dimecres, 25 de gener de 2006

Vendre's la memòria

Una de les coses que més m'impressiona d'aquestes Memorias de Ultratumba, a part de com estan escrites, són les circumstàncies en que van ser concebudes. En els darrers anys de la seva vida Chateaubriand no lligava els gossos amb llangonisses, precisament, i no se li va acudir altra cosa que vendre el dret de publicar les seves memòries (que encara no havia escrit) a un grup d'accionistes. La jugada li va sortir rodona, i tot i que ell diu que moltes vegades va desitjar no haver-ho fet, per poder conservar les seves pàgines, i fins i tot destruir-les, va viure còmodament els darreres anys de la seva vida gràcies a això. Les accions, que en un primer moment havien estat posades en mans d'amics seus, van anar canviat de propietari fins a pertànyer a perfectes estranys que només desitjaven que ell es morís per rendibilitzar la inversió. El que m'impressiona de tota la història és que Chateaubriand va hipotecar una cosa que no existia, que encara havia de crear, i que ningú no sabia com seria. Ell ja havia demostrar ser un bon escriptor, era una celebritat (sinó mai li haurien donat els diners per avançat, em sembla), però de fet, ningú podia saber que estava creant una de les obres més importants de la literatura. No sé si els accionistes van fer gaire negoci, un cop ell va ser mort, amb la seva obra. Enlloc no parla d'això. No sembla una obra gaire comercial, i ha esta titllada d'incomprensible per seu francès arcaïtzant. Però el cas es que, per mi, Chateaubriand va marcar dos gols: un als accionistes, i l'altre, molt més difícil, a la posteritat.

diumenge, 22 de gener de 2006

Notícia

Una bona notícia: Quaderns Crema publica en català Fouché, el genio tenebroso. El titula Fouché, retrat de l’home polític. Em fa molta gràcia que la paraula "polític" hagi passat a substituir la paraula "tenebroso"…

dissabte, 21 de gener de 2006

La Caputxeta tria

Caperucita en Manhattan és una bellísima obra de la Carmen Martín Gaite, que es llegeix d'una revolada. Quan vaig haver-la acabat, vaig escriure'n un comentari. Al rellegir-lo l'endemà al matí vaig decidir estripar-lo: em va semblar reaccionari. Ara que ja ha passat un mes des que vaig acabar el llibre i tinc una certa perspectiva espero poder escriure alguna cosa més bona.

És una recreació del conte de la Caputxeta Vermella, però que prengui com a model un conte infantil no vol dir que sigui un llibre per a nens. Jo no ho crec almenys. El final, sobretot, fuig de l'esquema clàssic del conte de fades. En la seva obra, l'autora ens parla de la incomunicació i l'aïllament. I al final, la Caputxeta decideix convertir-se en una altra Miss Lunátic, és a dir, en una marginada de la societat. En principi, això no em va agradar. Però m'he adonat que ser Miss Lunátic és una forma més profunda d'estar integrada. És a dir que, en realitat, no escull la marginació, sinó la integració, només que a la seva manera. Això és el que m'agradaria destacar.

Quan vaig escriure el primer comentari, vaig voler ressaltar que no m'agradava gens que una nena de 10 anys escollís deixar la seva família per ficar-se en una claveguera. Ara penso que en tot cas és una claveguera simbòlica, "el camí cap a la llibertat".

De totes maneres hi hauria molt a discutir.

dilluns, 16 de gener de 2006

Revelació de secrets

Una de les tècniques que usa Jane Austen per captar l'atenció del lector és la "revelació de secrets". En totes les seves novel·les se n'acostuma a revelar un o més d'un. A Seny i sentiment en tenim dos exemples, si no vaig errada. Encara recordo l'emoció incomparable que em va produir saber els secrets del Sr. Eliott la primera vegada que vaig llegir Persuasió. Per desgracia, és quelcom que només es pot gaudir una vegada, perquè quan ho rellegeixes ja saps què passarà.

diumenge, 15 de gener de 2006

Ostra amb perla

En el número 103 (Octubre 2005) del Qué leer hi ha un article del qual extrec algunes perles:

L'article es titula El cuadro vacio i està escrit per un tal Miguel Dalmau. Diu:

“(A Espanya) els lectors de qualité en prou feines arriben als 70.000. La resta és carn de canó: encara que comprin llibres, estan incapacitats per assaborir els plaers literaris.”

