu. No vull dir que sigui mentida tota aquesta amargor. L'únic que vull dir és que si et dones la feina d'escriure-la i fer que la gent la llegeixi, és que no estàs tan isolat com això. La dosi màxima de veritat amb ell mateix l'hauria d’haver dut inevitablement a destruir els seus llibres abans de publicar-los, o simplement a no escriure'ls. Però l'ambició i l'instint de supervivència el fan publicar-los. D'això concloc que en realitat no podia estar tan desesperat. Potser ell s'ho creia sincerament, que ho estava. Però no ho estava. Escriure el salvava.

El lai de Freixe

2006-05-27T07:28:00.001+02:00

En aquest lai passa una cosa curiosa: dos que estan casats són separats, com és possible? Jo mateixa vaig dir en un missatge anterior que el divorci no existia en aquest món (sic). A les notes ho explica: la dissolució del matrimoni és possible perquè no s'ha consumat (ah!)

I una cosa que creien moltes societats primitives: que dos bessons no poden ser fills del mateix pare. Per sort actualment ja està superat, això, encara que no sé si a tot el món.

Pintant la poesia

2006-05-26T08:33:00.000+02:00

He acabat Natalia Goncharova. Retrato de una pintora. És molt difícil analitzar un llibre com aquest. És inclassificable. Es prosa, però té inflexions de poesia. L'estil de Tsvetàieva és molt abstracte. O jo almenys el trobo abstracte. Em quedaré amb una idea: treball i do, que és com s'acaba el llibre. Natàlia Goncharova tenia un do per pintar, però també va treballar molt. Es "desfeia" de les obres. Amb això vull dir que hi treballava fins que l'obsessió que l'impulsava a pintar quedava acomplerta. Estava unida a un altre pintor i van viure i treballar junts fins a l'hora de la seva mort, sense enveges, sense competir entre ells. Això m'ha impressionat.

No sabia qui era aquesta pintora. A partir d'ara, quan tingui l'oportunitat de veure algun quadre seu, me'l miraré bé. Tampoc havia llegit res de Maria Tsvetàieva abans. A partir d'ara, intentaré llegir més llibres seus.

Descriure escriure

2006-05-24T07:07:00.003+02:00

"Molts investigadors havien afirmat abans que amb l'acte d'escriptura s'aprèn, però mai no s'havia pogut demostrar. Flower i Hyes sostenen que, analitzant com l'autor planifica el text i com va regenerant els seus objectius, es poden observar aquests actes d'aprenentatge en acció. A més a més, suggereixen que la creativitat i la inventiva de l'escriptor estan estretament relacionades amb aquest actes."

Crec que és veritat que escrivint s'aprèn. Però més que coneixements abstractes, el que s'aprèn escrivint és conèixer-se a un mateix i als altres. Escrivint delimitem la nostra relació amb el món i som més conscients dels nostres recursos.

"Els bons escriptors solen ser els que dediquen més temps a compondre el text, els que escriuen més esborranys, els que corregeixen i revisen cada fragment, els que elaboren minuciosament el text, els que no tenen mandra de refer una vegada i altra l'escrit. El procés de composició no es caracteritza per l'automatisme ni per l'espontaneïtat, sinó per la recursivitat, per la revisió, per la reformulació d'idees, etc. És un procés de reelaboració constant i cíclica de les informacions i de les frases dels textos."

"Concebem bàsicament l'escrit com un procés, com un organisme o un projecte que es va desenvolupant incansablement en la ment de l'escriptor."

He acabat Descriure escriure. Com s'aprèn a escriure de Daniel Cassany. M'ha agradat molt. Ja l'havia llegit, però fa molts anys. Recordo que el primer cop que el vaig llegir em va impressionar com estava escrit; la bona redacció. Ara també m'ha impressionat, però també m'he fixat en altres coses.

L'autor ha llegit molt sobre el tema i demostra una gran competència a l'hora d'exposar les idees que ha extret de les seves lectures. A més, són idees molt interessants. Em quedo amb dues: s'aprèn a escriure llegint, i escriure és un procés recursiu. Amb això crec que es resumeix el llibre, tot i que no és just ser tan reductiu amb un llibre que conté tantes idees interessants.

Sé que Daniel Cassany ha escrit altres llibres sobre el tema, o sobre temes complementaris. Potser en llegiré algun. Ho deixo apuntat a l'agenda de les "possibilitats".

Retorn a casa

2006-05-23T06:48:00.000+02:00

Chateaubriand s'ha embarcat i ja torna a ser a França. Comença el Llibre Novè de les seves Memorias de Ultratumba. La veritat és que fa tants salts en el temps explicant la seva vida que de vegades és confús. Mai m'hagués pensat que diria això, però crec que seria interessant llegir una biografia d'aquest home que no l'hagués escrit ell, per saber els fets, que respongui preguntes que ell no respon. Ara s'ha quedat sense les lletres de canvi que, pel que sembla, era d'on treia els diners. D'on havien sortit aquestes lletres de canvi és una de les preguntes que em faig. Però ni ha d'altres. La seva relació amb les dues indígenes, per exemple. La lectora es pregunta coses i ell no les respon. Ho fa per pudor, perquè en aquell temps hi havia coses que no es podien escriure, o és que realment no hi ha res per explicar? Per altra banda, està molt bé l'anàlisi que fa dels Estats Units tal i com eren llavors. Estic segura que si sabés el que són ara no se n'hauria sorprès. De totes maneres, encara que no respongui totes les preguntes que em faig, el text és molt interessant i pren inflexions insospitades. Explica prou coses com per no poder parar de llegir. M'és igual perdre’m entre els seus records: vull que continuï explicant.

Paraules de Goncharova

2006-05-22T11:08:00.000+02:00

"Si vostè llegeix a Shakespeare y estima a Shakespeare, que potser l'oblidarà quan es posi al seu propi Hamlet, per exemple? No ho podrà fer, ja és en vostè, s'ha convertit en part de vostè, com un paisatge que ha contemplat, un camí pel qual ha caminat, com un episodi de la pròpia vida."

"I quina classe de teu és allò que pots perdre? Si ho perds és que no es teu, sinó aliè, i que t'aprofiti perdre-ho! Allò que es meu és allò que no puc perdre, de cap manera, l'imprescindible, allò al que estic condemnada."

Natàlia Goncharova
en el llibre de Marina Tsvetàieva
Natalia Goncharova. Retrato de una pintora.

Paraules de Cioran

2006-05-21T09:44:00.001+02:00

"No escrivim perquè tinguem alguna cosa a dir, sinó perquè tenim ganes de dir alguna cosa."

"Si hi hagués una manera corrent, fins i tot oficial, de matar-se, el suïcidi seria molt més còmode i molt més freqüent. Però com per a acabar amb un mateix cadascú ha de buscar la seva pròpia manera, perd tant temps meditant sobre bagatel·les que oblida l'essencial."

"El vertader escriptor escriu sobre els éssers, las coses i els esdeveniments, no escriu sobre l'escriure, usa les paraules però no s'atura en les paraules, no las converteix en objecte de remugó. Serà qualsevol cosa excepte un anatomista del Verb. La dissecció del llenguatge és la monomania dels qui, no tenint res a dir, es confinen al dir."

"El prendre's seriosament els assumptes humans demostra alguna secreta carència."

"La meva missió consisteix en matar el temps i la d'ell és matar-me a mi. Entre assassins ens portem de perles."

