dijous, 29 de juny de 2006

Una papallona a la finestra

Abocant-me per la costa espadada, de Jenrik Larson. El que veig en aquesta obra és una línia ascendent que es complementa amb la totalitat de l'expressió global i centrípeta (i perquè no centrífuga). El llibre presenta unes marcades línies d'expressió, plenes d'inflexions profundament humanes (sic), girs col·loquials i una veritat per sobre de les interpretacions casuals. Audiometria o postrimetria, l'obra aconsegueix transmetre el seu missatge ecològic amb el necessari cromatisme, no sense que ens preguntem per la germanor universal i la il·luminació del coneixement. Impepinable.

dimecres, 28 de juny de 2006

Amor

La Cartoixa de Parma. Capítol XVIII. Fabrici i Clèlia aprenen a estimar-se a través dels murs de la presó. O a través de les finestres de la presó. És curiós que dues persones que s'havien vist a la Cort no mostren interès l'una per l'altra fins que per força han d'estar separades. Però, poden estar més unides que això?

I recordem que Clèlia ja té a les seves mans un anell que anava destinat a Fabrici.

dimarts, 27 de juny de 2006

Desconcert


Memorias de Ultratumba. No només s'ha casat amb una dona que no estima pels seus diners: ara a més resulta que estan arruïnats i que ha hagut de demanar un préstec. Com si això no fos prou, va a una sala de joc i es juga el préstec! A més, perd en una diligència els pocs diners que li queden de tot plegat. Al final els recupera i amb aquest diners pot emprendre el camí de l'exili. Sense la seva dona! Suposo que que em sembli tot tan increïble és perquè va passar en una altra època, a algú amb una altra mentalitat. Però em sembla increïble. Fins ara l'havia comprès, a aquest home. Ara ja no sé que pensar-ne, em desconcerta. Això sí, el text continua estan meravellosament escrit.

dilluns, 26 de juny de 2006

Rubors

Norte y Sur. Capítol XXIII. En aquest capítol assistim a una conversa reveladora de la relació entre la Sra. Thornton i el seu fill. Amb una paraula d'ell, ella ho ha sabut. I sembla resignar-s'hi. Aquesta actitud clarivident contrasta amb la de la Fanny, que ni entén res ni té amb els altres dos la relació de franquesa que els altres tenen entre ells. La Sra. Thornton no ha vist res però ha comprès al seu fill. La Fanny sap el que sap, com si ho hagués vist, però no ha comprès res.

En Thornton es posa vermell en recordar els braços de la Margaret al voltant del seu coll, i la Margaret es posa vermella només de pensar que algú s'hagi pogut pensar que està enamorada d'ell. Un paral·lelisme deliciós.La història romàntica s'ha apoderat del llibre, i ja ningú es recorda del disturbis, de la vaga i del treballadors, i jo menys que ningú, malgrat que em sàpiga greu; tot plegat és un decorat: l’important és la relació entre la Margaret i en Thornton.

dissabte, 24 de juny de 2006

Paraules de Zagajewski

"Algunos lloran; otros fuman cigarrillos elegantes, leves como el aliento de un gorrión."

Georges Seurat: La fábrica
Adam Zagajewski
Poemas escogidos

divendres, 23 de juny de 2006

Lanval

Maria de França, Lais. Lanval. Vet aquí una nova visió de la relació entre Artur i Ginebra. Costa molt de veure a la dona del Rei Artur en aquest context.

Com a detall curiós, vull destacar el vestit de la fada que estima Lanval (segons les notes és una fada): era obert dels costats i aquests estaven units amb llacets. Quin vestit no devia ser!

dijous, 22 de juny de 2006

El poder del tabac

Em sembla que ja havia dit alguna vegada que m'encanten aquest llibres d'autoajuda nord-americans. Tots semblen escrits sota la mateixa mentalitat. El que m'agrada d'ells és dosi d'autoestima que proporcionen, del tipus "tu ho pots fer" (si segueixes les instruccions, es clar). Et fan sentir capaç de dirigir la teva vida.

