dilluns, 29 de maig de 2006

Missatge número 100

Ja fa quatre missatges que vaig arribar al missatge número cent. Visca! No volia deixar passar l'ocasió sense celebrar-ho. Sé que cent missatges de fet no és res en comparació a altres blocs que he vist, però jo n'estic molt contenta. No és tant el fet de celebrar el missatge número cent com el fet de poder continuar escrivint. Com diu Cioran, no escrivim tant perquè tinguem quelcom a dir com perquè tinguem ganes de dir alguna cosa. Jo tinc moltes ganes de xerrar sobre els llibres que llegeixo. Llançant les meves paraules a l'infinit em realitzo una mica. De vegades no hi ha temps o no hi ha res a dir o estic escrivint una altra cosa, però sempre acabo tornant al lloc del crim. Escriure el bloc m'agrada molt. Que duri!

diumenge, 28 de maig de 2006

Color Cioran - Color amargor

"Ai del llibre que es pot llegir sense que ens interroguem constantment sobre el seu autor!"

E.M.Cioran

He acabat Desgarradura, de E.M.Cioran.

Es evident que quan una llegeix a Cioran és pregunta per la persona que hi ha al darrera d'aquestes paraules. Jo crec que era un bon home, torturat pels seus fantasmes, i amb una gran ambició. Un no escriu tant bé sinó té ambició, i ell escriu molt bé. Tota l'estona parla del suïcidi, de la fi de la civilització, del no-res; però continua escrivint, continua llegint, viu. No vull dir que sigui mentida tota aquesta amargor. L'únic que vull dir és que si et dones la feina d'escriure-la i fer que la gent la llegeixi, és que no estàs tan isolat com això. La dosi màxima de veritat amb ell mateix l'hauria d’haver dut inevitablement a destruir els seus llibres abans de publicar-los, o simplement a no escriure'ls. Però l'ambició i l'instint de supervivència el fan publicar-los. D'això concloc que en realitat no podia estar tan desesperat. Potser ell s'ho creia sincerament, que ho estava. Però no ho estava. Escriure el salvava.

dissabte, 27 de maig de 2006

El lai de Freixe

En aquest lai passa una cosa curiosa: dos que estan casats són separats, com és possible? Jo mateixa vaig dir en un missatge anterior que el divorci no existia en aquest món (sic). A les notes ho explica: la dissolució del matrimoni és possible perquè no s'ha consumat (ah!)

I una cosa que creien moltes societats primitives: que dos bessons no poden ser fills del mateix pare. Per sort actualment ja està superat, això, encara que no sé si a tot el món.

divendres, 26 de maig de 2006

Pintant la poesia

He acabat Natalia Goncharova. Retrato de una pintora. És molt difícil analitzar un llibre com aquest. És inclassificable. Es prosa, però té inflexions de poesia. L'estil de Tsvetàieva és molt abstracte. O jo almenys el trobo abstracte. Em quedaré amb una idea: treball i do, que és com s'acaba el llibre. Natàlia Goncharova tenia un do per pintar, però també va treballar molt. Es "desfeia" de les obres. Amb això vull dir que hi treballava fins que l'obsessió que l'impulsava a pintar quedava acomplerta. Estava unida a un altre pintor i van viure i treballar junts fins a l'hora de la seva mort, sense enveges, sense competir entre ells. Això m'ha impressionat.

No sabia qui era aquesta pintora. A partir d'ara, quan tingui l'oportunitat de veure algun quadre seu, me'l miraré bé. Tampoc havia llegit res de Maria Tsvetàieva abans. A partir d'ara, intentaré llegir més llibres seus.

dimecres, 24 de maig de 2006

Descriure escriure

"Molts investigadors havien afirmat abans que amb l'acte d'escriptura s'aprèn, però mai no s'havia pogut demostrar. Flower i Hyes sostenen que, analitzant com l'autor planifica el text i com va regenerant els seus objectius, es poden observar aquests actes d'aprenentatge en acció. A més a més, suggereixen que la creativitat i la inventiva de l'escriptor estan estretament relacionades amb aquest actes."