E.M.Cioran
Desgarradura

El punt de vista

2006-05-20T07:11:00.000+02:00

De Carol Shields vaig llegir Deixar-ho tot. És un llibre que explica la història d'una mare que veu com la seva filla es posa a demanar caritat. El llibre em va agradar, però hi veig un problema, i és que és fet des del punt de vista de la mare. En cap moment es dóna veu a la filla ni ella explica en les seves pròpies paraules la seva experiència. Per això el llibre em va semblar incomplet. La història paral·lela de la novel·la que escriu la mare em va semblar del tot supèrflua, sinó és que es posi com a contrast del que és "ficció" amb el que seria "la realitat" del que explica el llibre, però que al cap i a la fi el lector sap que també és una novel·la. A més, com es pot posar a escriure novel·les amb la filla demanant caritat? De qui representa que és la culpa al final? Del noi amb qui surt? Una no es posa a demanar caritat per una escena que veu al carrer. La situació és el resultat d'un llarg procés d'interiorització, que no es menciona. No està ben aclarit. Hi passa de puntetes per tot això. El personatge de l'editor em va agradar, és un bon detall. És interessant el punt de vista d'aquesta mare que veu com la seva filla es posa a demanar caritat, però a mi m'hagués agradat molt més veure el punt de vista de la filla. Crec que això és el que diferencia una bona obra d'una gran obra.

La gran prova

2006-05-19T09:21:00.001+02:00

He començat un nou llibre: Jane Austen, de Carol Shields. Subratllo el següent:

"La sensibilidad contemporánea considera cada vez más que el verdadero tema de la ficción seria no son "los acontecimientos actuales", las guerras en curso o las cuestiones políticas, sino la búsqueda por parte de un individuo de su verdadero hogar."

Té raó. La literatura no la fan les noticies (que serien l'equivalent d'ara a el que en aquella època eres les Guerres Napoleòniques per els anglesos) Aquestes coses es magnifiquen a posteriori o be s'obliden, depenent de qui guanyi. Retreure a Jane Austen que no parlés de Napoleó i veure en això "la gran prova" de les seves limitacions com a escriptora em sembla absurd. Stendhal, a La Cartoixa, ens parla de la darrera batalla de Napoleó, però si La Cartoixa té valor no es pas per això, precisament. Queda com una anècdota. Stendhal ni tan sols menciona el nom de la batalla i no es recrea en "els fets històrics". Tot i admirant tant a Napoleó, Stendhal no fa les seves novel·les parlant d'ell, sinó que usa el tema com un element de ficció més. La primera vegada que vaig llegir La Cartoixa, no sabia res de la importància de la batalla ni del seu significat històric. Ho vaig trobar un dels trossos més absurds del llibre. Simplement no entenia què hi havia anat a buscar, Fabrici, allà. Però no saber res no em va impedir disfrutar de l'humor de l'escena. I en canvi, per molta gent aquest és el gran tros de La Cartoixa, el tros que justifica la seva lectura (sic). Com si l'explicació de la batalla fos de debò i no una més de les invencions d'Stendhal! Gràcies a Déu, a Jane Austen no se li va acudi inventar en aquest sentit. Potser ho hauria d'haver fet. Hauria callat moltes boques, boques "napoleòniques".

També subratllo:

"Y la misma Jane Austen, trabajando en sus brillantes ficciones, crea una y otra vez una visión de refugio a base de amor, aceptación y seguridad, una imagen que ella pudiese considerar un hogar propio."

Les novel·les de Jane Austen són avui en dia una llar per molta gent.

Equità

2006-05-18T11:12:00.000+02:00

El lai dedicat a aquest rei no és tan complex com l'anterior i no hi ha elements sobrenaturals. Una cosa no varia: l'amor absolut entre els dos amants, el refús d'anar amb altres persones, refús que pot arribar a fer-los planificar un assassinat... (En aquell món no existia el divorci.)

Una cosa que encén la meva curiositat és això de fer-se sagnar com a remei per tots els mals. Em sembla una salvatjada, com les sangoneres que li aconsellen a Fabrici en l'altra novel·la perquè li baixi la inflor de la cara. Fer-se sagnar? Sangoneres? Uix. Que primitiu. On hi hagi una aspirina...

Fabrici el bell

2006-05-17T09:54:00.001+02:00

Durant aquests dies he anat avançant en la lectura de La Cartoixa de Parma, d'Stendhal. He viscut la ganivetada a Giletti, he vist com Fabrici es buscava al mirall després d'haver matat un home (és presumit, què hi farem!) i l'he vist resar, demanant perdó pels seus pecats (no tots) i donant les gràcies per la seva sort. També l'he vist corregir l'ortografia d'uns versos mentre fuig de l'autoritat. Com molt assenyadament diu Ludovic "l'ortografia no fa el talent". Durant tots aquests esdeveniments, m'he enamorat una mica més d'ell. És introspectiu i valent. L'episodi de la Fausta, en canvi, més aviat és un descrèdit. Fer el pallús d'aquesta manera creient que va a la recerca de l'amor...

La impetuosa Gina ha començat a fer passos per ell, passos que la perden i el perden. Finalment, l'han pres. Lluny però de que això es converteixi en font d'infelicitat, d'alguna manera l'amor que cercava el ve a buscar: retroba la bella Clélia Conti, ara filla del seu carceller. Que Clélia serà un personatge important, ho veiem pel capítol sencer que dedica Stendhal a explicar-nos els seus pensaments, un dels més interessants del llibre fins ara, tot i el nivell. Si Gina sedueix pels seus arravataments, Clélia ho fa pel seu candor. Gina per fi s'ha reconegut a si mateixa que estima a Fabrici d'una manera diferent de com s'estima un nebot. I Clélia pensa que si Fabrici es tan bell enmig de guàrdies facinerosos, com no ho serà, de bell, quan sigui feliç... Nosaltres, que no veiem el seu aspecte, també el trobem bell, o sigui que tenen raó d'estar-ne, d'ell. Gina, Fabrici i Clélia. El triangle està servit.

Vida interior

2006-05-16T17:44:00.000+02:00

"¿qué es un acontecimiento exterior? O llega hasta mí, y entonces es interior. O no llega hasta mí (como un ruido que yo no oigo), y entonces simplemente no existe, o más bien, yo no existo en él; así como yo estoy fuera de él, él está fuera de mí. Un acontecimiento puramente exterior es – mi ausencia. Todo lo que es mi presencia es acontecimiento interior. Un acontecimiento que me concierne, simplemente no tiene el tiempo para ser exterior, se convierte en interior, en mí."

Marina Tsvetàieva Natalia Goncharova. Retrato de una pintora.
Així justifica Tsvetàieva el fet que el biògraf digui que la vida de Goncharova va ser pobre en "esdeveniments exteriors". Entenem que la pintora va tenir una vida interior, dedicada a treballar, i que tot el que li va passar li va passar a dins. En el llibre, com una petita joia que no m'esperava, fotografies d'alguns dels quadres de Natàlia Goncharova. Són fantàstics. Són la prova evident de que tot el que li passava li passava en els seus quadres.

Blau Cioran

2006-05-14T08:04:00.001+02:00

Llegint Desgarradura, de E.M.Cioran. Qui ha après a pintar sap que hi ha un color que es diu blau cian. Quan llegeixo a Cioran, també penso que les seves paraules estan pintades amb un blau especial. És un escriptor (o hauria de dir filòsof?) Per mi escriptor. Doncs és un escriptor que usa les paraules fent-les-hi agafar significats insospitats. És una barreja d'amargor, angoixa, vitalitat i necessitat d'expressar-se, vida i mort, que desarma. La seva prosa és poesia i les seves frases, sobretot les frases curtes, els aforismes, van directes a la medul·la. Els seus raonaments disparen a matar. Però a la medul·la de qui? Matar a qui? Al lector o bé al pianista. Al cor de la societat malalta. És el que diu, però també com ho diu. I el substrat de cultura que demostra darrera de la seva escriptura és impressionant. Com ell mateix diu: "no havent practicat cap ofici, he pogut llegir una gran quantitat d'autors". Ha llegit i això traspua. És una de les coses que m'agraden de la seva escriptura. Amb les seves idees no sempre hi estic d'acord. És més: de vegades no les entenc. Però llegir-lo és tota una experiència. (Llegir Cioran quan has tingut un desengany amorós et pot abocar al suïcidi.) És un bany de blau.