Primer vaig llegir Com conquistar marit. Trobo que alguns consells d'aquest llibre van contra l'instint de supervivència, però a part d'això, el to didàctic és molt interessant. Llavors vaig llegir Simplifica la teva vida. Aquest em va apassionar, i algunes coses que diu son realment fruit del sentit comú, per bé que altres siguin impossibles. El vaig comentar aquí, fins i tot. Llavors he llegit Deixar de fumar és fàcil, si saps com. No fumo, i més que deixar el tabac, el que m'ha fet sentir aquest llibre és fascinació per una força tan poderosa que fa que, contra tot sentit comú i tota lògica, la gent continuï fumant. No sé si és l'autor que està fascinat pel poder del tabac, o sóc jo. O l'encantadora contradicció que fa afirmar a l'autor que fumar és un plaer i que fumar no proporciona cap plaer al mateix temps, que segur que els fumadors entendran. Ara vull llegir Els homes són de Mart, les dones són de Venus. Entreveig instruccions molt prometedores per convertir la meva vida emocional en un èxit. Just el que necessito, realment. Ja us diré el què!

Finalment voldria parlar dels exemples: us heu fixat que aquests llibres sempre tenen exemples? Tipus: en Dave i la Karen van fer tal cosa d'acord amb el llibre i els va funcionar. O la Sue i en Karl. Tots aquest exemples – dels quatre llibres- semblen inventats per la mateixa persona. Deu ser la mentalitat nord-americana?

dimecres, 21 de juny de 2006

On és l'amor que manca?

Llegeixo el llibre de Peter Handke El miedo del portero al penalty. L'exemplar és de la biblioteca, i algú l'ha llegit abans que jo. Aquest algú ha subratllat la frase: "Ahora que tenía las manos ocupadas, se sentía más inofensivo que antes". És curiós això de llegir un exemplar d'un llibre que algú ha subratllat abans. Jo precisament pensava que en aquest llibre no hi havia res a subratllar, i em trobo amb això. També em resulta un pèl xocant que algú hagi arribat al mateix punt del llibre que jo, ja que és un llibre que només es pot llegir amb una certa força de voluntat. I ha de ser d'una tirada, quin remei! Què en pensava aquesta persona d'un llibre tan estrany? Era un noi o una noia? Va necessitar, com jo, tota la seva paciència per acabar-lo? Però no l'he deixat.

Dues coses: a la contraportada se'n fa un resum que no és veritat, indicant unes coses que no passen. Ja sol passar això, amb els llibres inclassificables i difícils de resumir. I la segona: com acaba? L'agafen? Estan a punt d'agafar-lo? Es delata a si mateix quan canvia la moneda? Li servirà el futbol per recompondre la seva vida, o almenys la seva percepció de les coses? Un llibre molt estrany, molt, que no sé si he entès. Si m'ha agradat? No. La veritat. Però no perquè sigui dolent. Simplement la meva visió del món no encaixa amb la que es mostra en aquest llibre. Però això no vol dir que la mostrada sigui menys veritat. Estrany, ja dic. De totes maneres, per qualitat que tingui el llibre, es queda a la superfície de les coses i de les relacions humanes. No hi veig una empatia amb l'entorn, amb les persones. (La qual cosa no és estranya si pensem que és la visió d'un assassí.) O sigui que el seu gran defecte és la seva gran qualitat. Però jo diria que fins i tot els assassins estimen. Per cert: si no mata a la segona dona és perquè no s'hi ha ficat al llit.

No és preocupant que algú escrigui una novel·la així? No és preocupant que algú vegi el món d'aquesta manera?

dimarts, 20 de juny de 2006

A casa dels amics

Anton Txèjov. Cuentos: En casa de los amigos. Un conte que m'ha sorprès molt. Sembla que el protagonista estava enamorat de la Vania, però ella ha escollit una vida independent sense un home. Ara ja no la veu bella, sinó vella. El protagonista està ressentit amb aquestes dones que el tracten amb condescendència i li diuen que no ha viscut, mentre admiren al perfecte inútil d'en Serguéi Serguéich. És un home pràctic, i no vol estimar. O no vol estimar la Nadia. En certa manera me m'alegro que no l'enredin perquè s'hi casi. Aquesta gent no em semblen autèntics amics, en especial ell. Hi ha una discordança de punts de vista, entre la realitat que veu el protagonista i la que veuen elles. Això els separa. Suposo que li fa un cert fàstic sentir-se estimat per la mateixa gent que estima a algú com en Serguéi Serguéich. Aquí hi ha la clau del relat. Si elles no poden diferenciar a algú que realment val, no serveix de res tenir el seu amor. Està decepcionat de la seva joventut per això, per com ha acabat tot. I no creu gaire en el gènere humà, en l'amor. També sent que si es casés amb la Nadia, quedaria atrapat per sempre en l'esfera d'aquest cunyat que té la mà foradada.

