dissabte, 31 de desembre de 2005

Feliç 2006!

Bon Any Nou per tothom!

El 2005 ha estat un bon any. He descobert a Paul Auster. He descobert a Chateaubriand. He llegit alguna cosa de Goethe. He continuat rellegint a la Jane Austen. He descobert a la Simone de Beauvoir. He continuat llegit Italo Calvino, Stefan Zweig i Stendhal. He fet un tastet de Proust. En definitiva, un bon any, i espero que el 2006 sigui encara millor. De moment, vaig prometre que em llegiria el Quijote i ja tinc el meu exemplar. O sigui que la cosa promet.

Propòsits per l'any nou: continuar disfrutant amb la lectura, anar més a la biblioteca, llegir més en català, llegir més clàssics i actualitzar aquest bloc periòdicament.

Bon Any!

dissabte, 24 de desembre de 2005

Bon Nadal

Escric aquest missatge per desitjar Bon Nadal a tothom, i que el Tió us cagui força regals, amb preferència llibres. Tal i com diu el meu llibreter, "qui té un llibre té un amic".

I què estic llegint per Nadal? Doncs Caperucita en Manhattan, de la Carmen Martín Gaite, un deliciós conte molt adequat per aquestes festes nadalenques. Ara acaba d'aparèixer Miss Lunátic i no cal dir que la trobo meravellosa. Si voleu quelcom més nadalenc, us recomano Cançó de Nadal, de Charles Dickens, un clàssic d'aquestes festes, i que es pot trobar en català.

Bon Nadal!

divendres, 23 de desembre de 2005

El secret del violí

Ja fa temps que vaig llegir el llibre Una música constant, de Wickram Seth. Em va agradar molt. Darrerament hi he tornat a pensar. Una cosa que no vaig entendre de cap manera quan el vaig llegir és perquè Michael deixa a la noia, si se l'estima tant. Es clar que llavors ja no hi hauria llibre, però ara crec que la cosa va més enllà. Ara crec que el violí, i la relació que Michael Holme té amb el violí, és una peça clau a la trama. S'han de separar i fa freses. Ella hi és i no vol tocar. Es com si el violí fos viu i estigués gelós de la seva relació amb ella. És una bestiesa? Potser. En tot cas, li hauríem de preguntar al propi autor si ha posat això al llibre. La història, dins la seva senzillesa, cobra una nova dimensió amb aquest element. Ara es tracta de saber si podria ser veritat. És el violí el culpable? Es com si estigués viu i tingués sentiments envers ell? No oblidem que es tracta d'un llibre, i en els llibres, tot es possible...

dimarts, 20 de desembre de 2005

Parlant de Calvino

La primera obra d’Italo Calvino que vaig llegir va ser Si una nit d’hivern un viatger, entramat de contes i novel·la que t’atrapa des del primer moment, sobretot a aquells a qui els agradin els llibres i això de llegir. Narra les aventures del Lector per una successió de relats que segueixen els diferents estils de relats del món, i com no, apareix la Lectora...

Italo Calvino va estar ficat al Partit Comunista Italià, del que es va acabar distanciant, però el fet que participés en política, com va dir en Quim Monsó, no va fer que escrivís merda. Just el contrari. Si bé aquest compromís amb una organització i amb la societat es nota llegint-lo, els seus llibres van molt més enllà, fins al compromís últim de les persones les unes amb les altres. Va dir que volia escriure textos que ajudessin a formar als dirigents del demà, i jo crec que va aconseguir-ho. Encara que pugui semblar una intenció molt ambiciosa, es té la sensació que si els polítics llegissin a Calvino el món iria molt més bé.

La segona novel·la seva que vaig llegir va ser El baró rampant. Pot semblar una novel·la juvenil, perquè és bastant divertida, però va molt més enllà que això. Parla de l’home i de la societat, és una parodia de la relació de l’artista creador amb el món, que a vegades se’n va viure a la copa dels arbres per integrar-se.

Una frase de Calvino que em va robar el cor es aquesta: “l’infern dels vius no és una cosa que vindrà, és una cosa que és aquí, que vivim cada dia. I es cosa nostra saber què i qui en aquest infern no és infern, i fer-li lloc, i fer-la durar...”. Després d’això, procuro esforçar-me per reconèixer les coses i les persones que per mi no són infern, i tracto de fer-los-hi lloc, i de fer-les durar... Com els llibres de Calvino.

dilluns, 19 de desembre de 2005

Jane Austen a la memòria

La meva obsessió per Jane Austen ve de lluny, des de la primera vegada que vaig llegir Mansfield Park. Ara, que he llegit gairebé tot el que va escriure, envejo a les persones que poden acostar-s’hi per primera vegada sense haver-la llegit mai. Mentrestant, la continuaré rellegint.