Ara ho entenc

2006-05-13T09:27:00.000+02:00

Ara entenc perquè en Josep Pla l'anomenava "el sanguinari ofici de l'escriptura".

Matisos

2006-05-12T09:01:00.001+02:00

En el meu missatge anterior, criticava les novel·les roses que es fan passar per seqüeles de les obres de Jane Austen. Algú es podria pensar que estic en contra de les històries d'amor... Res més lluny del que penso. No se m'acudeix cap novel·la bona que no sigui també una gran història d'amor. No estic en contra de les novel·les d'amor: estic en contra de les novel·les dolentes. Evidentment, crec que tothom pot llegir el que vulgui, i que és millor que algú llegeixi una novel·la dolenta que que no llegeixi res. Però, podent llegir bons llibres, per què perdre el temps? (“L’home que no llegeix bons llibres no té cap avantatge sobre l’home que no pot fer-ho.” Mark Twain.)

Jane Austen i les escriptores dolentes

2006-05-11T11:41:00.000+02:00

Dic escriptores perquè la majoria són dones. Algú sap quantes seqüeles de les obres de Jane Austen s'han escrit? Infinitat. Són novel·les roses de la més baixa estofa. Jo també hi vaig caure: volia més. Vaig començar a llegir una continuació de Seny i Sentiment: La tercera hermana, em sembla que es deia. Vaig haver de parar del dolenta que era. Va ser un pecat, i no ho he tornat a fer. El que em sap greu és que es faci servir el nom de Jane Austen per escriure novel·les dolentes. Això no passa amb altres escriptors, el dubtós honor de generar totes aquestes seqüeles li correspon només a ella. Això és com les persones que es pensen que l'essència d'Orgull i Prejudici és un mascle sortint d'un llac amb la camisa molla, només perquè ho han vist a la tele. No veuen més enllà. Les seqüeles i la camisa molla són divertides, però no són Jane Austen. Jane Austen és a les novel·les que va escriure: poques, inscrites dins una societat limitada, amb personatges masculins en prou feines esbossats, però obres mestres. Obres ben escrites que parlen amb autenticitat de les persones. Poques novel·les poden dir això. Jo també vull més, però no hi ha més. No podem ressuscitar a Jane Austen. No podem fer que escrigui sis novel·les més. Deixem-la descansar en pau, siusplau.

Edith Wharton

2006-05-10T10:43:00.001+02:00

Encara recordo la impressió inesborrable que em va deixar La casa de l'alegria. Una vegada vaig llegir que John Gardner deia que Edith Wharton era menor. Com pot ser menor una novel·la així? Veus a la Lily Bart anar d'error en error, i no pots fer-hi res. La vida és així, de vegades. Ens enganyem tant com al Lily Bart s'enganya a si mateixa, i no podem fer-hi res. En aquest món en el que vivim, és molt difícil saber on és la veritat, l'autèntica amistat, l'autèntic amor. Ella es queda atrapada en la teranyina que ella mateixa ha deixat que es teixeixi al seu voltat. La construcció d'aquesta teranyina és una de les grans qualitats d'aquesta novel·la. La vida d'Edith Wharton va ser una teranyina així en algun moment, però gràcies a l'escriptura va aconseguir sortir-ne. L'escriptura, però, fou per ella una altra teranyina, i les exigències del mercat editorial una espessa xarxa on en va quedar atrapada. L'escriptura ens pot salvar, però també pot ofegar-nos en un moment determinat. A partir d'ara, escriuré només quan l'escriptura em salvi.

Mania

2006-05-09T10:40:00.000+02:00

Estic llegint Descripción de una máscara, poema en prosa de John Ashbery, dins dels llibre Una Ola. De moment no m'agrada. Tot és confusió. Que, suposo, era el que es pretenia. En fi. Potser es tracta d'un plat massa exquisit per mi. Continuaré llegint.

L'he acabat de llegir. La cosa ha millorat, però no sé si l'he arribat a entendre. Hi ha una escena obscena que fereix la meva sensibilitat. Per mi, és una crítica de la televisió, és a dir, mostra la pura escombraria sense ser pura escombraria. Però no m'atreveixo a dir res perquè segur que em fico de peus a la galleda. Però és culte, i té el seu rerafons mitològic, no ho negaré. I els personatges s'expressen bé. Em recorda la mena de bellesa dels quadres de Bacon. L'art no sempre han de ser angelets volant. Com diu el mateix Ashbery: "Porqué la luna nueva es más bella cuando se contempla a través de ramas quemadas con sus últimas hojas decrépitas" Potser trobarem els altres poemes més bonics després d'haver llegit això. I aquest poema té frases molt boniques també. Aconsegueix expressar la confusió del somnis, que són com teranyines.

(Nota: en una segona lectura m'ha agradat. Està molt ben escrit. Però el seu significat últim se m'escapa, encara que suggeriria alguna idea.)

Un home fet a ell mateix

2006-05-08T12:21:00.001+02:00

Norte y Sur. Al capítol anterior, apareix la "sogra", dona formidable i a qui no serà fàcil guanyar-se. Ja ha advertit al seu fill estimat contra les "caçafortunes del sud", i ja ha decidit que no li cau bé la Margaret perquè ha tractat amb orgull el seu fill.

En aquest capítol, té a casa dels Hale. Ens adonem que el Sr. Thornton és un home fet a ell mateix, que ha començat des de baix. La Margaret, és orgullosa? No ho sabria dir. A ell li sembla. Però no crec que en cap moment això li resti atractiu als ulls d'algú que està acostumat a què tothom li faci la pilota.

Vaig dir que se'm feia pesada aquesta novel·la: ho retiro completament. Ara la començo a trobar apassionant.

La seva filla

2006-05-07T11:34:00.000+02:00

Quan vaig parlar de Càlcul d'estructures, de Joan Margarit, no vaig fer esment al més important: la persona a qui està dedicat el llibre. El llibre està dedicat a la seva filla Mariona, morta prematurament. Els poemes que parlen explícitament d'ella són potser els més bonics. Al contrari que alguns dels altres, potser lleugerament amargs, aquest mostren un amor incondicional, sense limitacions ni especulacions. Són autèntics poemes d'amor. Malgrat això, com diu el mateix Margarit, "estimar no és fer poemes d'amor"; estimar és una altra cosa. Però els poemes poden ajudar a algú a expressar-se, si sent amor.

L'eco d'un nom

2006-05-06T12:21:00.000+02:00

Després de tres capítols una mica abstractes, al llibre Natalia Goncharova, retrato de una pintora, el capítol Las dos Goncharovas, realment interessant. No vull dir que els anteriors no siguin interessants, ho són i molt. Però són – abstractes. Per fi, una història: la història de la primera Natàlia Goncharova, esposa de Pushkin, el gran poeta rus. Pel que es veu era una dona molt bonica que es va casar amb Pushkin sense estimar-lo, i que ni tan sols apreciava els seus poemes. No sé si la van obligar a casar-se, no ho deixa clar. Pushkin va morir en un duel amb l'home amb qui s'havia què? besat? ficat al llit? (Tampoc ho deixa clar). El gran poeta rus malaguanyat en un duel per una dona que no l'estimava. Segons Tsvetàieva, la nostra Natàlia Goncharova, la del Segle XX, la pintora (es veu que és una pintora important) torna al poble rus el que l'altra Natàlia Goncharova, la seva avantpassada, amb la seva bellesa, li va prendre – el talent.

M'agrada l'escriptura de Marina Tsvetàieva. Està plena de detalls, d'inflexions humanes, de poesia. No és vers però és poesia. I la manera com veu les coses, la perspectiva que dóna al que explica, l'admiració que sent pel treball de Natàlia Goncharova... tot és molt interessant.

Llegit... o potser tocat?