Està molt bé el detall de les sabatilles.

Un conte que té la complexitat d'una novel·la. Hi ha novel·les que en cinc-centes pàgines no expressen els matisos d'aquest conte. Txèjov és un dels grans. No m'ho acabava de creure, pensava que les crítiques exageraven. Ara estic veient que és ben veritat.

dilluns, 19 de juny de 2006

Paraules de Zagajewski

"L'èxtasi ha de pactar amb setmanes de dejú"

Parla més baixet
Adam Zagajewski
Poemas escogidos

diumenge, 18 de juny de 2006

Coixesa

Vaig llegir en una revista una entrevista a dos pesos pesants de la crítica literària d'aquest país. Deien que la majoria de crítiques de llibres aletejen sobre el llibre del que parlen en comptes de centrar-s'hi. Deien que moltes d'aquestes crítiques són intercanviables. Això em va fer pensar, i em va fer adonar que moltes de les coses que he escrit elogiant un autor o altre potser sí, que ho són, d'intercanviables. Potser jo també aletejo sobre els llibres en comptes de centrar-m'hi. En fi, tampoc no pretenc fer crítica exhaustiva, només són opinions, i això només és un bloc. Però una voldria escriure alguna cosa que valgués la pena. En tot cas, m'aniria prou bé saber de quin peu coixejo.

dissabte, 17 de juny de 2006

Sense sang

Algú es pot haver adonat que sempre parlo amb entusiasme dels llibres que llegeixo. Això és per què, si un llibre no m'agrada, o no m'interessa prou, el deixo i no en parlo. No crec que sigui ningú per emetre opinions sanguinàries sobre llibres que no m'han agradat.

Darrerament he deixat un parell de llibres: eren d'un autor català i d'un autor espanyol actuals. Simplement no m'han interessat. I són autors amb bones crítiques, considerats bons. I es que per bo que sigui un autor actual, encara no ha passat la prova del pas del temps. Sóc massa exquisida o aquest autors no estan a l'altura? En tot cas no sóc ningú per dir-ho, i no mencionaré el seu nom. Simplement enrecordar-me de no llegir-los més. Sort que eren de la biblioteca!

divendres, 16 de juny de 2006

És una novel·la rosa?

Pregunta transcendental: és Norte y Sur una novel·la rosa? Per la darrera escena a la que hem assistit, això sembla. Tampoc sóc aquí per dir si una novel·la és rosa o no. Totes les grans novel·les són grans històries d'amor. Aquí sembla que hi ha alguna cosa més que material "rosa". Hi ha una lluita de classes, hi ha la descripció d'uns personatges. És interessant. Rosa? Potser sí una mica. Però té més qualitat que tot això.

dimecres, 14 de juny de 2006

Valent i cortès

Norte y Sur. Capítol XXII. Quina escena! És ben bé un llibre. No sé què trobo més increïble: que ella li digui que surti a enfrontar-se a la multitud, o que ell es planti i ho faci. Estan fets ben bé l'un per l'altra. Com a mínim són valents, però crec que tanta valentia voreja els límits del sentit comú. I llavors ell li confessa que l'estima (es clar que ella està desmaiada...) La lectora no s'imaginava que això arribés tan lluny. Em sembla que al Sr. Thornton encara li queda mig llibre per patir, ben bé, perquè tot just estic a la meitat. I la tal Fanny, quina bleda!

dilluns, 12 de juny de 2006

Trobar

Avui llegia Haibun, dins el llibre Una Ola, de John Ashbery. Llegint això, una compren perquè està considerat un dels gran poetes de l'actualitat. Els poemes que hi havia abans també m'han agradat molt. Tenien raó els crítics: els seus poemes són com quadres abstractes, amb imatges fragmentades com en un trencadís de Gaudí. Però amb tanta abstracció seria fàcil perdre's, caure en el no dir res, en les paraules buides. No és el cas. Encara que no l'entenguis literalment, sents què vol dir, sents que el missatge t'arriba. Són missatges d'harmonia. Hi ha una ferma base humana al darrera, no és pirotècnia. Hi ha una persona que sap, que ha viscut i ha sentit, i ha conservat algunes imatges precioses a la memòria, que un dia, obeint un estrany instint, sorgeixen per un poema, unint-se des del fons de les seves vivències per integrar-se en el text, ocupant el lloc que els correspon, que els ha correspost sempre.