“L’augment de la massa lectora – i en conseqüència del fenomen best-seller- es fruit de l’auge de la classe mitjana, una classe que fa trenta anys pertanyia la món rural o proletari i no llegia.”

"El llast més gros de la modernització és que tant lectors com escriptors no disposaren en el seu dia de les eines necessàries per enfrontar-se a un text. I, per tant, avui els manquen gust estètic i rigor intel·lectual. Aquest elements rara vegada són innats i només apareixen en un ambient propici on la literatura convisqui amb la música, la pintura o la conversa culta. Mancat d’aquest elements, l’artista cadell ha de fer un sobreesforç per suplir les carències de seu origen.”

“La majoria d’autors recents no té el criteri artístic necessari.”

I la meva preferida:

“El mateix val pel públic, que sense aquest criteri no està facultat per distingir el que li agrada del que és bo.”

“Estic convençut que la pràctica totalitat ignora els noms d’Auden, Brodsky, Akhmàtova, Ahsbery, Zagajewsky, Torga, Sarduy o Mandelxtam.

“El vertader art acabarà sent ocult, minoritari, secret.”

És a dir, que els que tenim "carències d’origen", és a dir, som treballadors, hem anat a l'escola pública, i no som de classe alta ni tenim converses cultes (sic) , estem incapacitats per a assaborir un bon llibre! No és millor que llegim El codi da Vinci que que no llegim res? El que m'ha picat l'amor propi són aquest autors que cita. A part d'Auden, dels altres no n'havia sentit parlar mai. Però si lleguir-los em pot ajudar a superar "carències d’origen" creu que ho farè. Pel poc que he investigat, semblen bons, i ja poden ser-ho, després d'aquest excurs! Per mi, haber conegut aquest escriptors és la veritable perla d'aquest text.

L'home del Castell

Fa uns quants anys vam anar a veure un castell a França. Se'ns va dir que era el castell on un gran escriptor havia escrit la seva obra. El cas és que ara no puc recordar si era on Montaigne va escriure els Assaigs o on Chateaubriand va escriure les seves Memòries. De totes maneres, puig que Chateaubriand és a qui primer llegeixo, sempre que obro les seves Memorias de Ultratumba, el veig a ell escrivint des d'aquell castell.

Què puc dir d'aquest llibre? Estic al llibre quart. En espera de llegir a Cervantes, puc dir que és la cosa més ben escrita que he llegit mai (i he llegit bastant) i per postres es tracta d'una traducció. En un dels pròlegs (n'hi ha tres o quatre), algú diu que més que explicar la seva vida, el que Chateaubriand fa és dur un registre de les seves excursions mentals. És una manera de dir-ho molt exacte.

De moment, encara no ha passat res. Ha explicat la seva infantesa, ha parlat de la seva família, de les seves germanes, del col·legi, de l'exèrcit... Però tenint en compte que l'home va ser polític en una època en que ser-ho encara valia alguna cosa (amb il·lustres excepcions com ara Fouché), la cosa promet. Va ser testimoni d'excepció d'una època excepcional, però a mi això m'importa poc. La "història" no m'interessa gaire. El que m'importa de debò és la seva mirada sobre tots aquest fets històrics, la manera com ell ho explicarà. La seva visió humana. Això pot ser molt interessant. Estic esperant que entri en el joc social, que tingui una feina, que s'enamori... però mentrestant, quin exquisit aperitiu!

dissabte, 14 de gener de 2006

Text sobre Jane Austen

Reprodueixo tot seguit un text escrit arran de Seny i sentiment, de Jane Austen, per una persona pertanyent al grup de yahoo JAcastellano. Es a dir que no és un text meu, però el copio aquí perquè em sembla molt interessant:

“És interessant com Jane Austen aconsegueix caricaturitzar els personatges destacant aquells trets dels seus caràcters que l’interessen. Sembla difícil que només les Dashwood fossin capaces de percebre la falsedat i ensabonament excessiu de les germanes Steele. Però Jane Austen destaca aquest tret del seu caràcter (diluint aquells que amaguen els seus defectes) de la mateixa manera que destaca la xerramequeria i manca de delicadesa de Sir John i de la senyora Jenning, o la galanteria de Willoughby, o la sequedat de Lady Middleton i la seva obsessió per seus cadells, o l’apassionament incontrolat de la Marianne, o el seny i la capacitat d’encobrir els seus sentiments de l’Elinor.”

divendres, 13 de gener de 2006

Lucy Steel "la dolenta"