2006-05-04T06:11:00.001+02:00

Acabo de llegir Càlcul d'estructures de Joan Margarit. Són petites històries. De mort i d'amor. Margarit diu "en acabar de llegir un poema, ja no som els mateixos, perquè ha augmentat el nostre ordre interior". Tots són bons, senzills i bons, i n'hi ha alguns de realment molt bonics, de la mena dels que s'han de compartir amb la persona estimada. El poeta s'ha fet vell i sap que la mort l'està esperant; contra això, contra la vida, aquests poemes. El piano no és un instrument de percussió, diuen les professores russes; el piano ha de cantar. Margarit parla de "la barrera protectora del llenguatge". Si en comptes d'escriure, Joan Margarit estigués tocant el piano, el piano cantaria.

El més venut

2006-05-03T10:54:00.000+02:00

Estava pensant en el llibre més venut aquest Sant Jordi: La Catedral del mar, que no he llegit ni sé de què va. No estic gaire a la moda, oi? El que em crida l'atenció és que, a la xerrada que vaig anar divendres, en Martí Gironell ja ho va dir, que aquest seria el llibre més venut per Sant Jordi. En concret va dir que s'havia estat fent una campanya molt intensa des de feia setmanes perquè ho fos, i que ell desitjava de tot cor que ho fos. Bé doncs, ha tingut raó: ho ha estat. Suposo que ser presentador de telenotícies ho té això, que en un moment determinat saps coses com aquesta. No parlo d'això perquè em vulgui comprar el llibre ni perquè m'interessi especialment pel més venut, sinó que el que em crida l'atenció és que hi pugui haver campanyes destinades a fer d'un llibre el més venut per Sant Jordi. Tan borregos som tots?

Fabrici i la presó

2006-05-02T11:24:00.002+02:00

La cartoixa de Parma. Mossèn Blanès li ha predit a Fabrici que anirà a la presó. Es normal que el nostre heroi es preocupi, que en tot el que li passa intenti veure-hi un senyal. Fabrici és un personatge, i com a tal Stendhal pot jugar perfectament a predir el seu futur. Que anirà a la presó, ja ho sé, perquè he llegit el llibre abans. Però si no ho hagués fet, començaria a sospitar-ho. Que en aquesta presó li passarà la cosa més meravellosa de la seva vida, també és cert. (Molt típic d'Stendhal això, en absoluta discordància amb el que és la presó al món real.) Però de moment, deixem Fabrici preocupat pel seu destí, tement-lo i atalaiant presagis.

Matèria de Bretanya

2006-04-28T10:27:00.000+02:00

Del llibre de Maria de França Lais, llegeixo el primer: Guigemar. Amor correspost al cap i a la fi, i final feliç. Un cavaller que no pot estimar, un cérvol que parla, una nau que navega sola, una presó sense clau. El que m'ha agradat més ha estat això del nus a la camisa. Ell no va amb cap dona que no li pugui desfer, és a dir, no va amb cap dona que no sigui la seva estimada, que és qui li ha fet el nus, i qui li pot desfer; i ella no va amb cap home que no sigui ell. Meriaduc la vol per ell, però no pot evitar ser ell qui fa que els amants es retrobin, en una aparent contradicció que li va molt bé al conte: el lector ho està desitjant. Sense haver llegit els altres, ja es veu que això dels Lais és un material molt delicat.

Lectors

2006-04-27T06:53:00.001+02:00

Aprofitant l'excusa de Sant Jordi, vaig anar a una xerrada a l'aire lliure organitzada per Televisió de Girona que es titulava Parlem de llibres. Hi havia en Gerard Quintana, en Martí Peraferrer, en Martí Gironell i l'Anna Maria Geli.

Tots són grans lectors, però potser el més entusiasta va ser en Gerard Quintana. És el que va parlar més. Va parlar de quan era petit i Girona es va inundar i va haver d'anar a "salvar llibres" a la llibreria del seu oncle. Això per ell va conferir els llibres d'una aura especial, el fet d'haver de "salvar-los". (Em pregunto que hauria passat si hagués hagut d’anar a salvar llenceria, que és el que van haver de salvar els de botiga del costat.) Va dir que de petit volia ser escriptor i que veia més difícil fer un llibre que fer un disc. Va parlar amb autèntica passió de La vieja sirena, de José Luís Sanpedro, meravellant-se que per 10€ una cosa així pugui estar a l'abast de qualsevol. També va dir que l'havia marcat A la carretera, de Jack Keruac, llibre que a mi no em va agradar gens i que vaig deixar.

El segon que més va parlar va ser en Martí Peraferrer. Va dir que ell no llegeix per entretenir-se, sinó per treure'n el suc, dels llibres, suc que després es pot traduir en un muntatge teatral (és director de teatre). Va dir que llegeix moltes biografies. Va parlar del llibre de Paul Auster Vaig creure que el meu pare era Déu, llibre que segons d'autor és una recopilació d'històries provinents dels oients d'un programa de radio. Segons en Martí, totes les històries són inventades per Auster, perquè totes les històries són del mateix estil i no creu que tot Amèrica inventi en el mateix estil. I ell ha estudiat el llibre a fons, perquè en va fer una obra de teatre. També va mencionar un clàssic de la nostra infantesa i que molts recordem amb nostàlgia: El zoo d'en Pitus.

També va parlar bastant en Martí Gironell. Llegeix novel·la històrica, potser perquè les novel·les medievals li recorden el seu poble, Besalú. Va dir que un llibre que l'havia impressionat molt va ser El Rei Lear, de Shakespeare, que es va haver de llegir quan estudiava. Ho va fer cinc cops: dos en català, un en castellà i dos en l'original en anglès antic. També va recomanar molt la poesia de Joan Margarit.

Finalment la que va parlar menys va ser l'Anna Maria Geli. Va dir que sol llegir quan està capficada, i que llegeix molta poesia. Va dir que els llibres que més l'havien impressionat són llibres acadèmics, però no va voler donar cap títol.

La nota de color la va posar un nen de deu anys d'entre el públic, l'Eduard, que va dir que estava llegint un llibre del Capità Calçotets, cosa que va interessar molt als oradors.

Brutal

2006-04-26T05:33:00.000+02:00

Sóc una àvida llegidora de tot el que faci referència a llibres a la xarxa. Una cosa que m'ha sorprès és la quantitat de blocs on es fa servir l'adjectiu "brutal" aplicat a un llibre. Brutal? Aquesta paraula, ha sortit d'alguna sèrie de TV3? Com pot ser que un llibre sigui "brutal"? Porto més de 75 missatges i mai he fet servir aquesta paraula per definir un llibre; no cal dir que em felicito a mi mateixa, modèstia a part. Mai se m'hauria acudit a mi sola, ho reconec. Però sabent que existeix i que es pot fer servir, simplement no ho faig perquè no m'agrada. Un llibre pot ser moltes coses, i sé que jo també em repeteixo pel que fa a qualificatius, però… definir un llibre com a brutal! Un cop de puny és brutal. Kafka deia que els llibres han de ser com la destral que trenqui el mar gelat que portem dins. És això el que volen dir? Potser sí. Sóc una antiquada, per mi llegir i parlar de llibres és més com fer puntes al coixí. Algun dia, jo també em quedaré sense imaginació i acabaré fent servir la maleïda parauleta, ja ho veureu. I llavors m'hauré d'empassar aquest missatge! Què haig de dir? Que per mi llegir és brutal? Que escriure un bloc és brutal? Que que la gent em llegeixi (si és que hi ha algú que em llegeix) és brutal? Què te a veure la brutalitat amb els llibres? Però jo també vull estar a la moda, si s’ha de dir "brutal", doncs diré "brutal".

Sant Jordi

2006-04-24T09:12:00.000+02:00

Un any després, la festa del llibre. És bonic. Gent aglomerada, els mateixos best-sellers a totes les parades... És bonic.

El fet que es venguin best-sellers fa possible que creixi el negoci i que llibres més minoritaris siguin editats i jo pugui llegir-los. Per tant, per mi, endavant!, que sigui Sant Jordi cada primavera.

(Encara m'he de llegir el best-seller que em vaig comprar l'any passat. Sincerament no crec que el llegeixi a hores d'ara, ja m'he penedit del meu impuls. Aquest any no en compraré cap.)