En un dels poemes que he llegit avui surt la paraula espineta. No sabia què volia dir. L'he buscat al diccionari. Una espineta és un clavicordi petit, una mena de piano. La música, sempre present als seus poemes.

diumenge, 11 de juny de 2006

Un vell conegut

Memorias de Ultratumba. Ha aparegut Fouché! Chateaubriand no en parla amb l'admiració amb que en parlava Zweig, precisament... Més aviat el té per una rata...

dissabte, 10 de juny de 2006

Sopar de categoria

Norte y Sur. Sopar a casa dels Thornton. La Margaret no s'interessa per les absurdes converses de les "dones". Els que parlen de coses interessants són els homes; les dones només es dediquen a criticar-se els vestits. En això Elisabeth Gaskell simplifica; aquí no s'assembla gens a Jane Austen. En el sopar la Margaret també és conscient de l'ascendent del Sr. Thornton entre els seus iguals. Ell és conscient de no ser un cavaller, però si de ser "tot un home". Ell ja està profundament enamorat, però no té gaire experiència en el tracte amb les dames, i això també pot ser un atractiu. Què haurà de passar perquè la Margaret se'n enamori?

divendres, 9 de juny de 2006

Entrevista a Paul Auster

"Mi novela es una elegía a una forma de vivir que desapareció de un plumazo el 11 de septiembre"

Doce años tardó el autor estadounidense en escribir su nueva novela: Brooklyn Follies. Desde su casa en Nueva York, explica por qué optó por la comedia para rendir homenaje a una forma de vida rota abruptamente en 2001 y a la necesidad de reconocer la felicidad en lo cotidiano. Auster, que plasma en esta historia su veta más política, recuerda los motivos que lo llevaron a la poesía y de ésta a la narración. Confiesa, además, la manera en que se le ocurre una idea para un libro y cómo es su proceso de creación.

EDUARDO LAGO
BABELIA - 18-03-2006

Paul Auster publicó su primer libro hace 27 años, 'La invención de la soledad'. .
"Mi manera de aproximarme al lenguaje es la de un poeta, no se diferencia en nada de la actitud que tenía cuando escribía poesía"

La cita es en su casa, un brownstone de tres plantas ubicado en Park Slope, cerca de la Séptima Avenida, en una calle en cuesta que recuerda vivamente la atmósfera recreada en Smoke y Blue in the Face, dos películas que captan con la misma riqueza de matices que sus narraciones el espíritu de Brooklyn, el idiosincrásico barrio en el que Paul Auster vive desde hace dos décadas. El autor de Leviatán y La música del azar acaba de cumplir 59 años. En una pared de la biblioteca cuelga una solemne declaración firmada por el presidente de la Junta Municipal de Brooklyn que da cuenta de una efemérides recientemente instaurada: la proclamación del 26 de febrero como "El día de Paul Auster". Su última novela, la número doce en su haber, es un encendido homenaje a Brooklyn y a las gentes que lo habitan.

PREGUNTA. Sus novelas se caracterizan por tener finales abiertos o ambiguos. Sin embargo, Brookly Follies tiene un final feliz. ¿Ha escrito Paul Auster una comedia romántica?

RESPUESTA. Desde luego, es una comedia, aunque no sé si romántica. Suceden cosas tristes y hay episodios oscuros, pero al final, a la mayoría de los personajes les salen bien las cosas. También hay una veta política, sobre todo por parte de Tom, uno de los personajes principales, que es muy crítico con la Administración de Bush. Hay que tener en cuenta que la novela transcurre en el periodo de las elecciones presidenciales del año 2000. Se habla bastante de la situación que aqueja a este país. Tom no es precisamente republicano y sus ideas se expresan con toda claridad en Brooklyn Follies. Es cierto que de todas las novelas que he escrito, ésta es la que tiene un final más cerrado, pero no podía ser de otra manera, dado que se trata de una comedia. Necesitaba un final contundente y aunque se puede tildar de feliz, hay que matizar, porque se da una mezcla de emociones de signo muy encontrado.