Crec que és veritat que escrivint s'aprèn. Però més que coneixements abstractes, el que s'aprèn escrivint és conèixer-se a un mateix i als altres. Escrivint delimitem la nostra relació amb el món i som més conscients dels nostres recursos.

"Els bons escriptors solen ser els que dediquen més temps a compondre el text, els que escriuen més esborranys, els que corregeixen i revisen cada fragment, els que elaboren minuciosament el text, els que no tenen mandra de refer una vegada i altra l'escrit. El procés de composició no es caracteritza per l'automatisme ni per l'espontaneïtat, sinó per la recursivitat, per la revisió, per la reformulació d'idees, etc. És un procés de reelaboració constant i cíclica de les informacions i de les frases dels textos."

"Concebem bàsicament l'escrit com un procés, com un organisme o un projecte que es va desenvolupant incansablement en la ment de l'escriptor."

He acabat Descriure escriure. Com s'aprèn a escriure de Daniel Cassany. M'ha agradat molt. Ja l'havia llegit, però fa molts anys. Recordo que el primer cop que el vaig llegir em va impressionar com estava escrit; la bona redacció. Ara també m'ha impressionat, però també m'he fixat en altres coses.

L'autor ha llegit molt sobre el tema i demostra una gran competència a l'hora d'exposar les idees que ha extret de les seves lectures. A més, són idees molt interessants. Em quedo amb dues: s'aprèn a escriure llegint, i escriure és un procés recursiu. Amb això crec que es resumeix el llibre, tot i que no és just ser tan reductiu amb un llibre que conté tantes idees interessants.

Sé que Daniel Cassany ha escrit altres llibres sobre el tema, o sobre temes complementaris. Potser en llegiré algun. Ho deixo apuntat a l'agenda de les "possibilitats".

dimarts, 23 de maig de 2006

Retorn a casa

Chateaubriand s'ha embarcat i ja torna a ser a França. Comença el Llibre Novè de les seves Memorias de Ultratumba. La veritat és que fa tants salts en el temps explicant la seva vida que de vegades és confús. Mai m'hagués pensat que diria això, però crec que seria interessant llegir una biografia d'aquest home que no l'hagués escrit ell, per saber els fets, que respongui preguntes que ell no respon. Ara s'ha quedat sense les lletres de canvi que, pel que sembla, era d'on treia els diners. D'on havien sortit aquestes lletres de canvi és una de les preguntes que em faig. Però ni ha d'altres. La seva relació amb les dues indígenes, per exemple. La lectora es pregunta coses i ell no les respon. Ho fa per pudor, perquè en aquell temps hi havia coses que no es podien escriure, o és que realment no hi ha res per explicar? Per altra banda, està molt bé l'anàlisi que fa dels Estats Units tal i com eren llavors. Estic segura que si sabés el que són ara no se n'hauria sorprès. De totes maneres, encara que no respongui totes les preguntes que em faig, el text és molt interessant i pren inflexions insospitades. Explica prou coses com per no poder parar de llegir. M'és igual perdre’m entre els seus records: vull que continuï explicant.

dilluns, 22 de maig de 2006

Paraules de Goncharova

"Si vostè llegeix a Shakespeare y estima a Shakespeare, que potser l'oblidarà quan es posi al seu propi Hamlet, per exemple? No ho podrà fer, ja és en vostè, s'ha convertit en part de vostè, com un paisatge que ha contemplat, un camí pel qual ha caminat, com un episodi de la pròpia vida."

"I quina classe de teu és allò que pots perdre? Si ho perds és que no es teu, sinó aliè, i que t'aprofiti perdre-ho! Allò que es meu és allò que no puc perdre, de cap manera, l'imprescindible, allò al que estic condemnada."

