dimecres, 17 de maig de 2006

Fabrici el bell

Durant aquests dies he anat avançant en la lectura de La Cartoixa de Parma, d'Stendhal. He viscut la ganivetada a Giletti, he vist com Fabrici es buscava al mirall després d'haver matat un home (és presumit, què hi farem!) i l'he vist resar, demanant perdó pels seus pecats (no tots) i donant les gràcies per la seva sort. També l'he vist corregir l'ortografia d'uns versos mentre fuig de l'autoritat. Com molt assenyadament diu Ludovic "l'ortografia no fa el talent". Durant tots aquests esdeveniments, m'he enamorat una mica més d'ell. És introspectiu i valent. L'episodi de la Fausta, en canvi, més aviat és un descrèdit. Fer el pallús d'aquesta manera creient que va a la recerca de l'amor...

La impetuosa Gina ha començat a fer passos per ell, passos que la perden i el perden. Finalment, l'han pres. Lluny però de que això es converteixi en font d'infelicitat, d'alguna manera l'amor que cercava el ve a buscar: retroba la bella Clélia Conti, ara filla del seu carceller. Que Clélia serà un personatge important, ho veiem pel capítol sencer que dedica Stendhal a explicar-nos els seus pensaments, un dels més interessants del llibre fins ara, tot i el nivell. Si Gina sedueix pels seus arravataments, Clélia ho fa pel seu candor. Gina per fi s'ha reconegut a si mateixa que estima a Fabrici d'una manera diferent de com s'estima un nebot. I Clélia pensa que si Fabrici es tan bell enmig de guàrdies facinerosos, com no ho serà, de bell, quan sigui feliç... Nosaltres, que no veiem el seu aspecte, també el trobem bell, o sigui que tenen raó d'estar-ne, d'ell. Gina, Fabrici i Clélia. El triangle està servit.