P. En la novela irrumpen bruscamente los acontecimientos del 11 de septiembre de 2001. ¿Le resultó doloroso escribir sobre eso?

R. La sombra de los atentados se cierne de manera velada sobre toda la novela, pero no afloran en la narración hasta el final. Esos párrafos le dan un vuelco total al libro. Todo lo que ha tenido ante sus ojos el lector cobra un sentido inusitado. Brooklyn Follies se transforma en una elegía, en un himno a una forma de vivir que desapareció de un plumazo de la faz de la tierra. El lector descubre que lo que tiene ante sí es un canto a un mundo perdido, a la belleza y sencillez de una forma de vida cotidiana que dejó de ser posible a partir de aquellos acontecimientos. El 11 de septiembre de 2001 cambió el curso de la historia, haciéndonos entrar a todos en un periodo ominoso.

P. Brooklyn siempre ha ejercido una extraña fascinación sobre todo tipo de escritores. ¿Podría recordar a algunos?

R. Habría que empezar por Walt Whitman, quizás el más célebre de todos. Más recientemente tenemos a los dos Miller, Arthur y Henry. También Thomas Wolfe vivió en Brooklyn durante un tiempo... Y luego está aquel experimento tan interesante cuando un grupo de escritores compartió una casa en Brooklyn Heights, en la década del cuarenta o del cincuenta, no me acuerdo bien. W. H. Auden, Langston Hughes, Carson McCullers. Hay una novelista maravillosa, hoy olvidada, Bessie Smith, la autora de Un árbol crece en Brooklyn, un libro bellísimo. Y tantos otros, Norman Mailer, Truman Capote... Si nos trasladamos a la actualidad es un delirio la cantidad de poetas y novelistas que viven aquí. Son innumerables.

P. ¿A qué cree que se debe?

R. Brooklyn es un lugar que tiene una atmósfera muy especial. Hay en este barrio algo misterioso que se te mete por debajo de la piel y se queda ahí. Brooklyn es un inventario del universo y tiene la peculiaridad de que mientras que en todas partes las diferencias étnicas y religiosas son una fuente potencial de conflictos, aquí se convive en armonía. Yo me vine a vivir por razones prácticas, porque los alquileres eran más baratos y llevo 19 años aquí. Cuando me casé con Siri, ella dejó Manhattan para venirse a Brooklyn, y cuando decidimos comprarnos una casa le dije que no tenía por qué ser aquí, y ella, que había venido un poco a regañadientes, dijo que no, que no quería irse de Brooklyn.

P. ¿Cómo surgió Brooklyn Follies?

R. Se me ocurrió en 1993. Eso en mí es normal. Mis novelas se gestan durante periodos muy largos de tiempo, cinco, diez, a veces quince años. Cuando empecé, tenía en mente una estructura muy diferente a la de ahora. Nathan, el protagonista, no existía entonces en mi imaginación, pero el resto de los personajes sí. Sobre todo había dos personajes muy especiales, Willy Christmas, un mendigo poeta, y Míster Bones, su perro. Esos dos personajes fueron el motor que puso en marcha la novela, pero cuando terminé el primer capítulo me di cuenta de la singularidad de su historia y tomé la decisión de dedicarles una novela a ellos dos. El resultado fue Tombuctú, una narración breve, de carácter acusadamente poético. Mi intención era escribir Brooklyn Follies inmediatamente después de Tombuctú. Pero faltando Willy Christmas y Míster Bones, la estructura que tenía pensada se me vino abajo y no fui capaz de recomponerla. Me pasé años pensando en cómo resolver el problema. Entre medias, escribí otras novelas, pero no me resultó posible abordar Brooklyn Follies hasta que se me ocurrió el personaje de Nathan.

P. ¿De dónde surgen sus historias?

R. De las profundidades del subconsciente, de un abismo al que no tengo acceso. Anidan ocultas dentro de mí mismo hasta que un día surgen y entonces las observo: ideas, personajes, palabras. Al principio no las entiendo, pero si se trata de algo que me atrae, que me subyuga aunque no sepa por qué, me pongo a explorar el material, a tratar de darle forma.