Natàlia Goncharova
en el llibre de Marina Tsvetàieva
Natalia Goncharova. Retrato de una pintora.

diumenge, 21 de maig de 2006

Paraules de Cioran

"No escrivim perquè tinguem alguna cosa a dir, sinó perquè tenim ganes de dir alguna cosa."

"Si hi hagués una manera corrent, fins i tot oficial, de matar-se, el suïcidi seria molt més còmode i molt més freqüent. Però com per a acabar amb un mateix cadascú ha de buscar la seva pròpia manera, perd tant temps meditant sobre bagatel·les que oblida l'essencial."

"El vertader escriptor escriu sobre els éssers, las coses i els esdeveniments, no escriu sobre l'escriure, usa les paraules però no s'atura en les paraules, no las converteix en objecte de remugó. Serà qualsevol cosa excepte un anatomista del Verb. La dissecció del llenguatge és la monomania dels qui, no tenint res a dir, es confinen al dir."

"El prendre's seriosament els assumptes humans demostra alguna secreta carència."

"La meva missió consisteix en matar el temps i la d'ell és matar-me a mi. Entre assassins ens portem de perles."

E.M.Cioran
Desgarradura

dissabte, 20 de maig de 2006

El punt de vista

De Carol Shields vaig llegir Deixar-ho tot. És un llibre que explica la història d'una mare que veu com la seva filla es posa a demanar caritat. El llibre em va agradar, però hi veig un problema, i és que és fet des del punt de vista de la mare. En cap moment es dóna veu a la filla ni ella explica en les seves pròpies paraules la seva experiència. Per això el llibre em va semblar incomplet. La història paral·lela de la novel·la que escriu la mare em va semblar del tot supèrflua, sinó és que es posi com a contrast del que és "ficció" amb el que seria "la realitat" del que explica el llibre, però que al cap i a la fi el lector sap que també és una novel·la. A més, com es pot posar a escriure novel·les amb la filla demanant caritat? De qui representa que és la culpa al final? Del noi amb qui surt? Una no es posa a demanar caritat per una escena que veu al carrer. La situació és el resultat d'un llarg procés d'interiorització, que no es menciona. No està ben aclarit. Hi passa de puntetes per tot això. El personatge de l'editor em va agradar, és un bon detall. És interessant el punt de vista d'aquesta mare que veu com la seva filla es posa a demanar caritat, però a mi m'hagués agradat molt més veure el punt de vista de la filla. Crec que això és el que diferencia una bona obra d'una gran obra.

divendres, 19 de maig de 2006

La gran prova

He començat un nou llibre: Jane Austen, de Carol Shields. Subratllo el següent:

"La sensibilidad contemporánea considera cada vez más que el verdadero tema de la ficción seria no son "los acontecimientos actuales", las guerras en curso o las cuestiones políticas, sino la búsqueda por parte de un individuo de su verdadero hogar."

Té raó. La literatura no la fan les noticies (que serien l'equivalent d'ara a el que en aquella època eres les Guerres Napoleòniques per els anglesos) Aquestes coses es magnifiquen a posteriori o be s'obliden, depenent de qui guanyi. Retreure a Jane Austen que no parlés de Napoleó i veure en això "la gran prova" de les seves limitacions com a escriptora em sembla absurd. Stendhal, a La Cartoixa, ens parla de la darrera batalla de Napoleó, però si La Cartoixa té valor no es pas per això, precisament. Queda com una anècdota. Stendhal ni tan sols menciona el nom de la batalla i no es recrea en "els fets històrics". Tot i admirant tant a Napoleó, Stendhal no fa les seves novel·les parlant d'ell, sinó que usa el tema com un element de ficció més. La primera vegada que vaig llegir La Cartoixa, no sabia res de la importància de la batalla ni del seu significat històric. Ho vaig trobar un dels trossos més absurds del llibre. Simplement no entenia què hi havia anat a buscar, Fabrici, allà. Però no saber res no em va impedir disfrutar de l'humor de l'escena. I en canvi, per molta gent aquest és el gran tros de La Cartoixa, el tros que justifica la seva lectura (sic). Com si l'explicació de la batalla fos de debò i no una més de les invencions d'Stendhal! Gràcies a Déu, a Jane Austen no se li va acudi inventar en aquest sentit. Potser ho hauria d'haver fet. Hauria callat moltes boques, boques "napoleòniques".