Alliberar llibres

2006-04-23T08:42:00.001+02:00

Ara es veu que està de moda això d'alliberar llibres en llocs públics. Fins i tot hi ha una pàgina web que s'hi dedica: et donen un número i tu "alliberes" el llibre que vols on vols; gràcies al número es pot seguir la trajectòria del llibre... Una idea tan romàntica com tonta. Jo no alliberaré cap llibre, mai deixaria un llibre a la intempèrie; m’estimo més donar els llibres que ja no m’agraden a la biblioteca... Això no treu que m'agradaria molt trobar-me un, a poder ser un clàssic introbable…

M'hauré d'asseure

2006-04-22T07:36:00.001+02:00

Estic llegint el llibre de John Ashbery Una Ola a raó d'un poema al dia, rellegint pausadament i passejant mentre llegeixo. Ara ve un poema en prosa, llarg: Descripció d'una màscara. M'hauré d'asseure a llegir-lo; es presenta complicat.

Feminisme, no gràcies...

2006-04-21T07:23:00.003+02:00

El llibre Las hermanas Beauvoir és a la meitat, però sembla haver-se acabat. A partir d'ara l'autora es posa a parlar d'ella mateixa i de la seva lluita feminista al costat de les dues germanes. No puc dir que no em sembli un tema just, però no era això el que m'esperava quan vaig comprar el llibre. Jo havia començat aquest llibre per saber xafarderies de Sartre i Simone de Beauvoir, i de la relació que tenien. Però de qui més parla el llibre és de Hélène, la germana de Simone, que era amiga de l'autora. Ara Claudine (l’autora) està a punt de fer-se militant del partit de Simone i de començar la seva lluita feminista. Aquesta sembla la part més important del llibre per ella. No dic que lluitar pels drets de les dones no estigui bé, però jo de la política sempre me n'he malfiat. No m'interessa pas gaire el tema, francament. M'hauria d'interessar com a dona? No és literatura, és un pamflet. A mi m'interessa la literatura. Crec que puc ajudar més a fer un món millor llegint i parlant del que llegeixo que fent pamflets, siguin del tema que siguin i per justos que siguin. Potser m'equivoco, no ho sé, però veig que tot això no m'interessa en absolut, i per tant deixo aquest llibre. Es tros llegit ha estat bé, però fins aquí. Les pàgines que queden les fullejaré una mica per sobre i prou.

He pujat un miler d'esglaons...

2006-04-20T07:56:00.002+02:00

He començat a llegir el llibre de Marina Tsvetàieva Natalia Goncharova. Retrato de una pintora. He llegit el primer capítol. M'ha costat una mica entrar-hi i l'he hagut de llegir dos cops per entendre'l bé. Però és poesia pura. Les cases com muntanyes, les lloses con juguets de gegants... El vent que ens porta el mar en un lloc de secà. Subratllo la frase "El mar aquí és una unitat de mesura (d'immensitat)". Continuaré llegint.

Amistat i crueltat

2006-04-19T10:17:00.001+02:00

He acabat El bell estiu. Com em va passar amb l'altre llibre de Pavese, els darrers capítols els he llegits d'una tirada, no he pogut deixar-lo fins el final. La curiositat per saber "què passarà" em guanya. Doncs bé, ja ho sé. Sabia que no seria cosa de fer sonar campanetes. Em sembla un llibre molt amarg. Al final, hi ha lloc per l'esperança, però jo diria que més per una necessitat estètica de l'autor que no pas perquè sigui veritat.

Les persones fereixen però, ai l'as, no podem prescindir-ne. És això el que ve a dir aquest llibre? La gent no és perfecta, però és l'únic que tenim. Els hagués perdonat jo? La Ginia els perdona i es torna com ells. Ara sap una mica més de què va el món. I millor perdonar-los que estar sola, això és el que pensa la Ginia. De totes maneres és un llibre amarg, que no diu gaire a favor de l'amistat incondicional ni de la confiança en els amics. Poder confiar en la gent que t'envolta és important. Però dins l'univers de la Ginia no hi ha més gent, o sigui que en certa manera les seves darreres paraules són lògiques. L'error ha estat seu de pensar-se que els pintors, els artistes, eren diferents, millors. Per ella un pintor tenia l'aura de viure en un altre món. Però són com les altres persones.

Un llibre agredolç, que deixa un regust amarg. Tots tenim els nostres somnis, les nostres il·lusions. Però per desgracia, tard o d'hora la vida s'encarrega de fer-nos tornar a la realitat. No sé qui deia que la realitat ens posa en el nostre lloc, i que nosaltres, amb l'escriptura, posem a la realitat en el seu. Però no tothom escriu. Pavese escrivia i captava una realitat amarga, però plena de sensibilitat, bellesa i d'inflexions humanes.

El mar, la mar

2006-04-18T09:38:00.000+02:00

Memorias de Ultratumba. Llibre Sisè. Chateaubriand s'ha embarcat. Encara no he aclarit si era ric o pobre en aquella època (sic), però en aquestes pàgines hi ha tota la grandesa del mar, de la mar. No es pot resumir ni explicar: s'ha de llegir. Recomano aquestes pàgines vivament.

Un home per a la Margaret

2006-04-17T07:14:00.000+02:00

Norte y Sur. Ara es comença a posar interessant això. Ha aparegut el Senyor Thornton. De moment ja sabem que és un poderós industrial capaç de fer canviar l'empaperat d'una casa. Té poder. Tosc, no és un cavaller, i la Margaret, que és una dama, li ha fet un gran afecte. La combinació de poder que pot exercir el senyor Thornton amb el poder que pot exercir la Margaret sobre ell el fan molt atractiu. Com no pensar en el Sr. Darcy i en l'Elisabeth d'Orgull i Prejudici?

El preu de la llibertat

2006-04-16T10:06:00.000+02:00

Las hermanas Beauvoir. Ara Simone s'ho troba. S'ha fet vella i ja no té amants, només té a Sartre envoltat de jovencelles. Va ser lliure, però li va costar molt car: es va quedar sola. I amb això no vull moralitzar. Només constato els fets tal i com van passar. La parella i la família burgeses poden ser una institució decadent, però són un dels remeis més eficaços contra la solitud. (Encara que de vegades fallen).

Fredor arquitectònica

2006-04-14T13:28:00.001+02:00

He acabat Marca de Agua. Està meravellosament escrit i m'ha encantat llegir-lo. Em delia per passar les pàgines: és bo i té interès, és un tribut d'amor a Venècia; però... hi ha alguna cosa que falla. On són les persones? Una ciutat pot ser molt bonica, pot tenir una gran arquitectura, però el seu batec són les persones que s'hi troben, hi visquin o hi estiguin de pas. D'això no ni ha ni rastre al llibre. Vull dir persones que hi apareguin amb una certa profunditat. És que no va conèixer a ningú que valgués la pena allà? No hi va anar amb ningú que meresqués ser recordat? És que no va compartir la ciutat amb ningú? (Ho fa amb nosaltres els lectors, es clar) Els llocs són les persones. Sense persones, aquest escrit és només un meravellós joc intel·lectual molt bonic, però fred com les pedres que tant el fascinen. Però són pedres, no persones.

Se'm fa pesat

2006-04-13T09:06:00.000+02:00

La veritat és que Norte y Sur se'm fa pesat. De moment no passa res, només obvietats. Suposo que allargar-se tant en detalls anodins és propi de la novel·la decimonònica... (o ho és simplement de les novel·les dolentes?) Evidentment no és Jane Austen. En fi, continuaré llegint perquè m'interessa la Margaret i vull que s'enamori, però espero que la cosa agafi una mica més de ritme. El somni on mort Henry Lennox és l'únic fragment que salvaria d'aquest capítol. Com diu el meu llibreter, és una manera antiga d'escriure. Això no tindria importància, si fos bona i tingués interès.