P. Usted empezó como poeta. ¿Cómo se convirtió en narrador?

R. La discontinuidad no es tan tajante. Hasta el día de hoy me sigo considerando poeta, un poeta que cuenta historias. Mi manera de aproximarme al lenguaje es la propia de un poeta, no se diferencia en nada de la actitud que tenía cuando escribía poesía propiamente dicha. Además, siempre he escrito ficción, sólo que de joven no quería publicarla porque no tenía suficiente calidad. Llegó un momento en que dejé de escribir ficción, aunque seguí escribiendo ensayos y reseñas, además de poesía. A finales de los setenta atravesé por una crisis muy profunda y dejé de escribir por completo. Durante un año no escribí una sola línea. Y cuando me sentí con fuerzas para volver a hacerlo, me dediqué exclusivamente a la prosa. Sentí una especie de liberación, pero no es exacto decir que dejara la poesía. Seguía ahí, sólo que el vehículo en que aparecía eran mis novelas. Y todavía sigo escribiendo poemas, sólo que lo hago con carácter privado, para celebrar ocasiones familiares, como bodas y cumpleaños. (Se ríe). Son poemas con rima, y me divierto mucho componiéndolos.

P. En 1979 publica La invención de la soledad. ¿Cuál es la importancia de ese libro?

R. No es una novela, pero siempre he pensado que fue el catalizador que puso en marcha toda mi carrera como novelista. Lo escribí tras la muerte de mi padre, con ánimo de entender quién había sido. La invención de la soledad es un intento de encontrar el sentido que había tenido la vida de mi padre. ¿Y qué es la ficción sino el intento de entender las vidas ajenas? Ésa es la razón por la que se escriben novelas. La invención de la soledad abrió para mí una puerta que desde entonces nunca se ha cerrado, la de la ficción. Estamos en 2006, han pasado 27 años, y a lo largo de todos estos años no he dejado de escribir novelas en ningún momento.

P. ¿Por qué hay tan poco diálogo en sus novelas?

R. Resulta llamativa la influencia que ejerce hoy día el cine sobre la literatura. Son muchos los narradores cuya imaginación está condicionada por el cine. Estructuran sus novelas yuxtaponiendo escenas que luego llenan de personajes que intercambian palabras. En cuanto a mí, a pesar de que he hecho cine, soy el menos cinematográfico de los escritores. Lo que a mí me interesa es el cuerpo mismo de la narración, ir desplegándola lentamente para dar forma a la novela, y aunque hay diálogo, es relativamente escaso.

P. ¿Qué le ofrece el cine que no encuentra en la novela?

R. Son dos maneras completamente diferentes de contar historias, y en eso hay un desafío que me atrae como creador. Soy un cinéfilo empedernido desde que era niño, aunque eso no se refleje en mi manera de escribir. Me metí a hacer películas por accidente. Luego hay un elemento extra-artístico y es que escribir es un oficio atrozmente solitario. Me he pasado muchos años encerrado en una habitación, sin hablar con nadie. Por el contrario, el cine es un arte colectivo, te permite trabajar con mucha gente, y eso es algo muy gratificante.

P. ¿Qué ocurre en el tiempo que media entre el final de una novela y el principio de la siguiente?

R. Cuando termino una novela tiendo a olvidarme de ella, aunque los personajes siguen vivos dentro de mí durante algún tiempo. Es como si después de haber convivido muy de cerca con unos amigos, de repente se van y los echas terriblemente de menos. De vez en cuando me pregunto: ¿qué estarán haciendo X o Y ahora? Algo así. Luego viene un vacío abrupto, durante el cual me siento deprimido y no soy capaz de hacer nada. Sólo que en la parte de atrás de la cabeza, ya está la siguiente novela, tratando de abrirse paso y al cabo de un par de meses, ya estoy encerrado, escribiendo. Por cierto, he terminado otra novela. La terminé a finales de diciembre... Sí... (pensativo). Es una novela corta, muy extraña... Se titula Viajes por mi escritorio. Su génesis es distinta de la del resto de mis novelas. Normalmente tengo las novelas en mi cabeza durante muchos años antes de ponerme de hecho a escribirlas. El caso de Viajes por mi escritorio es distinto. Surgió de la nada, como por ensalmo. Un día tuve una visión de un anciano en pijama que calzaba zapatillas de cuero. Lo vi sentado al borde de la cama, con las manos apoyadas en las rodillas y la cabeza hundida, mirando al suelo. (Paul Auster aparta la silla de la mesa, reproduce el gesto que acaba de describir, y se queda un rato callado). Era una imagen hipnótica, que no me podía apartar de la cabeza. De pronto la entendí: aquel anciano era yo dentro de veinte años. Esa imagen fue lo que generó la novela, pero no me pregunte de qué va, porque no sabría por dónde empezar. El año que viene podrá leerla, si quiere.