També subratllo:

"Y la misma Jane Austen, trabajando en sus brillantes ficciones, crea una y otra vez una visión de refugio a base de amor, aceptación y seguridad, una imagen que ella pudiese considerar un hogar propio."

Les novel·les de Jane Austen són avui en dia una llar per molta gent.

dijous, 18 de maig de 2006

Equità

El lai dedicat a aquest rei no és tan complex com l'anterior i no hi ha elements sobrenaturals. Una cosa no varia: l'amor absolut entre els dos amants, el refús d'anar amb altres persones, refús que pot arribar a fer-los planificar un assassinat... (En aquell món no existia el divorci.)

Una cosa que encén la meva curiositat és això de fer-se sagnar com a remei per tots els mals. Em sembla una salvatjada, com les sangoneres que li aconsellen a Fabrici en l'altra novel·la perquè li baixi la inflor de la cara. Fer-se sagnar? Sangoneres? Uix. Que primitiu. On hi hagi una aspirina...

dimecres, 17 de maig de 2006

Fabrici el bell

Durant aquests dies he anat avançant en la lectura de La Cartoixa de Parma, d'Stendhal. He viscut la ganivetada a Giletti, he vist com Fabrici es buscava al mirall després d'haver matat un home (és presumit, què hi farem!) i l'he vist resar, demanant perdó pels seus pecats (no tots) i donant les gràcies per la seva sort. També l'he vist corregir l'ortografia d'uns versos mentre fuig de l'autoritat. Com molt assenyadament diu Ludovic "l'ortografia no fa el talent". Durant tots aquests esdeveniments, m'he enamorat una mica més d'ell. És introspectiu i valent. L'episodi de la Fausta, en canvi, més aviat és un descrèdit. Fer el pallús d'aquesta manera creient que va a la recerca de l'amor...

La impetuosa Gina ha començat a fer passos per ell, passos que la perden i el perden. Finalment, l'han pres. Lluny però de que això es converteixi en font d'infelicitat, d'alguna manera l'amor que cercava el ve a buscar: retroba la bella Clélia Conti, ara filla del seu carceller. Que Clélia serà un personatge important, ho veiem pel capítol sencer que dedica Stendhal a explicar-nos els seus pensaments, un dels més interessants del llibre fins ara, tot i el nivell. Si Gina sedueix pels seus arravataments, Clélia ho fa pel seu candor. Gina per fi s'ha reconegut a si mateixa que estima a Fabrici d'una manera diferent de com s'estima un nebot. I Clélia pensa que si Fabrici es tan bell enmig de guàrdies facinerosos, com no ho serà, de bell, quan sigui feliç... Nosaltres, que no veiem el seu aspecte, també el trobem bell, o sigui que tenen raó d'estar-ne, d'ell. Gina, Fabrici i Clélia. El triangle està servit.

dimarts, 16 de maig de 2006

Vida interior

"¿qué es un acontecimiento exterior? O llega hasta mí, y entonces es interior. O no llega hasta mí (como un ruido que yo no oigo), y entonces simplemente no existe, o más bien, yo no existo en él; así como yo estoy fuera de él, él está fuera de mí. Un acontecimiento puramente exterior es – mi ausencia. Todo lo que es mi presencia es acontecimiento interior. Un acontecimiento que me concierne, simplemente no tiene el tiempo para ser exterior, se convierte en interior, en mí."