Sóc al capítol 22 de Seny i sentiment. Jo crec que la Lucy Steel coneix al seu home i en el fons sap que l'Edward està enamorat de l'Elinor. Sospita que deu haver-se vist confirmada quan l'ha coneguda. Per això s'afanya a dir-li com n'estan, de compromesos, perquè sinó sembla una confidència innecessària. No las té totes amb l'Edward, i per més que la Lucy sigui la "dolenta" de la novel·la (compartint paper amb la Fanny), igual que penso que la revelació és un cop dur per l'Elinor, també penso que és un cop dur per a la Lucy, això que l'home al que està compromesa estigui enamorat d'una altra. Per més inculta i insincera que sigui, i encara que sigui una caçafortunes, ha de ser dur.

dijous, 12 de gener de 2006

Poder i destí

Ara Fouché s'enfronta directament a Napoleó. És apassionant. Son dos homes borratxos de poder, i el poder, quan es prova una vegada, no es pot deixar. Pel que veig és pitjor que la droga. Això de manar agrada a tothom. Però que arribi a pujar al cap d'aquesta manera, costa de creure. El que també tracta indirectament el tema del poder és Stendhal a La Cartoixa. La seva reflexió és la següent, posada en boca del príncep de Parma i també del compte Mosca: "No tenia més poder que ningú en aquell estat? Doncs no hauria de ser més feliç que ningú?" I es clar, ni el príncep ni el compte són la persona més feliç de l'estat, precisament. Fabrici no té poder, però en canvi és molt més feliç. I això que encara no s'ha enamorat de debò. Es clar que ell és jove. Però no crec que sigui qüestió de joventut, sinó de caràcter. Hi ha gent que està més predisposada que els altres a ser feliç. I la majoria de gent no espera a tenir "el poder" per ser-ho. (Gràcies a Déu). Fouché, m'importa ben poc si era feliç o no. Però el poder es com l'aigua salada, que quanta més en veus més set tens. I això és una mica el que li està passant. I també el que li passa a Napoleó, de qui, indirectament, Zweig ens en fa un bon retrat. Això que la seva dona l’espiés per compte de Fouché m'ha impressionat. I quina família té! O més aviat clan. Sé com acaba Napoleó però no sé com acabarà Fouché. Apostaria que morirà ric. Es una aposta arriscada, perquè el seu destí està molt lligat al de Napoleó, i si aquest no se'n surt... Però jo crec que Fouché caurà dempeus. En fi, ja es veurà…

Pel que fa a Fouché, al començament podia pensar que els fets de Lió van ser una casualitat, fruit de les circumstàncies del moment històric. Ara crec que es va emborratxar de sang, i que va disfrutar guillotinant tanta gent, com més tard s’emborratxarà de poder i manarà sortir a les milícies innecessàriament. No, els fets de Lió no van ser una casualitat.

diumenge, 8 de gener de 2006

Continuant amb Fouché

Continuo llegint Fouché, el genio tenebroso. És un malparit. Ara ja torna a tenir un cert poder. M'he quedat paradíssima: entre els seus espies, la mateixa Josefina Bonaparte, donant informacions sobre el seu ínclit marit. És que no es pot confiar en ningú!

dimarts, 3 de gener de 2006

La cartoixa de Parma

Pocs llibres hi ha que m'estimi més que aquest. Potser El Guepard i para de comptar. Harold Bloom diu que és un llibre per anar rellegint a mesura que es llegeix, perquè Stendhal reinventa els seus personatges a mesura que escriu. Té raó. No sé qui va dir que Stendhal feia que un lector (o lectora) se sentís orgullós de ser el seu lector. És ben veritat. Es un orgull poder dir que m'agrada Stendhal, i que el rellegeixo. No diré que sigui una lectura fàcil, no ho és; no tots els dies estàs d'humor per enfrontar-t'hi; però l'esforç val la pena.