P. Su obra está firmemente anclada en el legado de los autores mayores de la historia de la novela. En la Trilogía de Nueva York hay un homenaje directo a Cervantes y Hawthorne aparece en muchas de sus obras, incluida Brooklyn Follies, donde hay un manuscrito falsificado de La letra escarlata.

R. Cervantes nos dio el libro de los libros. Don Quijote es una novela en la que aparecen todas las cuestiones relativas al arte de la ficción. Es, sencillamente, un libro inagotable. Dos libros, en realidad, porque la segunda parte es otra novela, la verdaderamente moderna, todavía mejor que la primera. Don Quijote es un libro que te lleva a lugares insospechados. No sé cuántas veces lo he leído. En cuanto a Hawthorne, toda la literatura norteamericana remite a él. La letra escarlata es fundamental, pero tiene otras muchas cosas de gran interés. No hace mucho edité y prologué un librito suyo muy curioso, el diario que dedicó a su hijo Julian, un diario que comprende un periodo de 20 días. Y luego están los relatos. Hawthorne es un cuentista prodigioso. Tiene razón Borges cuando dice que es un precursor de Kafka. Los cuadernos, en particular, están impregnados de una atmósfera que prefigura llamativamente una sensibilidad como la de Kafka. Están cuajados de apuntes y bosquejos, de ideas para relatos que parece haberlos escrito alguien que vivió en el siglo XX. Me siento muy cerca de él, por eso aparece constantemente en mis libros. Mi personalidad se asemeja a la suya, tengo el mismo gusto por la soledad que tenía él. Cuando decidió ser novelista se pasó doce años encerrado en una habitación, escribiendo. Sólo salía durante el verano, a viajar por Nueva Inglaterra. Me parece fascinante. Hawthorne es nuestro primer gran escritor, junto con Edgar Allan Poe.

BIBLIOGRAFÍA

NARRATIVA

La noche del oráculo.
El libro de las ilusiones.
Creía que mi padre era Dios.
Tombuctú.
A salto de mata.
Mr. Vértigo.
El cuaderno rojo.
Leviatán.
La música del azar.
La trilogía de Nueva York.
El palacio de la Luna.
El país de las últimas cosas.
La invención de la soledad.

ENSAYO

Experimentos con la verdad.

GUIONES
Smoke; Blue in the Face.
Lulú on the Bridge.

POESÍA

Pista de despegue.

dijous, 8 de juny de 2006

Capítol XVIII

Capítol XVIII, pàg. 271. Per fi. El meu capítol preferit de La Cartoixa.

dimecres, 7 de juny de 2006

Bisclavret

Un lai d'un home que es converteix en llop. La seva dona no vol continuar dormint al seu costat per aquesta raó; li arrenca el seu secret i...

Una cosa que em sorprèn és que la dona, tot i perdre el nas (cosa que segons les notes era una gran ofensa a l'època) no es queda sola; l'home que estima l'acompanya en el seu exili, i tenen fills. Per tant jo no veig que sigui tan castigada pel que ha fet.

dimarts, 6 de juny de 2006

Matrimoni...


"Mi viaje a América había dejado un agujero en mi fortuna, mis propiedades de mi herencia de segundón, estaban poco menos que reducidas a nada por la absorción de los derechos feudales: los beneficios simples, que debían corresponderme pro mi afiliación a la Orden de Malta, habían desaparecido junto con los demás bienes del clero en favor de la nación. Esta coincidencia de circunstancias determinó el paso más serio de mi vida: me casaron."

"Su fortuna se estimaba entre quinientos y seiscientos mil francos."

"Retenido por mi lazo indisoluble, compré primero al precio de un poco de amargura las dulzuras de que hoy disfruto."

Sembla que casar-se per conveniència era molt corrent en aquella època entre les classes riques. Chateaubriand parla molt bé de la seva dona, la respecta, sembla que ella n'estava enamorada; però en cap moment diu que l'estimi amb l'amor que ha de tenir un marit. Però era rica, i s'hi va casar. Tampoc sembla que s'hagués volgut casar amb cap altra. Té la seva musa, però sembla que encara no s'ha enamorat de debò.

diumenge, 4 de juny de 2006

Veritat o amanida?