Marina Tsvetàieva Natalia Goncharova. Retrato de una pintora.
Així justifica Tsvetàieva el fet que el biògraf digui que la vida de Goncharova va ser pobre en "esdeveniments exteriors". Entenem que la pintora va tenir una vida interior, dedicada a treballar, i que tot el que li va passar li va passar a dins. En el llibre, com una petita joia que no m'esperava, fotografies d'alguns dels quadres de Natàlia Goncharova. Són fantàstics. Són la prova evident de que tot el que li passava li passava en els seus quadres.

diumenge, 14 de maig de 2006

Blau Cioran

Llegint Desgarradura, de E.M.Cioran. Qui ha après a pintar sap que hi ha un color que es diu blau cian. Quan llegeixo a Cioran, també penso que les seves paraules estan pintades amb un blau especial. És un escriptor (o hauria de dir filòsof?) Per mi escriptor. Doncs és un escriptor que usa les paraules fent-les-hi agafar significats insospitats. És una barreja d'amargor, angoixa, vitalitat i necessitat d'expressar-se, vida i mort, que desarma. La seva prosa és poesia i les seves frases, sobretot les frases curtes, els aforismes, van directes a la medul·la. Els seus raonaments disparen a matar. Però a la medul·la de qui? Matar a qui? Al lector o bé al pianista. Al cor de la societat malalta. És el que diu, però també com ho diu. I el substrat de cultura que demostra darrera de la seva escriptura és impressionant. Com ell mateix diu: "no havent practicat cap ofici, he pogut llegir una gran quantitat d'autors". Ha llegit i això traspua. És una de les coses que m'agraden de la seva escriptura. Amb les seves idees no sempre hi estic d'acord. És més: de vegades no les entenc. Però llegir-lo és tota una experiència. (Llegir Cioran quan has tingut un desengany amorós et pot abocar al suïcidi.) És un bany de blau.

dissabte, 13 de maig de 2006

Ara ho entenc

Ara entenc perquè en Josep Pla l'anomenava "el sanguinari ofici de l'escriptura".

divendres, 12 de maig de 2006

Matisos

En el meu missatge anterior, criticava les novel·les roses que es fan passar per seqüeles de les obres de Jane Austen. Algú es podria pensar que estic en contra de les històries d'amor... Res més lluny del que penso. No se m'acudeix cap novel·la bona que no sigui també una gran història d'amor. No estic en contra de les novel·les d'amor: estic en contra de les novel·les dolentes. Evidentment, crec que tothom pot llegir el que vulgui, i que és millor que algú llegeixi una novel·la dolenta que que no llegeixi res. Però, podent llegir bons llibres, per què perdre el temps? (“L’home que no llegeix bons llibres no té cap avantatge sobre l’home que no pot fer-ho.” Mark Twain.)

dijous, 11 de maig de 2006

Jane Austen i les escriptores dolentes

Dic escriptores perquè la majoria són dones. Algú sap quantes seqüeles de les obres de Jane Austen s'han escrit? Infinitat. Són novel·les roses de la més baixa estofa. Jo també hi vaig caure: volia més. Vaig començar a llegir una continuació de Seny i Sentiment: La tercera hermana, em sembla que es deia. Vaig haver de parar del dolenta que era. Va ser un pecat, i no ho he tornat a fer. El que em sap greu és que es faci servir el nom de Jane Austen per escriure novel·les dolentes. Això no passa amb altres escriptors, el dubtós honor de generar totes aquestes seqüeles li correspon només a ella. Això és com les persones que es pensen que l'essència d'Orgull i Prejudici és un mascle sortint d'un llac amb la camisa molla, només perquè ho han vist a la tele. No veuen més enllà. Les seqüeles i la camisa molla són divertides, però no són Jane Austen. Jane Austen és a les novel·les que va escriure: poques, inscrites dins una societat limitada, amb personatges masculins en prou feines esbossats, però obres mestres. Obres ben escrites que parlen amb autenticitat de les persones. Poques novel·les poden dir això. Jo també vull més, però no hi ha més. No podem ressuscitar a Jane Austen. No podem fer que escrigui sis novel·les més. Deixem-la descansar en pau, siusplau.