Ara estic rellegint La cartoixa de Parma. Estic a la part en que Fabrici, després d’haver estudiat a Nàpols, va a Parma amb Gina, i fa sentir al Compte Mosca com el "terzo incomodo". Fabrici no pot estimar Gina, perquè es pensa que no pot estimar, però no la vol perdre... Sap Fabrici que Gina no és la seva tia de debò? Sempre m'ho he preguntat. De totes maneres, per ell seria incest. No pas per Gina, molt més liberal, i que es deleix per provar aquest jovenet tan ben plantat... Jo la comprenc, encara que Fabrici em sembla una mica insípid fins que s'enamora de Clèlia. Enamorat guanya molt. Però no avancem esdeveniments, perquè això encara no ha passat. De moment, sense voler-ho, tia i nebot estan posant gelós al Compte Mosca. (Em cau bé aquest home.) Bé, no explicaré res més. Continuaré llegint, i ja en parlaré un altre dia.

dilluns, 2 de gener de 2006

La invenció de la solitud

Tal i com em vaig proposar, estic començant a llegir tota l'obra de Paul Auster. El segon llibre que llegeixo, després de El llibre de les il·lusions, és La invenció de la solitud, llibre autobiogràfic en que Auster ens parla del seu pare. Intenta, mitjançant l'acte d'escriure aquest llibre, de relacionar-se amb un pare que ja no hi és i al que no comprenia. L'estimava, però eren dos perfectes estranys l'un per l'altre. Dissecciona la personalitat del seu pare i els fets que van marcar la seva vida, i com vivia. És a dir, es un llibre on no passa gairebé res. Només es l'autor, reflexionant en veu alta. Ho trobo apassionant. A més, es un llibre que Auster escriu davant dels nostres ulls, gairebé el veiem fer-ho. Veiem les dificultats que passa per parlar de segons què. Ens explica la seva vida, però ho fa com podria estar creant la millor ficció. I per això el llibre és interessant. Normalment, els llibres tipus "va passar de debò" solen ser molt fluixos. Aquest porta la factura de la millor literatura. Que passes o no de debò, m'interessa ben poc. Auster està creant un personatge, el personatge del seu pare, i ho fa molt bé.

diumenge, 1 de gener de 2006

Seny i sentiment

Com sempre, tinc entre mans una relectura d'un dels llibres de Jane Austen. El que toca ara és Seny i sentiment (Sense and Sensibility). He de dir que, encara que ja l'he llegit moltes vegades, el continuo trobant apassionant. Sé perfectament què passarà, i en canvi l'emoció de llegir-ho i veure que, efectivament, passa, hi continua sent. I el "bistec" de tot l’assumpte és que la protagonista, l'Elinor, pugui estar amb l'home que estima, l'Edward Ferrars. Quan estan tots dos junts es produeix un relaxament de la tensió narrativa, com sempre passa a les novel·les de Jane Austen quan la parella protagonista parla i està contenta d'estar junta. Crec que Jane Austen es una de les escriptores (o escriptors) que transmet millor la felicitat d'estar amb la persona estimada, i això es una de les coses que més m'agrada de les seves novel·les. No és romanticisme, és una emoció molt més racional. No en va Jane Austen ha estat titllada d'antiromàntica. En les seves novel·les, no exemptes de civilitzada crueltat, els moments en què els protagonistes es troben són realment especials. I què me'n dieu de l'Edward Ferrars? És l'antítesi del que hauria de ser un galant. I en canvi és intel·ligent i té les idees correctes sobre la vida i les coses, i el que es més important, a l'Elinor li agrada. Doncs a mi també m'agrada.

Fouché

Fa dies que estic llegint aquest llibre de l'Stefan Zweig. Fouché era un personatge que va fer la viu-viu per l'època de la Revolució Francesa. Era un malparit. Però, i això es mèrit de l'escriptor, volem, com a lectors, que se'n surti. Zweig no fa més que dir que la seva dona era "fea", molt "fea". Jo em preguntava, per què ho recalca tant? Posar-se amb els lletjos no es una falta sensibilitat impròpia d'un autor hipersensible com Zweig? Doncs sí, es impropi d'ell. Per què ho fa doncs? Per què Fouché ens arribi al cor! Era un malparit, ja ho he dit, arribista i mesquí (era polític), però recalcant com n'era de "fea" la seva dona, i com se l'estimava, Zweig fa que aquest malparit ens sembli més humà, ens arribi al cor. No sap res ni res aquest escriptor!

Després d'una època convulsa en que totes li ponien i en que va acumular un gran poder, ara estic en l'etapa en que Fouché es dedica a donar menjar a porcs i altres activitats no tant netes. Estic impacient per veure com es refà i torna a aconseguir el poder. Zweig aprofita per escriure un paràgraf sobre les virtuts del fracàs i de les èpoques d’obscuritat i solitud per forjar als grans homes que no us podeu perdre.

Com podeu entendre, aquest llibres ja fa dies que ha explotat, i la narració de les primeres "gestes" de Fouché ha estat apassionant. Segur que la continuació ho serà igualment. Continuaré llegint!