He llegit d'una tirada El cuaderno rojo, de Paul Auster. Parla de coincidències, de casualitats. Diu que totes les històries que explica són veritat. Després del que va dir en Martí Peraferrer sobre Vaig creure que el meu pare era Déu, no me'n fio. De totes maneres, veritat o invenció, veritat o veritat amanida, el lector no pot evitar llegir-les d'una tirada. Són històries que t'atrapen. Això és el que és important d'una història, que t'atrapi. I la veritat que contenen va més enllà de si la cosa va passar de debò o no. I dir que, encara que me'n malfiï una mica, jo me les crec aquestes històries, com em crec tots els llibres. On seria la gràcia sinó?

Especialment pertorbadora es la història de la carta, per destacar-ne alguna. Un malson d'escriptor. Si es vertadera és espaordidora, i si és inventada, mereixeria ser vertadera (com a història, no pel que implica i lo malament que li va fer passar).

dissabte, 3 de juny de 2006

Sana obsessió


Amb tota l'emoció, he acabat de llegir Novel·la d'escacs, d'Stefan Zweig. L'he llegit d'una tirada, la febre per saber què passarà m'ha posseït. Conec una cosa comparable a l'obsessió pels escacs que es descriu en aquest llibre: l'obsessió per les novel·les d'Stefan Zweig, el primer cop que les llegeixes. Es ben bé el mateix, aquest oblidar-se de tot, aquest no preocupar-se per cap altra cosa, només continuar llegint; no menjar, no dormir: només anar passat les pàgines. Mai és bo obsessionar-se, i a més el llibre ve a dir això: compte amb les obsessions en les que no et comuniques amb els altres. Però tan de bo n'hi haguessin més de novel·les d'aquestes, novel·les amb les que et puguis obsessionar d'aquesta manera.

Stefan Zweig era un mestre, un mestre en la descripció del microcosmos que és la ment d'una persona. No se li escapa el matís més fi del pensament, la més petita reacció humana. És un autor del que, pel que he llegit a Internet, tothom s'enamora. Es fa difícil que pugui ser d'una altra manera. Hi ha autors que provoquen infinites controvèrsies: la reacció davant Zweig és unànime. Tothom en destaca la sensibilitat, però hi ha moltes coses més, coses que és un plaer anar descobrint. Com diu el meu llibreter, les seves novel·les són petites joies.

divendres, 2 de juny de 2006

Amos i treballadors


Y aquellos hombres se consideraban capacitados para enseñar a los patronos a disponer de su capital! Hamper había dicho aquel mismo día que si se arruinaba por la huelga, empezaría de nuevo, consolándose con la idea de que quienes lo habían provocado todo se verían en una situación más difícil que él, ya que él tenía cabeza además de manos, mientras que ellos sólo tenían manos; y que si destruían su mercado, no podrían seguir en él ni recurrir a otra cosa."

Norte y Sur, d'Elisabeth Gaskell.

En aquesta novel·la es presenta als patrons com a gent capacitada i preparada perquè la societat progressi i als treballadors com a uns ignorants ressentits que només saben beure. El que a Orgull i prejudici era l'herència, que representava el Sr. Darcy, aquí és la posició guanyada amb la pròpia capacitat de treballar, que representa el Sr. Thornton. Tal i com jo ho entenc, i esperant acabar de llegir-lo, aquesta novel·la ve a dir que els amos són millors que els treballadors, i que per això uns són amos i els altres treballadors. Una mena de selecció natural. No diré què en penso d'aquesta idea, perquè em fa por que no estic prou preparada.

Un altre aspecte que voldria tractar és la Margaret: com la veu la gent. El doctor Donalson i la Mary Higgins, persones bones i agradables, la veuen com un sol que il·lumina. La Sra. Thornton, persona autoritària i desagradable, la veu orgullosa. No deixa de ser curiós. Malgrat tot em cau bé la Sra. Thornton, no sé exactament perquè. Potser perquè sospito que sabrà apreciar a la Margaret quan la conegui. En canvi la Fanny, la germana, suposo que es un personatge preparat perquè et desagradi ja d'entrada.

I, parlant de tot, quina malaltia té la Sra. Hale?