dimecres, 10 de maig de 2006

Edith Wharton

Encara recordo la impressió inesborrable que em va deixar La casa de l'alegria. Una vegada vaig llegir que John Gardner deia que Edith Wharton era menor. Com pot ser menor una novel·la així? Veus a la Lily Bart anar d'error en error, i no pots fer-hi res. La vida és així, de vegades. Ens enganyem tant com al Lily Bart s'enganya a si mateixa, i no podem fer-hi res. En aquest món en el que vivim, és molt difícil saber on és la veritat, l'autèntica amistat, l'autèntic amor. Ella es queda atrapada en la teranyina que ella mateixa ha deixat que es teixeixi al seu voltat. La construcció d'aquesta teranyina és una de les grans qualitats d'aquesta novel·la. La vida d'Edith Wharton va ser una teranyina així en algun moment, però gràcies a l'escriptura va aconseguir sortir-ne. L'escriptura, però, fou per ella una altra teranyina, i les exigències del mercat editorial una espessa xarxa on en va quedar atrapada. L'escriptura ens pot salvar, però també pot ofegar-nos en un moment determinat. A partir d'ara, escriuré només quan l'escriptura em salvi.

dimarts, 9 de maig de 2006

Mania


Estic llegint Descripción de una máscara, poema en prosa de John Ashbery, dins dels llibre Una Ola. De moment no m'agrada. Tot és confusió. Que, suposo, era el que es pretenia. En fi. Potser es tracta d'un plat massa exquisit per mi. Continuaré llegint.

L'he acabat de llegir. La cosa ha millorat, però no sé si l'he arribat a entendre. Hi ha una escena obscena que fereix la meva sensibilitat. Per mi, és una crítica de la televisió, és a dir, mostra la pura escombraria sense ser pura escombraria. Però no m'atreveixo a dir res perquè segur que em fico de peus a la galleda. Però és culte, i té el seu rerafons mitològic, no ho negaré. I els personatges s'expressen bé. Em recorda la mena de bellesa dels quadres de Bacon. L'art no sempre han de ser angelets volant. Com diu el mateix Ashbery: "Porqué la luna nueva es más bella cuando se contempla a través de ramas quemadas con sus últimas hojas decrépitas" Potser trobarem els altres poemes més bonics després d'haver llegit això. I aquest poema té frases molt boniques també. Aconsegueix expressar la confusió del somnis, que són com teranyines.

(Nota: en una segona lectura m'ha agradat. Està molt ben escrit. Però el seu significat últim se m'escapa, encara que suggeriria alguna idea.)

dilluns, 8 de maig de 2006

Un home fet a ell mateix

Norte y Sur. Al capítol anterior, apareix la "sogra", dona formidable i a qui no serà fàcil guanyar-se. Ja ha advertit al seu fill estimat contra les "caçafortunes del sud", i ja ha decidit que no li cau bé la Margaret perquè ha tractat amb orgull el seu fill.

En aquest capítol, té a casa dels Hale. Ens adonem que el Sr. Thornton és un home fet a ell mateix, que ha començat des de baix. La Margaret, és orgullosa? No ho sabria dir. A ell li sembla. Però no crec que en cap moment això li resti atractiu als ulls d'algú que està acostumat a què tothom li faci la pilota.

Vaig dir que se'm feia pesada aquesta novel·la: ho retiro completament. Ara la començo a trobar apassionant.

diumenge, 7 de maig de 2006

La seva filla

Quan vaig parlar de Càlcul d'estructures, de Joan Margarit, no vaig fer esment al més important: la persona a qui està dedicat el llibre. El llibre està dedicat a la seva filla Mariona, morta prematurament. Els poemes que parlen explícitament d'ella són potser els més bonics. Al contrari que alguns dels altres, potser lleugerament amargs, aquest mostren un amor incondicional, sense limitacions ni especulacions. Són autèntics poemes d'amor. Malgrat això, com diu el mateix Margarit, "estimar no és fer poemes d'amor"; estimar és una altra cosa. Però els poemes poden ajudar a algú a expressar-se, si sent amor.