Música aquàtica

2006-04-12T11:56:00.000+02:00

Aquest Josep Brodsky m'està deixant astorada. Escriu un llibre on no passa res ni hi ha ningú. Però crea un personatge molt més poderós que qualsevol persona de carn i ossos: Venècia. Està creant el personatge de la ciutat, amb els seus canals i ponts, cúpules, cornises i palazzos. Fins i tot amb la seva boira. I això ho fa escrivint a partir d'ell mateix, sense cap altra anècdota que el seu record de la ciutat i sense cap altre bagatge que la seva capacitat per ajuntar paraules, com aquell qui ajunta granes per fer un collaret.

Llibertat

2006-04-11T15:24:00.000+02:00

El llibre Las hermanas Beauvoir contraposa la vida que duien les dues germanes i el que representava. Hélène, pintora sense èxit, esposa d'un funcionari de l'ambaixada que treballava pels serveis secrets, fent malabarismes per fer la pilota als caps del seu marit, i Simone, escriptora d'èxit, apartada de l'ensenyament per tenir relacions amb les seves alumnes (sic), amb diversos amants, amb una relació d'amor lliure amb Sartre, simpatitzant dels comunistes... i lliure. És evident que la vida que podia dur Simone, la llibertat de que gaudia, no poden ser aconseguides fàcilment. Es tracta d'una persona excepcional. És molt més normal la vida de Hélène, i tothom qui ha tingut una feina ho sap. Sembla que el camí és clar: per ser lliure, t'has de fer escriptora.

Fragments de poesia

2006-04-10T08:08:00.002+02:00

Llegint Una Ola, de John Ashbery, subratllo el següent:

"Es la vida interior de la persona lo que no da algo en lo que pensar. El resto es tan solo drama."

"No es el entorno, nosotros somos el entorno, mirando afuera desde el exterior."

"Y la vida en general
nos sigue yendo demasiadas
tallas grande."

El poema es titula Pero ¿qué va a hacer el lector con esto? Què he fet amb això? Elevar-me una mica damunt la sorra.

Recomanació

2006-04-09T08:55:00.003+02:00

No llegeixis mai els pròlegs de les novel·les: més d'una vegada m'he endut un disgust; molts t'expliquen massa coses, de manera que ja saps el què passarà sense haver llegit el llibre. Per això, jo recomano llegir el pròleg al final, quan ja s'ha acabat el llibre. Sobretot si el llibre t'interessa de debò, no llegeixis el pròleg!

Ja sé que en aquesta pàgina jo explico coses que et poden espatllar un llibre, però és perquè no he trobat la manera de parlar del que m'agrada sense desvetllar el secret. Si la trobés, creu-m'he que la posaria en pràctica. Mentrestant, si de debò vols gaudir d'algun llibre, potser és millor que no em llegeixis. Jo detesto quan m'espatllen un argument, i realment és això el que faig. Quina contradicció. Doncs no em llegeixis i ja està. Llegeix llibres, que més profit et faran.

Jo no faig crítica literària (déu me'n guard), només intento expressar-me. Però en realitat, parlo amb mi mateixa. Això ha estat escrit però no cal que ningú ho llegeixi (de fet, a part de tu no sé si hi ha algú que s'ho llegeix): em serveix el fet d'escriure-ho, i amb això ja n'hi ha prou. És com el nàufrag que tira un missatge dins d'una ampolleta a la immensitat del mar. Abans ho escrivia al meu diari, i no s'ho llegia ningú. És una manera d'expressar-me, de compartir el que m'aporta la lectura. I ho faig perquè em fa il·lusió tenir un blog. Però pensar que algú com ara tu ho pot estar llegint, i que li pot agradar o no, és una mica com caminar per la vora del precipici. Internet és una mena de precipici. Un dia decideixes tirar-t'hi i trobes que això d'anar caient no està tan malament. Però és una debilitat. Són ganes de xerrar sobre no-res i de presumir d'haver-se llegit tal o qual cosa. Si tenim en compte que el que faig es espatllar-te els llibres, el millor que podria fer seria callar per sempre. Però jo no callaré, o sigui que l'única solució que hi veig es que no em llegeixis. No em llegiu i ja està. (Això si és que hi ha algú que em llegeix.)

El bon vi

2006-04-08T07:27:00.001+02:00

He llegit un conte de Txèjov: El profesor de ruso. Un jove professor de rus fa un bon casament i es declara feliç, però no se sap com arriba a la convicció que no està satisfet. A mi em sembla que el personatge és el tipus de persona a qui res no satisfà, que li passi el que li passi, estarà insatisfet. Està molt ben caracteritzat per Txèjov i es digne de llegir com passa de la convicció que és feliç a la convicció de que es tornarà boig. Voldria destacar com estan retratats, a part del protagonista, els personatges secundaris: la queixica Varia, l'anodí Hipòlit, el culte Shélestov, el repetitiu Shebaldin... La queixica Varia em sembla més interessant que l'anodina Mania, qui gairebé no diu res, no li sentim la veu. Nikitin, després d'aconseguir el que volia, no està satisfet. Qui en té la culpa? El matrimoni i les "dones estúpides". La trivialitat de la seva vida. De totes maneres, no li agraden els animals i amb una casa plena de gats i gossos no m'estranya que desitgi escapar-se. Diu que estima la seva dona, però no ha estat capaç de fer amistat amb els animals que ella estima.

El conte està dividit en dues parts. En la primera es veu la vida en societat abans del casament, transcorren dos dies. En la segona es veu la vida de casat i es mostren fragments del diari de Nikitin, transcorre un any.

Un interessant conte de Txèjov, escrit l'any 1894, pel que no ha passat el temps, i que ens deixa amb un regust amarg... com, sospito, passa amb tots els contes que integren aquest volum, un de Cuentos de Txèjov (Chéjov), de l'editorial Pre-textos.

El to

2006-04-07T18:06:00.000+02:00

Una de les coses que més m'agrada de Stendhal és el to. Pot explicar coses horribles: corrupció, batalles, apunyalaments, presó, però ho fa d'una manera que no resulta horrible, destil·lant bellesa. És un món hedonista, on els personatges estan protegits contra la lletjor i la vulgaritat. Llegir Stendhal és com entrar en un altre món, un món on es paraules sonen amb l'harmonia de la música, transportant-te lluny de les preocupacions de la vida diària. És un món que no existeix, que no ha existit mai, llevat de en les seves pàgines; un món on t'agrada estar i on et quedaries a viure.

L'home-canó

2006-04-06T11:01:00.000+02:00

He tornat a llegir Gaspar Ruiz. M'ha impressionat més aquesta segona vegada. Em meravella com està construït, intercalant la veu del narrador amb la veu del primer tinent i llavors general Santierra, i els salts que fa en el temps, que donen una mena de placidesa a la història.

En un relat curt, Conrad demostra que és un mestre movent els fils d'una història. Està muntat d'una manera que l'acció, la intriga i l'emoció no decauen en cap moment. Ens pinta el caràcter d'en Gaspar, de l'Herminia i del General, així com del sergent Esteban, i tot això ho fa a través de les seves accions.

L'episodi de l'aigua i l'episodi del canó són realment commovedors. M'ha agradat molt, no només per la història, sinó per com està construïda. Encara que m'imagino que una cosa és indestriable de l'altra.

Venècia

2006-04-04T11:47:00.003+02:00

Joseph Brodsky ha arribat a Venècia. Estic llegint Marca de agua. És fàcil comprendre perquè aquest autor és a la llista. Humor, qualitat i sentiment es combinen per fer molt interessants aquestes pàgines. La petita anècdota de la-única-persona-que-coneixia-a-la-ciutat és molt curiosa.

I Venècia, ciutat que sembla tenir un pacte de sang amb els poetes. Ciutat d'enamorats, ciutat de turistes, però, sobretot, ciutat d'artistes. Brodsky no és diferent i la ciutat també el farà presoner del seu embruix.

M'apassiona viatjar a través dels llibres, i sé que m'apassionarà acompanyar a Brodsky en els seves disset visites a Venècia.