Jane Austen és una escriptora anglesa del període Regència. (No és victoriana.) Malgrat fer més de dos cents anys que ha estat escrites, les seves novel·les conserven tota la capacitat per a ser llegides com si no hagués passat el temps. Les seves principals obres són Orgull i prejudici, Seny i sentiment, La abadia de Northanger, Emma, Mansfield Park i Persuasió.

El que més em crida l’atenció és la excel·lència moral que contenen. Els personatges saben què és el correcte, i lo fan, d’un manera difícil de trobar a la realitat. No es pot esperar de les persones reals la mateixa rectitud que la dels personatges de Jane Austen, però aquesta rectitud existeix, és allà fora, en algun lloc. Si els seus galans no són guapos, estan molt a prop de ser-ho. La seva eloqüència i la seva capacitat d’estimar són els seus principals atractius. Les seves heroïnes són dones fortes, que pateixen per amor, y això és tot el que tenen en comú, perquè totes sis són bastant diferents. No dic que les novel·les no siguin fidels a un món propi, i per tant, semblants, però dins d’aquest món s’exploren tots els matisos. Una de les coses que més m’agrada de les heroïnes de Jane Austen és la seva capacitat per a rebutjar propostes de matrimoni, en un món en el que casar-se era tota la lluita que se li permetia a una dona.

Des de aquí m’agradaria animar-vos a llegir a Jane Austen, tant si sou homes com dones, joves o vells. És un descobriment que val la pena. Si Orgull i prejudici no us entusiasma, res escrit ho farà.

dimarts, 13 de desembre de 2005

Paul Auster "El llibre de les il.lusions"


Un home perd a la seva família en un tràgic accident aeri. No troba la il·lusió de viure i s'enfonsa en la desesperació, fins que un dia veu per la televisió un gag d'un actor mut que el fa somriure. L'actor es diu Héctor Mann i va desaparèixer misteriosament anys enrera. El nostre protagonista decideix escriure un llibre sobre ell.

Paul Auster va néixer l'any 1947 a Nova Jersey (Estats Units) i va estudiar a Colúmbia. Ha viscut a França, on va treballar com a traductor. Desde l'any 1974 viu a Nova York, ciutat que cobra protagonisme en els seus llibres. Paul Auster ha esta un descobriment per mi. No m'havia cridat mai l'atenció, fins que vaig llegir-n'he una entrevista. Em va sorprendre el seu grau de compromís amb l'escriptura, i vaig decidir aconseguir algun llibre seu. El darrer que havia publicat era El llibre de les il·lusions. Després de que hagi passat per les meves mans, m'he decidit a llegir tota la seva obra.

El llibre de les il·lusions és una historia que t'atrapa. Les coses que fan que la vida tingui sentit, el sentit de la creació artística, la solitud, les relacions amb els altres que ens marquen i canvien la nostra vida.... De tot això i molt més va aquest llibre. Però el que m'ha agradat més no ha estat la història (que m'ha agradat molt), i es indestriable del que vull destacar; el que m'ha agradat més es la manera com l'autor la va explicant, com l'escriu. Aquells petits detalls que intercala i que matisen el dibuix. Paul Auster parla de Chateaubriand en aquest llibre, i m'he decidit a llegir-lo. Només puc dir que no m'hen penedeixo. Auster es ben digne d'explotar la seva figura en una novel·la seva. (Aquest es un exemple de cadena de lectures, o com un llibre ens porta a l'altre sense que ens n'adonem.) Només per com explica les pel·lícules mudes d'Héctor Mann ja va la pena de llegir la novel·la. Y a més són divertidíssimes, cosa molt difícil d'aconseguir per una autor d'una altra cultura, que llegeixo traduït. Paul Auster ens sorprèn amb el seu coneixement del cinema mut i aconsegueix trobar aquell punt on el cinema, la vida i la literatura es fusionen.

dilluns, 12 de desembre de 2005

Primer post

Hola!

Aquest és el primer missatge d'això del bloc. Encara no sé del tot com funciona, però fent i desfent aprèn l’aprenent. El primer que vull fer és demanar perdó per les possibles faltes d'ortografia, de sintaxi i de gramàtica que pugui fer. Ja fa molt que vaig deixar l'escola, i de tot no me'n recordo. El meu propòsit a l'hora de crear el bloc es parlar dels llibres que vaig llegint. Com que tinc bastant temps lliure, puc dedicar-me a llegir, i de vegades m'ha mancat compartir el que llegeixo amb algú. He pensat que aquesta podria ser una bona manera. També vull dir que no parlaré de política ni de futbol ni de cuina ni de moda ni de punt de creu ni de física quàntica ni de com trencar l'àtom, i en la mesura que pugui, procuraré no parlar del temps.

Molt agraïda a qualsevol lector que dediqui el seu temps a llegir el que escric.