dissabte, 6 de maig de 2006

L'eco d'un nom

Després de tres capítols una mica abstractes, al llibre Natalia Goncharova, retrato de una pintora, el capítol Las dos Goncharovas, realment interessant. No vull dir que els anteriors no siguin interessants, ho són i molt. Però són – abstractes. Per fi, una història: la història de la primera Natàlia Goncharova, esposa de Pushkin, el gran poeta rus. Pel que es veu era una dona molt bonica que es va casar amb Pushkin sense estimar-lo, i que ni tan sols apreciava els seus poemes. No sé si la van obligar a casar-se, no ho deixa clar. Pushkin va morir en un duel amb l'home amb qui s'havia què? besat? ficat al llit? (Tampoc ho deixa clar). El gran poeta rus malaguanyat en un duel per una dona que no l'estimava. Segons Tsvetàieva, la nostra Natàlia Goncharova, la del Segle XX, la pintora (es veu que és una pintora important) torna al poble rus el que l'altra Natàlia Goncharova, la seva avantpassada, amb la seva bellesa, li va prendre – el talent.

M'agrada l'escriptura de Marina Tsvetàieva. Està plena de detalls, d'inflexions humanes, de poesia. No és vers però és poesia. I la manera com veu les coses, la perspectiva que dóna al que explica, l'admiració que sent pel treball de Natàlia Goncharova... tot és molt interessant.

dijous, 4 de maig de 2006

Llegit... o potser tocat?

Acabo de llegir Càlcul d'estructures de Joan Margarit. Són petites històries. De mort i d'amor. Margarit diu "en acabar de llegir un poema, ja no som els mateixos, perquè ha augmentat el nostre ordre interior". Tots són bons, senzills i bons, i n'hi ha alguns de realment molt bonics, de la mena dels que s'han de compartir amb la persona estimada. El poeta s'ha fet vell i sap que la mort l'està esperant; contra això, contra la vida, aquests poemes. El piano no és un instrument de percussió, diuen les professores russes; el piano ha de cantar. Margarit parla de "la barrera protectora del llenguatge". Si en comptes d'escriure, Joan Margarit estigués tocant el piano, el piano cantaria.

dimecres, 3 de maig de 2006

El més venut

Estava pensant en el llibre més venut aquest Sant Jordi: La Catedral del mar, que no he llegit ni sé de què va. No estic gaire a la moda, oi? El que em crida l'atenció és que, a la xerrada que vaig anar divendres, en Martí Gironell ja ho va dir, que aquest seria el llibre més venut per Sant Jordi. En concret va dir que s'havia estat fent una campanya molt intensa des de feia setmanes perquè ho fos, i que ell desitjava de tot cor que ho fos. Bé doncs, ha tingut raó: ho ha estat. Suposo que ser presentador de telenotícies ho té això, que en un moment determinat saps coses com aquesta. No parlo d'això perquè em vulgui comprar el llibre ni perquè m'interessi especialment pel més venut, sinó que el que em crida l'atenció és que hi pugui haver campanyes destinades a fer d'un llibre el més venut per Sant Jordi. Tan borregos som tots?

dimarts, 2 de maig de 2006

Fabrici i la presó

La cartoixa de Parma. Mossèn Blanès li ha predit a Fabrici que anirà a la presó. Es normal que el nostre heroi es preocupi, que en tot el que li passa intenti veure-hi un senyal. Fabrici és un personatge, i com a tal Stendhal pot jugar perfectament a predir el seu futur. Que anirà a la presó, ja ho sé, perquè he llegit el llibre abans. Però si no ho hagués fet, començaria a sospitar-ho. Que en aquesta presó li passarà la cosa més meravellosa de la seva vida, també és cert. (Molt típic d'Stendhal això, en absoluta discordància amb el que és la presó al món real.) Però de moment, deixem Fabrici preocupat pel seu destí, tement-lo i atalaiant presagis.