El poder de l'amor

2006-04-03T11:28:00.000+02:00

He llegit el conte Gaspar Ruiz dins el llibre Seis Relatos, de Joseph Conrad. És una història molt bonica. En certa manera, parla del poder. En aquest cas, el poder exercit per una dona. Només dir que té molta intriga (una cosa molt pròpia del Conrad) i que ens mostra com un enamorament pot rentar un cervell i canviar a una persona.

La Ginia i l'Amèlia

2006-04-02T11:50:00.001+02:00

Aquest són els dos personatges principals de El Bell Estiu. La Ginia és innocent, càndida. L'Amèlia la sap molt llarga. De moment, llegeixo amb interès, pendent del "què passarà". La sensibilitat de Pavese és evident, però encara no, encara no ha passat res. De moment, està creant ambient. Pocs personatges, la senzillesa de la vida quotidiana, petites alegries i decepcions, inseguretats... i encara cap amor. L'amistat entre les dues protagonistes, i la lectora que comença a sospitar que aquesta Amèlia és una falsa, cosa que la Ginia no veu. Personatges que podrien ser de carn i ossos, que són vius davant dels nostres ulls. Senzillesa i profunditat. Relacions humanes.

John Ashbery

2006-04-01T09:39:00.000+02:00

John Lawrence Ashbery és autor d'una vintena de llibres de poesia, entre ells Autoretrat en mirall convex, Una Ona i Alguns Arbres. Neix l'any 1927 a Rochester, Nova York, i creix en una granja prop del llac Ontàrio. A l'escola llegeix W.H.Auden, Dylan Thomas i Wallance Stevens. La seva primera ambició és ser pintor, i va a classes de pintura. Es gradua a Harvard i Columbia, on estudia anglès. Mentre estudia, W.H.Auden tria uns poemes seus per ser publicats. Passa deu anys a Paris, nou dels quals vivint amb Pierre Martory, escriptor francès al que tradueix. Treballa com a crític d'art. Treballa com a professor d'escriptura creativa. Ha viscut amb David Kermani els darrers trenta-quatre anys de la seva vida. Confessa haver tingut un seriós problema amb la beguda, arran del que va començar a anar a l'analista. Ha rebut infinitat de premis, alguns molt importants. Des del començament, ha intentat trobar noves maneres i regles d'expressió. Els seus poemes són formalment innovadors. Els crítics han dit que els seus poemes són com pintures abstractes en paraules. Forma part de l'anomenada Escola de Nova York, de la qual és la veu més destacada. Escolta música mentre escriu. Clàssica o contemporània. L'interessen John Cage, Anton Webern o Xavier Montsalvatge. Va publicar el seu primer llibre als 28 anys, i li va semblar que mai més tindria l'oportunitat de tornar-hi. L'èxit d'Autoretrat en mirall convex el va fer el més famós dels poetes nord-americans vius. Diu que l'èxit no l'ha condicionat perquè no es a fer famós de cop sinó que la fama ha estat conseqüència d'un procés gradual. Una Ona és un poema d'amor i Alguns arbres era sobre algú de qui estava enamorat. Escriu amb la seva màquina d'escriure. Es va plantejar deixar d'escriure, i com que li agradava, va decidir continuar. Posposa escriure tan com pot, per això escriu tard al vespre. Alguna vegada havia pensat que no era bo per ell escriure sovint, que les idees es diluïen. En altres èpoques, en canvi, ha escrit cada dia i li ha agradat el resultat. Solia pensar que havia d'estar "inspirat" abans de posar-se a escriure, fins que es va adonar que gairebé mai estava inspirat. Ara escriu bastant regularment, però és desorganitzat. Quan recita un poema, sigui seu o d'algú altre, es nota que el viu. No li agrada donar classes perquè no li agrada dir a la gent el que ha de fer. Per això tampoc li agradava fer de crític. D'alguna manera, ha esta la vida que l'ha empès a fer aquestes dues activitats. Segons diu, els professors d'escriptura creativa diuen: "escriu del que sàpigues." El problema és que realment un no sap res. Segons diu, tots interpretem la poesia d'acord amb la nostra experiència, per això la interpretació de cada persona és diferent.

Paraules de Walser

2006-03-31T09:14:00.003+02:00

Del llibre Paseos con Robert Walser, de Carl Seeling, extrec els següents fragments:

"Todo buen trabajo, hasta el más mínimo, requiere inspiración poética."

"Para mí está claro que el oficio del poeta sólo puede florecer en libertad."

"Mis mejores horas de trabajo eran las primera de la mañana y las de la noche."

"Si volviera a tener treinta años, no volvería a escribir sin objeto, como un muchachuelo romántico, solitario y despreocupado. No se puede negar la sociedad. Hay que vivir en ella y luchar por ella o contra ella. Ése es el defecto de mis novelas. Son demasiado extravagantes y demasiado reflexivas, y su composición es a menudo demasiado descuidada. Envuelto en la legitimidad artística, me dediqué simplemente a improvisar. Antes de su reedición, con gusto hubiera recortado Los hermanos Tanner en setena u ochenta páginas; hoy creo que no se pueden hacer en público juicios tan íntimos sobre los propios hermanos."

"Cuanto menos acción hay y más pequeño es el entorno que precisa un poeta, tanto mayor suele ser su talento. Desconfío de antemano de los escritores que se exceden en la acción y necesitan el mundo entero para sus personajes. Las cosas cuotidianas son lo bastante bellas y ricas como para poder sacar de ellas chispazos poéticos." (pensa el contrari que Hemingway, Conrad e Italo Calvino)

"La felicidad no es buen material para un escritor. Es demasiado autosuficiente. No necesita comentario. Puede dormir enrollada sobre sí misma, como un erizo. En cambio el dolor, la tragedia y la comedia están llenos de potencial explosivo. No hay más que prender la mecha en el momento oportuno. Entonces suben al cielo como cohetes e iluminan toda la región."

"¿De qué le sirve a un artista el talento si le falta el amor?"

"Se puede engañar a los demás, pero a la larga uno nunca se engaña a sí mismo."

"Lo único que siempre me ha salido bien es lo que ha brotado de mí con naturalidad, y lo que de algún modo yo mismo he vivido. "

"El artista tiene que extasiar o atormentar a su público. Tiene que hacerle reír o llorar."

"Jamás he escrito en dialecto, con toda intención. Siempre me pareció una indecente concesión a la masa. El artista tiene que guardar las distancias respecto a ella. Ella tiene que sentir respeto por él. Tiene que ser un verdadero idiota para construir su talento sobre la idea de acercar su literatura al pueblo más que los demás. Los creadores deben sentirse básicamente obligados a pensar y actuar noblemente y aspirar a la grandeza."

"Querer luchar contra leyes eternas es un signo de inmadurez intelectual."

"Sin amor, el ser humano está perdido."

"Una de las mayores virtudes de Goethe era su instinto social, así como su genio para disponer los espacios de trabajo adecuados a todos los períodos de su vida. Es algo que no tiene parangón. Cuando estaba cansado de escribir, se refrescaba en los espacios de la geología y la botánica, en las empresas ministeriales y teatrales. Siempre descubría nuevas fuentes para rejuvenecer."

Acerca de Nietzsche:"Se vengaba de que ninguna mujer le hubiera amado. Él mismo acabó por carecer de amor. ¡Cuántos sistema filosóficos no son más que venganzas por perdidos disfrutes!"

"¿Acaso la vida humana está siempre llena de sol? ¿No son sólo la luz y las sombras las que le dan sentido?"

"Mi experiencia es que el que quiera hacer algo en condiciones tiene que entregarse a ello. También la escritura exige todas las energías de una persona, ni más ni menos que la absorbe."

"Sólo los defectos otorgan características interesantes a las personas. Los fallos están ahí para crear contraste y dar así vida al mundo."

"Ningún escritor está obligado a la perfección. ¡Se le quiere con todos sus humanos defectos y locuras!"

"¿Por qué no iba el genio a poder servirse de ideas ajenas? A menudo, cuando él juega con ellas es cuando alcanzan significado, forma y vida."

"A menudo los poetas tienen unos tentáculos extraordinariamente largos, con los que presienten el futuro. Huelen los acontecimientos venideros como los cerdos las trufas."

"La falta de éxito era una peligrosa y encarnizada serpiente, que intentaba implacable asfixiar lo auténtico y lo original en el artista."

"La mayoría de las veces, a quien busca la belleza se le ofrece amistosamente."

"Hacer favores siempre es mejor que recibirlos."

"Ser capaz de expresar lo complicado con claridad y facilidad es sin duda la marca del genio."

"Conviene mantener absoluta reserva. A menudo con ella se llega más lejos que con la impertinencia."

"La vida social es un veneno para el artista. Le hace perderse en trivialidades y le induce a aceptar compromisos."

"Hoy se viaja demasiado. La gente parte en bandadas hacia tierras extrañas, sin temor, como si fueran sus legítimos propietarios."

"Cuando se es joven, se está ansioso de fiesta. Se siente casi hostilidad hacia la vida cotidiana. En la vejez, en cambio, se confía más en el día laborable que en el festivo. Uno prefiere lo usual a lo inusual, que produce desconfianza. Así cambia el ser humano, y es bueno que cambie."

"¿Para qué necesitan viajar los escritores, mientras tengan imaginación?(...) ¿Acaso la naturaleza viaja al extranjero? Miro los árboles y me digo que si ellos no se van, ¿por qué no iba yo a poder quedarme?" (pensa igual que Pessoa)

"¿Acaso las imágenes son la esencia de un buen poema? ¿No es el sentimiento el que da sus latidos a un poema?"

"¿A París? ¡Jamás! Jamás me habría atrevido a ir done Balzac, Flaubert, Maupassant y Stendhal trabajaron de forma tan inimitable."

"Nunca, ni siquiera en los períodos de mayor pobreza, me dejé comprar por la sociedad. Siempre antepuse la libertad personal."

"La gente está mucho más orgullosa de sus vicios que de sus virtudes, especialmente durante la juventud."

"Sufrir mucho tiene un sentido. Sólo que a menudo no lo intuimos."

"Habría que dedicarse a la verdad, que a menudo es más fantástica que la fantasía de los poetas."

Robert Walser

Cap a Amèrica

2006-03-30T10:37:00.000+02:00

Chateaubriand ha deixat la França revolucionaria i s'ha embarcat cap a Amèrica. Aquest sí que trobo que fa bé de marxar, tal i com estaven les coses. El que no diu, i no aconsegueixo fer-me'n a la idea, és qui paga això. Com ha pagat el passatge? De què pensa viure un cop a Amèrica? Viu de l'herència que li va deixar el seu pare? Dels estalvis del seu sou de soldat? No m'ho explico. I no entenc perquè no ha trobat convenient explicar-ho, com donant per suposat que el lector ja ho sap. Doncs no, no ho sé. Sé que es pot permetre dur una vida ociosa, anar al teatre, llegir, però no sé de que viu aquest home ni quant té. L'únic que em puc aventurar a creure és que viu de l'herència paterna. Però no deixa de ser una suposició. En què consisteix aquesta herència? Per què no ho explica?

Problemes de consciència

2006-03-29T09:28:00.003+02:00

Norte y Sur. En aquest quart capítol el pare de la Margaret li diu que han de deixar el benefici eclesiàstic, i anar-se'n al nord. No acaba d'explicar bé el perquè d'aquesta decisió. El Sr. Hale no pot continuar exercint el seu ministeri, sembla, però continua creient en Déu i en l'Església Anglicana; només que no es veu capaç de ser-ne pastor. No ho acabo d'entendre. Deixar una feina còmoda, una casa que és la seva llar, uns feligresos que s'estima... i tot per què? Per anar-se'n a fer de professor particular a una ciutat del nord. No em cap al cap. Es clar que llavors ja no hi hauria llibre, però em resulta difícil de creure que algú vagi en contra dels seus interessos materials, i dels de la seva família, per un problema de consciència. Més mala consciència li hauria de fer la decisió que pren, decisió que em sembla més un caprici que altra cosa. Un altre punt que m'agradaria destacar és que necessita que sigui la seva filla qui ho digui a la seva dona. Ell no s'hi atreveix! Trobo que té una barra impressionat. No només perjudica a la seva dona i a la seva filla amb la seva decisió, sinó que no s'atreveix a donar la cara. Això no encaixa amb la meva idea de pare de família ni puntal de la comunitat. Com pot demanar això de la Margaret? No dic que la seva dona no s'ho mereixi (la decisió i la manera de saber-la), però la Margaret ben segur que no s'ho mereix. Veure'm què passa.

Imatges i sentiment

2006-03-28T09:54:00.004+02:00

"Però, que potser les imatges són l'essència d'un bon poema? No és el sentiment el que dóna els seus batecs a un poema?"

Robert Walser

Vet aquí una frase que m'ha fet pensar. Jo sempre havia pensat que l'originalitat i la qualitat de les imatges era el més important a l'hora de buscar el valor d'un poema. Què deu voler dir amb això del sentiment? I, no obstant, crec que ho sé, que ho intueixo. Agafem com a exemple els poemes d'Una Ola, de John Ashbery. Contenen imatges de molta qualitat i originalitat, i jo em pensava que en això residia el seu valor. Però, si els llegim bé, ens adonem que també hi ha sentiment, emoció, un tremolor de la consciència. Allò que té a veure amb la intenció de l’autor a l’hora d’escriure el poema, aquell sentiment conflictiu que l'autor lluita per expressar. Segons aquestes paraules de Walser, això és el que el fa valuós.

Llegir i escriure

2006-03-27T10:50:00.001+02:00

Daniel Cassany, al seu llibre Descriure escriure. Com s'aprèn a escriure. il·lumina aquest tema. Segons diu, la manera com s'aprèn a escriure és semblant a com el nen petit aprèn a parlar. El nen aprèn espontàniament els codis dels grups als que l'interessa pertànyer. De la mateixa manera, una persona aprèn a escriure gràcies a l'interès a imitar un bon escrit, gràcies a l'interès a pertànyer al grup de les persones que creu que escriuen bé. Segons Cassany, que ho corrobora amb diversos estudis empírics, s'aprèn a escriure bàsicament llegint. Escrivint i corregint també, però bàsicament llegint. Però no llegint de qualsevol manera, sinó llegint com un escriptor, amb interès a fer el mateix, a pertànyer al grup dels escriptors. I això passa d'una manera espontània, tal i com el nen aprèn a parlar.

Simplificant

2006-03-24T07:27:00.001+01:00

He acabat Simplifica tu vida, de la Elaine St. James. És un llibre d'auto-ajuda. Em sembla especialment simpàtic. Encara que algunes de les coses que aconsella no són per posar a la pràctica, la majoria de consells que dóna són una victòria del sentit comú sobre l'atabalament de la vida moderna. En moltes coses té raó, però no es tracta de seguir-ho al peu de la lletra només perquè ho diu un llibre: es tracta de ser conscients de la creixent complexitat de les nostres vides i de lluitar per posar-hi remei. A mi, llegir aquest llibre m'ha relaxat. D'alguna manera, m'ha tret pesos de sobre.

Jo penso que tots els llibres d'auto-ajuda són una mica com els llibres de Com fer-se milionari, que només en fan a la persona que els ha escrits. I m'agradaria saber si, després d'aconseguir un èxit de vendes tan esclatant amb aquest llibre, la vida de l'autora va continuar sent tan senzilla com preconitza. Però enveges a part per algú que sembla haver trobat la pedra filosofal, és un llibre prou sincer, senzill i optimista com per passar-hi una bona estona. Ideal per començar a llençar trastos sense sentir-se culpable, cosa que trobo molt alliberadora.